Qui no ho vulgui creure que ho vagi a veure

Internet ja és la 18ena potència econòmica del món, per darrere de Suïssa i per sobre de l’Argentina. Els dos estudis més complets fins ara sobre la “Nova Economia de la Xarxa”, el de la Universitat de Texas –Mesurament de l’Economia d’Internet– i el de l’OCDE –Perspectiva 2000 de la Tecnologia de la Informació– reflecteixen l’impacte enorme del ciberespai en la conformació de tot un nou entramat de relacions econòmiques, socials i polítiques en el temps tan breu de cinc anys. Tots dos treballs se centren, respectivament, als Estats Units i als països industrialitzats. El primer és més precís que el segon en la recerca de les variables pròpies de l’economia d’Internet, però sens dubte tots dos indiquen que l’ona expansiva de la Xarxa, més d’hora que no pas tard, per activa o per passiva, impregnarà de la seva lògica tot el planeta.
Als Estats Units el 1999 Internet va afegir 650.000 nous llocs de treball als 2,5 milions de treballadors que depenen directament de la nova economia. En uns casos, aquests llocs de treball van ser creats “ex novo”; en d’altres reflecteixen els canvis d’estratègia de les empreses que assignen part dels recursos humans a l’economia d’Internet. El procés és semblant a Europa i al Japó, encara que a una escala molt més petita. Els ingressos de les empreses dels Estats Units a la Xarxa van créixer amb una taxa anual de l’11% del 1998 al 1999, quasi tres vegades la de tota l’economia per al mateix període. L’únic coll d’ampolla és l’ocupació en el sector de serveis (continguts, portals, intermediaris, etc.), que “només” va créixer un 17 %, menys que anys anteriors i molt per sota de l’expansió en cadena que aquest sector experimenta.

El més sorprenent de totes aquestes dades no és tan l’enormitat, sinó el fet que l’economia d’Internet amb prou feines ha deixat els bolquers. El 1995 la població connectada era al voltant dels 19 milions de persones. Avui són 200 milions i s’estima que arribarà als 1000 milions d’aquí a cinc anys. El juny de 1999 hi havia 56 milions d’adreces IP. Sis mesos després la quantitat era de 72 milions. Cada minut es connecten 69 nous servidors a la xarxa i es registren 23 nous dominis. El trimestre que ve se superaran els 100 milions de servidors (n’eren us 30 milions a finals del 99). S’estima que el 2005 s’arribarà als 1.000 milions (sense comptar les noves tecnologies tipus Gnutella, que converteixen l’ordinador de l’usuari en servidor de la xarxa). Mai cap tecnologia havia experimentat un “Big Bang” com aquest, ni havia afectat de manera tan expeditiva els mateixos fonaments de la societat que la va fer néixer. La comparació usual amb les taxes de penetració de la ràdio, la televisió o el vídeo mesura, en realitat, valors i categories diferents. Internet obre les portes a una participació massiva dels ciutadans en la conformació de les regles econòmiques sense acabar d’escriure-les definitivament. Cada dia els dolls de nous usuaris redissenyen implícitament les regles del joc i preparen el terreny per a un nou assortiment d’activitats que afecten directament l’economia de la Xarxa.

Sembla que en amb prou feines dos anys l’accés gratuït a Internet ha esdevingut un article de la declaració dels drets [digitals] de l’home i les andròmines de butxaca per accedir a la web i a altres serveis d’informació en línia aviat seran un article tan quotidià com el raspall de dents. El 1998 els internautes van accedir a la WWW a través de 150 milions de trastos (ordinadors, assistents personals digitals, etc.). D’aquí a quatre anys farem servir més de 720 aparells amb aquesta finalitat, alguns dels quals encara ni tan sols ens els podem imaginar. A més, el preu dels PC (si és que no ens el regalen) baixa constantment, i el telèfon mòbil multimèdia i el cable són a dues passes d’aquí (quan trigaran a regalar-nos-els, també?), i són dues noves autopistes que multiplicaran la població connectada d’avui per demà. En el cas del cable, l’augment de l’ample de banda dedicat al mercat domèstic tornarà a produir un tomb considerable en el sector de serveis i continguts. Cap dels dos estudis gosa fer prediccions sobre aquest assumpte, però sí que estan d’acord que és una metxa que encendrà una tina… de caps nuclears.

Malgrat la visió global i les tendències cap a les quals aquestes dades apunten, el desenvolupament d’Internet continua essent una incògnita. Una de les parts més interessants de l’estudi de la Universitat de Texas és que fonamenta de la investigació amb la finalitat de poder mesurar l’economia de la Xarxa. El repte és titànic i, malgrat les dificultats enormes que planteja, està molt ben resolt perquè divideix l’anàlisi en quatre capes: infrastructura (on són els actuals beneficiaris de la “gran explosió”), aplicacions, intermediaris (d’on emergiran els principals beneficiaris a mig termini) i comerç. Però els autors reconeixen que hi ha un forat negre: el comportament del “consumidor”. I es fan ressò de James Vogtle, director de la consultora de comerç electrònic Boston Consulting Group, que afirma: “Fins i tot per al director de màrqueting més savi la conducta del consumidor és un territori desconegut. La capacitat d’extreure i rastrejar informació del client no es tradueix necessàriament en un benefici immediat clar. Predir la demanda amb precisió en aquests moments és quasi impossible”.

Aquí hi ha tres factors de gran importància en joc. Es tracta del que podríem anomenar les grans X o incògnites d’Internet. D’una banda, tenim l’efecte combinat d’un creixement demogràfic caòtic –no controlat, com no pot ser d’altra manera– juntament amb un procés no mesurable de maduració dels internautes a mesura que incrementen el grau de participació i interacció entre ells. Això afecta directament la taxa de creació i creixement de sistemes d’informació, la densitat d’aquesta informació i el volum i tipus de serveis dedicats a preparar-la i distribuir-la; i tot plegat genera una demanda quasi “líquida” de serveis d’informació i coneixement. No hi ha cap patró per mesurar o pronosticar el ritme de creixement, diversitat, orientació i fidelitat.

L’altra X és el sector d’intermediació. Cap dels dos estudis esmentats en aquest editorial no gosa avaluar el que representa econòmicament el bescanvi a Internet. Centenars de milers de llocs a la xarxa aporten informació i coneixement i l’afegeixen al reclam global d’Internet. No hi ha intercanvi monetari, hi ha intercanvi d’intel.ligència, atracció, emoció, curiositat, expectativa i coneixement. Són punts catalitzadors sense els quals no hi hauria manera d’explicar el mateix fenomen de la nova economia. Dirigeixen la innovació, promouen l’R+D social del ciberespai i remouen la sensibilitat de governs, administracions, empreses i individus. Yahoo no cobra per cada nova adreça que afegeix al directori, de la mateixa manera que nosaltres no cobrem per cada adreça nostra que és capturada per incloure-la a la base de dades d’un directori. Però els llocs més visitats de la Xarxa són els directoris, que són les locomotores aparents dels nous mercats digitals, verticals o horitzontals, que s’estan creant. N’hi ha prou amb el valor a borsa d’aquests motors de cerca/portals/agregadors de continguts per explicar la funció que tenen en la nova economia?

La darrera X és el que passa a les empreses i que, per ara, no es reflecteix fidedignament en les recerques i sondejos sobre la nova economia. No hi ha dades fiables –o prou dades– sobre la inversió en equipament i recursos humans per reestructurar les empreses com a organitzacions informacionals capaces d’aprofitar les oportunitats del món de les xarxes. No és fàcil quantificar aquest esforç, però és crucial per mesurar la productivitat de les organitzacions. Aprendre a organitzar fluxos de comunicació online en el context de les organitzacions amb la finalitat de desenvolupar estratègies a la xarxa avui és un dels sabers medul.lars de la nova economia. En realitat, és la cola que manté cohesionades totes les altres capes i dóna sentit a les incògnites esmentades. I encara no sabem ni quant costa, i quin impacte real té.

Traducció: Eulâlia de Bobes