Tant si hi cap com si no, fica el cap a l’olla

Continuem amb les vaques boges desprésde la breu excursió de la setmana passada(vegeul’editorial “Vaques empobrides” ). Ara quehan acabat les cimeres mundials de la globalització,de Davos i de PortoAlegre, no és fora de lloc recordaralguns aspectes de la crisi dels pinsos d’origenanimal i la relació que tenen amb certavisió de la globalització que tantopositors com entusiastes d’aquest procésacostumen a oblidar amb una facilitat amoïnadora.Un dels punts de partida de la crisi del vacumeuropeu va començar molt lluny del VellContinent i quan Internet encara no havia sortitdel niu acadèmic. Qui sí que vasortir a la recerca d’aventura, i amb l’espasaa la mà, va ser el general Galteri a principisdels anys 80. Us recordeu de la guerra de lesilles Maldives que el darrer militar de la sagnantdictadura argentina va desfermar? Us recordeude la resposta furibunda de Margaret Thatcher,amb l’enfonsament criminal del vaixell Belgranoinclòs? Doncs bé, quan les hostilitatses van acabar, el Regne Unit es va trobar ambun enemic que venia carn, una Unió europeaembrionària i un sector agropecuari amenaçatpels quatre costats a causa dels alts costos deproducció . En aquella conjuntura es vancomençar a implementar algunes solucionsque ens han dut el fangam actual.

El Regne Unit, lògicament, va decidir que nopodia importar carn de l’Argentina. No era políticamentcorrecte. De fet, va decidir que per continuarimportant carn d’altres llocs del món sí, en realitatpodia girar la truita i esdevenir ella exportadoraneta. Ja tenia la Commonwealth com a camp d’assaig,ara la cosa era conquerir la resta. Ara bé, peraconseguir una bona porció del mercat mundialles seves vaques havien de créixer més de pressaque en altres indrets, sortir abans al mercati, sobre tot, gaudir dels subsidis necessarisper tal que fossin més barates que les produïdesa països on a causa del fet que tenien pasturesnaturals i un cost de la mà d’obra baix oferiencarn a preus molt més competitius. El principiera senzill: calia protegir l’agricultura europeadavant els productes dels anomenats països delTercer món. Mercat mundial, sí, però sempre quesigui el del meu món.

Aquesta va ser una de les pedres angulars dela PAC, la Política Agrària Comunitària, al voltantde la qual va ser construïda bona part de l’EuropaComunitària. L’altra peça del trencaclosques vaser el GATT, l’Acord General de Tarifes i Aranzels,l’antecedent directe de l’Organització Mundialdel Comerç, en el fòrum del qual els països industrialitzatsnegociaven les quotes de mercat i les condicionsen què els productes circulaven pel comerç internacional.En aquella època, com he dit abans, només unsquants estaven assabentats que hi havia una cosaanomenada ArpaNet i ni tan sols el Silicon Valleyhavia amoïnat encara Manuel Castells. Però elspaïsos rics ja se les sabien tots sobre com globalitzarcap a casa a costa de l’exclusió dels pobres.

Durant la dècada dels 80 i bona part dels 90,Europa va injectar bilions de dòlars en el sectoragropecuari a fons perdut. Així es va aconseguirel miracle dels pans i els peixos, gràcies alqual aquests productes eren sempre més baratsque els que provenien d’altres llocs del món onel cost del blat –o de l’activitat pesquera– eren molt més baixos però, per aquelles cosesde la vida, mai no arribaven als nostres supermercats.Mai no us ha cridat l’atenció les poques cosesque es venen a casa nostra del Tercer Món? Nohi ha vaques, porcs i altres activitats agropecuàriesen aquestes regions? No saben convertir-los enproductes per ser venuts en el mercat mundial?Els han de consumir in situ perquè sinó es fanmalbé? Per descomptat, aquestes són preguntesretòriques, perquè les respostes tenen a veureamb el control de les portes del comerç internacional.Els subsidis s’encarreguen de la resta.

La cabanya porcina d’Holanda, per exemple, giraper diversos països europeus per reduir, entrealtres coses, l’impacte ambiental dels porcs,els purins dels quals contaminen sòls i aigües.Els holandesos no tenen tan territori per contaminari viuen en una estreta associació amb l’aigua.Per tant, les seves lleis ambientals són moltestrictes. L’única manera de mantenir una activitatindustrial basada en el porc (la cabanya és unade les tres més grans d’Europa) és que la ramaderiacreixi en altres països, però dins de la UnióEuropea: Itàlia, Alemanya, Espanya. Així han aconseguitque alguns rius de Catalunya, per posar un exemple,hagin esdevingut clavegueres i les terres tinguiníndex de contaminació que trigaran desenes d’anysa desaparèixer. Doncs bé: què costa un porc holandès?Pot ser més barat que un del Brasil, l’Índia oaltres països amb un règim de cria “sedentari”?Per descomptat que no. Però gràcies als malabarismesdels subsidis no només costa menys, sinó que el”llindar sanitari” que presenten és una garantiaper al ciutadà europeu, una cosa inabastable perals productes de més enllà de la frontera delVell Continent.

Passa una cosa semblant amb les famoses vaques.La pressa per dur-les al mercat va concentrarràpidament l’atenció en el punt clau: l’alimentació.Per compensar la manca de pastures naturals laindústria es va plantejar diverses opcions, unade les quals va ser la dels pinsos d’origen animal.Gràcies als subsidis del sector hom no va trigargaire a aconseguir economies d’escala que finsi tot van reduir costos, encara que mai prou comper justificar el fet que amb prou feines arribessina les carnisseries animals d’altres bandes delmón. Això no cridava l’atenció de ningú, ni delspro ni dels antiglobalització. El costum de lallonza a la taula produeix certes menes d’amnèsiamolt particulars. Per exemple, ens fa “curts d’hemeroteca”.Ni tan sols aconsegueix espolsar-nos del damuntaquest curtcircuit neuronal quan ens tiren a lacara una catàstrofe que posa entre l’espasa ila paret tota la ramaderia del continent, el sistemapolític nacional i supranacional, la salut delsconsumidors, els hàbits alimentaris, les infrastructures,la ciència i la idea de l’Europa Comú.

Mentrestant, som testimonis de fets curiosíssims.L’augment de la immigració ha dut sota el braçl’extensió de les línies de distribució. En moltsbarris europeus hi proliferen les botigues i supermercatsd’origen (i gust i olor) paquistanès, xinès, indi,coreà, llatinoamericà i de diversos països africans.N’hi ha prou amb passejar-s’hi per comprovar l’àmpliavarietat d’aliments frescos i envasats que maino arriben a les grans superfícies de capitaleuropeu, si no és en jornades tan excepcionalscom “El Dia del Tibet” en aquest o aquell hipermercat.Aquesta és una mostra en petit de l’enormitatdel problema de la globalització. Aquesta és unade les pitjors cares que té, la que ja ha matatde gana molts milers de persones que, malgratque produeixen més barat i amb menys risc, viuenamb la corda de la pobresa lligada al coll perquèmai no han tingut l’oportunitat de col.locar elsseus productes en el mercat.

Aquest hauria de ser un dels punts crucialsen els debats dels propers anys sobre el decursde la globalització. Però les preguntes són forçamés complexes que les que ara tenim a la taula.¿Els habitants dels països rics estem disposatsa cedir la porció de riquesa de què hem gauditdurant les darreres dècades en benefici de lanostra indústria agropecuària deficitària? Quinescondicions imposarem ara per preservar els privilegisconquerits “manu política amb guant de ferro”?Exigirem que les vaques del Tercer Món passinels controls sanitaris que aquí no vàrem ser capaçosd’implementar per tal del “reequilibrar les reglesdel joc”? Demanarem que els seus treballadorsagrícoles comptin amb organitzacions sindicals,mentre a Europa aquestes defensen els llocs detreball propis encara que sigui a costa de subsidisinsostenibles? Estarem disposats a obrir les portesa tots els béns i serveis, vinguin d’on vinguin,siguin industrials o postindustrials?

Ni Davos ni Porto Alegre van posar la criside les vaques boges al lloc que li pertocava.Ni tan sols com a metàfora d’aquestes preguntes.Però el debat de la globalització continuarà ananta trompicons fins que s’esdevingui tot això. Finsque parlem de per què només en els supermercatsde la immigració, llocs encara no exempts de certtoc folklòric per a gran part de la població europea,és on obtenim una imatge difuminada del que passaen altres països del món. Aquesta distorsió dela visió de les coses no és una malaltia virtual,sinó molt, però que molt real.

Traducció: Eulàliade Bobes