La veritat és verda: es torça, però no es trenca

Així com les megafusions de les grans corporacions de la comunicació expliquen, en gran mesura, la projecció a escala global del periodisme propi dels mitjans de comunicació tradicionals (vegeu l’editorial “La gran trituració”), la proliferació de nous mitjans a Internet comença a definir els trets del tipus de periodisme que emergeix a les xarxes i els punts de ruptura respecte del model de comunicació dels mitjans tradicionals (vegeu l’editorial “Pare, d’on venen les notícies?”). Encara que no hi fem una referència explícita ara, em sembla que és important no perdre de vista que aquest model de comunicació de la Societat Industrial entra en crisi a partir d’una sèrie d’esdeveniments d’impacte mundial, com la caiguda del mur de Berlín, la desintegració de l’URSS, la fi del món bipolar i l’aparició d’Internet, una xarxa d’ordinadors d’arquitectura oberta, accessible per a tots els usuaris simultàniament i des de qualsevol dels punts que la formen, en els quals individus, institucions, empreses, organitzacions i/o administracions es poden relacionar directament entre ells –crear xarxes– i emmagatzemar informacions i coneixements, processar-los, publicar-los i distribuir-los d’una manera relativament barata i senzilla.
Internet, pel fet que multiplica constantment els emissors i receptors d’informació, ha posat en qüestió el monopoli que els mitjans de comunicació tenen com a elaboradors i transmissors de la imatge de la societat. Cada cop més aquesta imatge es correspon no només amb el que tradicionalment s’ha considerat la informació transmesa pels mitjans tradicionals (ràdio, TV, premsa en paper), sinó també amb l’activitat que múltiples sectors socials comencen a desplegar a les xarxes; sectors que fins fa poc eren bàsicament consumidors d’informació i que pràcticament en un tres i no res han esdevingut emissors, emissors importants, d’informació i de coneixements i –detall molt important– a escala global gràcies a la virtualitat de la Xarxa.

Aquest canvi s’expressa a través d’una multiplicitat de nous mitjans de comunicació i de nous focus emissors d’informació que han aparegut a la Xarxa, un torrent al qual s’hi han unit els mitjans de comunicació tradicionals, encara que ara ho fan en un context d’igualtat relativa i en competència amb els nous mitjans. En pocs anys les xarxes (Internet i la integració creixent que té amb serveis nous o preexistents en xarxes paral.leles) s’han convertit en la closca des de la qual emergeix un model de comunicació nou molt més complex que el que va caracteritzar la Societat Industrial. D’una banda, la redundància de la informació de caràcter generalista pròpia dels mitjans de comunicació tradicionals creix i es globalitza. De l’altra, comencen a madurar sistemes d’informació de contingut cada cop més específic, construïts per satisfer demandes concretes d’informació i coneixement.

Les fites més visibles del canvi de model de comunicació es poden descriure com segueix (sempre amb el risc de ser esquemàtics per motius d’espai i exposició):

La ruptura del monopoli dels mitjans de comunicació com a elaboradors i transmissors de la imatge de la societat implica la ruptura històrica de produir informació perquè la societat la consumeixi. Els mitjans tradicionals ja no són els únics que tenen els recursos humans, les tècniques, les eines i l’experiència per accedir a la informació i tractar-la. La Xarxa ha modificat aquesta situació en posar a l’abast d’usuaris molt diversos la possibilitat de preocupar-se i fins i tot de generar i publicar aquella informació.
El model tradicional de periodisme, continuant amb el que dèiem en l’editorial de la setmana passada, es basa en una activitat exercida per periodistes, per individus preparats per extreure informació d’esdeveniments, preparar-la, analitzar-la, processar-la i elaborar-la mitjançant un llenguatge reconeixible per disseminar-la entre una audiència disposada a pagar per tenir-la. Ni els mitjans, ni molt menys els periodistes que hi treballen, són responsables d’aquests esdeveniments. Ells “informen del que passa”. Internet, però, canvia aquesta manera de produir informació. És cert que la part medul.lar de la informació que els mitjans tradicionals ofereixen a la Xarxa és una simple transposició de la que distribueixen en els seus formats habituals, encara que en molts casos sugui potenciada per noves eines com hiperenllaços, llistes de distribució electrònica o nous serveis digitals. Però com a mínim hi ha dues maneres de produir informació:

1) Mitjans de la Xarxa. També distribueixen informació de tipus generalista sobre la qual no exerceixen cap control, juntament amb informació generada a la Xarxa, en part de producció pròpia, a partir de les activitats que desplega el mateix mitjà. En aquest cas, la responsabilitat d’aquesta mena de periodisme per la informació que ofereix és més gran a causa de la proximitat i les relacions amb els productors de la informació esmentada.

2) Mitjans en Xarxa. La producció d’informació i coneixements és pròpia, a partir de l’activitat duta a terme per la seva audiència. Es basen en un disseny del flux de comunicació fet de manera que els usuaris siguin els que originin els esdeveniments a partir dels quals es generaran els continguts. Les notícies ja no són “allà fora”, sinó que pertanyen a l’àmbit de les activitats que els mateixos mitjans promouen. Aquests funcionen com a punts de trobada entre l’oferta i la demanda amb l’objectiu de produir les seves pròpies informacions. L’elaboració d’aquestes, la seva evolució cap a nous productes informatius, planteja una mena de responsabilitat directa entre els periodistes i els productors de la informació esmentada. En aquest cas, som davant el sorgiment d’una deontologia diferent de la que opera en els mitjans tradicionals, una manera diferent de construir la fiabilitat de la informació i el seu tractament. En lloc de basar-se en l’adhesió voluntària a un codi ètic, com passa en el model de la Societat Industrial, aquest és pactat entre tots els actors de la producció d’informació.

Multiplicació de les redaccions. Els darrers anys la Xarxa s’ha anat omplint de redaccions dedicades a feines molt diferents. Des dels portals i els mitjans de comunicació tradicionals que transporten els seus continguts mitjançant “redaccions online” per diferenciar-les de les “analògiques”, fins als nous mitjans de/en Xarxa, a més de les empreses i institucions que han abocat a la Xarxa les seves necessitats de proporcionar la seva pròpia imatge de manera directa (fabricants de cotxes, de material esportiu, de productes alimentaris, d’eines financeres, administracions públiques, organitzacions de tota mena, organismes educatius, etc.). Tots aquests “agents generadors d’informació” han descobert que per mantenir el flux actualitzat d’informació exigit per la dinàmica d’Internet cal comptar de manera estable amb personal capacitat.
El resultat més visible d’aquests canvis és que on abans hi havia un model únic de comunicació, homologat a nivell mundial, repartit bàsicament en tres formats (ràdio, TV i premsa en paper), basat en una forma de producció estructurada jeràrquicament (uns quants decideixen què expliquen als demés sobre com és la societat en què viuen), ara hi tenim models de comunicació més complexos i diversificats, que responen a necessitats d’ampli espectre, des de les més generalistes a les més específiques, i que se satisfan mitjançant un procés de producció desjerarquitzat i descentralitzat.

Avui tenim, en resum, moltes menes de mitjans de comunicació i, per tant, moltes menes de periodisme que conviuen al mateix temps. Convivim amb processos diversos de producció de la informació i el coneixement i amb tipologies diferents de professionals que els executen. Les audiències, per més variables i volubles que siguin, troben molts canals per incidir, en diferents graus, en la política editorial dels nous mitjans. Segons com estiguin dissenyats aquests, la interactivitat es converteix en la via a través de la qual la veu de l’audiència s’incorpora a la política editorial.

El sorgiment d’aquests nous models de comunicació planteja una problemàtica d’un volum enorme des del punt de vista de la formació i la caracterització del perfil dels que han de dur a terme el procés de la comunicació. Perquè, al cap i a la fi, aquest procés és el factor clau que les xarxes plantegen: la comunicació mitjançada per ordinadors, la comunicació en un entorn de disseny humà. Dedicarem els propers articles a aquest tema.

Traducció: Eulàlia de Bobes