Qui oli mesura, els dits se n’unta

El Chicago Tribune, un dels diaris degans dels Estats Units, fundat el 1849, posarà la seva col.lecció completa de diaris a Internet gràcies a la feina dels reclusos de diverses presons d’Ohio, que mecanografiaran en ordinador (“informatitzaran”) tots els exemplars que, a causa de l’antiguitat, ja no accepten una lectura automatitzada. En total, 4.000 milions de caràcters. El diari ha pres aquesta decisió davant els avantatges evidents d’emprar aquesta mà d’obra: barata (molt més barata que si ho encarregués a nens de Tailàndia), molt disciplinada tal com certifiquen els carcellers –que també s’encarregaran de dissuadir qualsevol vel.leïtat sindical– i altament fiable a causa de l’entrenament comprovat de tall suís: s’aixequen quan sona el xiulet i se’n van a dormir tots junts a la mateixa hora. La iniciativa suposa, d’altra banda, un estalvi considerable en equipament (escànners i coses per l’estil) i, al mateix temps, introdueix un element de selectivitat professional entre la població penal d’Ohio: només els més capacitats podran fer aquesta feina. Només falta afegir-hi que l’acord entre el diari i les autoritats penitenciàries ha estat signat amb prou feines tres setmanes després de la cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC)a Seattle. Allí, els Estats Units es van pronunciar amb unes paraules precioses contra la feina d’aire esclavista i a favor que els països en desenvolupament adoptessin una política social equiparable a la que tenen els països industrialitzats.

De fet, aquesta va ser una de les pedres angulars del fracàs de Seattle. No és el primer cop que els Estats Units propugnen a diferents fòrums –canvi climàtic, forat de la capa d’ozó, biodiversitat, deforestació, comerç, etc.– que no es pot arribar a cap acord de caràcter global mentre els països en desenvolupament no acceptin normes laborals acceptables per a les “nacions civilitzades”. Per això s’entén des de la universalització dels drets socials per a tota la força laboral en els països del Tercer Món, fins a la prohibició de la feina infantil i l’aprovació de codis que garanteixin la dignitat dels treballadors. En cas contrari, el Departament de Comerç de l’imperi es veurà obligat a decretar el boicot i l’exclusió d’acords comercials, així com d’altres mesures de pressió fins que els països infractors cedeixin i acabin amb el “greuge comparatiu d’aquesta competència deslleial”.

Els països en desenvolupament han argumentat en tots aquests fòrums que hi estan d’acord, sempre que el cost d’aquesta transició social surti de la butxaca dels rics, de la “factura històrica” que els va permetre acumular capital gràcies al fet d’explotar a discreció la força laboral pròpia i aliena, emprar nens com a treballadors tant en els seus països com en els dels altres, i negar drets socials durant dècades. En cas contrari, sostenen aquests països, exigir que aquests canvis es facin d’avui per demà sense cap mena d’ajut com a condició “sine qua non” per arribar a acords en l’àmbit del comerç internacional és senzillament una indicació palmària de la manca d’interès assignada a aquests canvis i de l’ús d’aquests com a simple mesura de coacció política.

I el cas del Chicago Tribune il.lustra això darrer. El diari primerament va fer el mateix que moltes empreses de països rics en aquests circumstàncies: va intentar emprar mà d’obra barata de l’Índia per mecanografiar per ordinador tots els exemplars, cosa que mai no es podria definir millor que com a digitalitzar la col.lecció completa de diaris. Per alguna raó, la idea no va funcionar i va decidir fer-ho amb els “indis ” dels Estats Units, els presos que administra la institució penitenciària d’Ohio, encarregada de les presons de Belmont, North Central i Mansfield. El diari paga un milió de dòlars a aquesta administració pels 4.000 milions de caràcters. Així tindrà tot l’arxiu a Internet pel mòdic preu de 47 cèntims de dòlar l’hora que rebrà cada pres per la feina feta, uns 100 dòlars al mes, un salari competitiu fins i tot amb els de l’Índia i alguns països del sudest asiàtic.

A més, els presos ni tan sols rebran la paga en diners trinco-trinco, sinó que se’ls dipositarà en comptes bancaris per comprar alguns dels pocs productes que es venen a la botiga de la presó o per fer trucades per telèfon. És a dir, capitalisme primitiu, de l’antiga escola de les explotacions mineres. Per si això fos poc, el diari ha començat a enorgullir-se públicament del fet de col.laborar amb la reinserció social dels presos. El truc gastat que explotar la mà d’obra infantil o empresonada és una bona causa social.

Quan es va saber que la casa Nike emprava mà d’obra infantil en països asiàtics per fabricar material esportiu, nombroses organitzacions varen endegar un boicot contra aquesta casa, algunes de les quals –dels Estats Units– fins i tot varen destacar equips de recerca per certificar aquest fet. Em demano si no hauríem de traslladar aquesta política a Internet i, tal com va preconitzar Bill Clinton a la cimera de l’OMC, propugnar el “boicot digital” d’empreses com el Chicago Tribune per fer servir mà d’obra presidiària a preus propis de l’època esclavista i a l’empara d’una situació que els impedeix organitzar-se per defensar els seus drets com a treballadors, donat que se’ls està donant feina com a tals. Per això, per començar, no incloc l’enllaç a aquest diari en aquest editorial. Després ja veurem quines altres indicacions ens suggereixen des de l’OMC, si és que s’han assabentat d’aquest cas.

Traducció: Eulàlia de Bobes