Esperant t’hi pots fer vell

Una de les coses que sempre m’ha sorprès més d’Internet és la nostra habilitat demostrada per perdre’ns les grans notícies generades per la Xarxa. Quan començava a fer-la servir, ara fa quasi set anys, la primera cosa que em va deixar astorat va ser que la mateixa existència d’Internet hagués passat totalment desapercebuda pel gran públic malgrat que ja havia arribat a la majoria d’edat (passava dels 20 anys). L’única excepció a aquesta regla havia estat –com no podia ser d’altra manera– el “cuc” introduït per Robert Morris a ArpaNet el 2 de novembre de 1988, que va saturar la memòria del sistema, el va paralitzar, i va originar el primer gran judici –amb condemna– del que més endavant seria Internet. Després d’aquell atac de tos, la Xarxa va tornar a l’estat latent i ja no en va despertar per a l’opinió pública fins l’inici de la WWW, fa tres anys aproximadament. Pel camí hi va quedar, al menys per a mi, una altra gran notícia, que se suma a les dues més recents que han restat en l’ombra discreta del ciberespai.
Jo vaig arribar a la Xarxa via el medi ambient. Quan preparava la cimera per la Terra de 1992 per a El Periódico de Catalunya, em vaig subscriure a GreenNet per accedir a fòrums de discussió i a materials que circulaven per aquesta BBS. GreenNet, amb seu a Gran Bretanya, formava part de l’Association for Progressive Communications (APC), una organització que interconnectava nombroses xarxes distribuïdes per tot el planeta amb uns objectius comuns: la defensa del medi ambient, dels drets humans, de minories o sectors socials marginats, la lluita per la pau, etc. Quina no va ser la meva sorpresa quan allí em vaig trobar milers d’individus i entitats dels tres móns (l’industrialitzat d’Occident, el de l’Est i el dels països en desenvolupament) emxarxas en un debat global sobre les polítiques mediambientals locals respectives, i sobre la millor manera d’establir lligams de cooperació, d’intercanvi d’informació i de disseny de projectes conjunts.

D’aquestes discussions sense fronteres, d’un dinamisme sense precedents, en van sortir les línies mestres del que després seria el Fòrum Global, la cimera alternativa a l’oficial que va tenir lloc a Rio de Janeiro el 1992. La seva política es va gestar en gran mesura en conferències que van tenir lloc en xarxes telemàtiques de l’Amèrica Central i Sudamèrica, els Estats Units, Europa, l’Ex-Unió Soviètica, el Sudest Asiàtic, Oceania i l’Àfrica, on era habitual trobar-se amb gent de Nicaragua, l’Uruguai, Califòrnia, Suècia, Rússia, Ucraïna, l’Índia, Malàisia, les Filipines, Austràlia, Kènia o Sudàfrica, per esmentar només alguns dels països amb les organitzacions més actives. En aquell tros del món digital incipient, les veus dels diferents móns compartien un espai insòlit de trobada i d’intercanvi directe d’idees, projectes i experiències.

L’extraordinari del cas és que tota aquella activitat ingent passava “d’esquena” a la societat. Mentre aquesta, en el nostre cas, només escoltava de manera reiterativa les veus dels països rics i, en particular, la dels polítics dels Estats Units i Europa, a la xarxa APC s’hi expressava un eixam d’éssers i entitats amb poca presència en l'”opinió pública” però que, sens dubte, constituïa un teixit social molt més ric, divers, real i dinàmic.

La tercera notícia és molt més “recent”. L’explosió de la WWW a partir de Netscape va comportar un canvi fonamental a Internet. La interconnexió de les diferents xarxes que finalment van convergir a Internet el 1990 va arribar a la plenitud amb aquesta nova plataforma que va injectar color, gràfics, tipografia, imatges i so a la Xarxa. De sobte, el predomini discret del món acadèmic en el ciberespai es va estremir davant la irrupció de milions d’internautes rasos o a cavall d’una empresa, institució o administració que van canviar per sempre el signe de les xarxes i, de passada, el paper de la informació i el coneixement en aquest final de segle. Les pròpies característiques de la WWW, la similitud formal que té amb una publicació, la flexibilitat de les eines i la facilitat d’ús van propiciar l’explosió de la comunicació “tots per a tots” i, al mateix temps, amb un grau elevat de personalització propi de les coses digitals.

D’un dia per l’altre van aparèixer milers, desenes de milers de publicacions electròniques, de nous mitjans de comunicació que transformaven les relacions socials, laborals, polítiques, culturals i econòmiques dels connectats, i la lògica de funcionament dels quals afectava l’essència de la comunicació tal i com havia evolucionat des de la revolució industrial. La irrupció dels nous mitjans, malgrat tot, va restar –i en gran mesura encara hi resta avui– com un fenomen carregat a l’esquena de la societat. L’opinió pública continua sense rebre una visió aproximada del que ha anat passant en el ciberespai en els darrers anys, amb l’excepció dels atacs de singlot causats per pirates informàtics i d’altres esdeveniments similars (altre cop Robert Morris i el seu cuc!). Les maneres i mitjans a través dels quals es construeix la Societat de la Informació han quedat relegats al que podríem anomenar els cibermitjans, les publicacions especialitzades en els esdeveniments de les xarxes telemàtiques. El debat públic que emergeix des del ciberespai té a veure, en general, o amb la gran política –intervenció de l’estat orientada pel repertori en augment d’amenaces del catàleg policial– o amb la gran economia representada en les empreses emblemàtiques del sector.

En aquestes circumstàncies, no és estrany el rebombori armat per la compra de Netscape. La irrupció en l’escenari d’American Online (AOL) amb un xec de 600.000 milions de pessetes a la mà per adquirir una empresa el producte de la qual només té una existència virtual ha deixat astorada bona part de la societat. Si hi afegim el cop judicial rebut per SunMicrosystems i el seu Java, i la participació d’aquesta empresa en la transacció d’AOL, els ulls d’això que anomenem opinió pública s’han obert fins fer-se grans com la lluna. Normal: ningú que no estigui connectat pot fer-se una idea aproximada de què és, en què consisteixen i per a què serveixen AOL, Netscape i Java. La qual cosa vol dir una part molt petita de la població. Malgrat això, en nom d’aquesta petita illa de la humanitat algú obre la cartera i en treu prou xavalla per endur-se a casa l’empresa de més èxit en els darrers tres anys… en el món virtual.

El terreny és adobat, aleshores, perquè els il.lustres mags de la comunicació del món real comencin els seus jocs de mans i recuperin de l’arca de la mitomania la figura fulgurant de Steve Case (què farien sense un bon Crist del qual parlar!) o descobreixin que AOL és de veritat el tauró que se’ns menjarà a tots, amb o sense la participació de Bill Gates el qual, per cert, en tan sols 48 hores ha passat de ser el dimoni del final de segle a ser el banyut del mil.leni que comença.

La manca de notícies sobre l’evolució quotidiana d’Internet sembra el camp amb aquesta mena d’estupideses. El retorn al poder de la vella BBS American Online es presenta com un fet inaudit i sorprenent i torna a tapar la naturalesa veritable dels esdeveniments de la Xarxa, així com els desafiaments autèntics que el seu desenvolupament afronta. A diferència del judici a Gates, la compra de Netscape afecta directament la construcció del ciberespai perquè AOL, el gran protagonista d’aquest escàndol, no és només un proveïdor d’accés a Internet, sinó també una plataforma gegant per desenvolupar continguts amb 14 milions de subscriptors-autors. El seu gran èxit s’ha basat en facilitar el trànsit cap a la panxa d’Internet. Aquesta és l’altra gran notícia que tampoc no ha arribat a l’opinió pública. Una notícia d’una qualitat diferent de les anteriors, perquè en aquest cas es tracta de traçar ponts entre l’enorme massa de població no connectada i els veïns del ciberespai. Dit d’una altra manera, d’establir les línies de comunicació en el que vaig anomenar “zona d’intersecció” en un editorial del mes de març d’enguany, la regió on interactuen el món real i el virtual.

Segons el meu parer, aquest és el gran desafiament que es dibuixa cada cop amb més nitidesa en l’horitzó actual de la Societat de la Informació. El ciutadà vol passarel.les que li permetin comprendre i apropar-se a Internet no només a costa de la seva connexió virtual, sinó també mitjançant una aproximació real que li permeti entreveure les possibilitats enormes i les oportunitats de la xarxa, així com el paper protagonista que haurà de representar quan hi accedeixi. No hi ha motius pels quals l’alfabetització digital s’hagi de produir només quan l’individu té un mòdem i un ordinador. També pot tenir lloc a través d’una pedagogia diferent –que encara s’ha d’investigar i inventar– presencial, però amb el mateix poder d’evocació que les virtuals. Només d’aquesta manera s’aconseguirà que les turbulències econòmiques trepidants a Internet no facin ombra al fet que serem finalment els usuaris els que decidirem com es construirà aquest nou espai social de l’Era de la Informació.

Traducció: Eulàlia de Bobes