Barca parada no guanya nòlits

Les formigues són amb nosaltres des de fa uns 80 milions d’anys. La seva història és la d’una carrera imparable cap a l’èxit de la colònia i la colonització. Han poblat quasi tots els racons del planeta amb les seves 10.000 espècies. Només se’ls han escapat les regions glaçades i alguna illa. Ningú no és perfecte. Però ara són a punt de colonitzar un dels darrers reductes que els quedava per continuar la política expansiva: la naturalesa artificial creada per l’home, l’espai virtual de la Societat de la Informació. Siguin robots que s’autoconstrueixen en funció de la tasca que ells mateixos s’assignen, siguin agents intel·ligents que funcionen col·lectivament i són capaços de racionalitzar l’ús de les xarxes, els darrers avenços de la computació tenen l’organització social de les formigues com a model. Estem entrant a l’era de la “intel·ligència de l’eixam”.

Científics i tecnòlegs han trobat en aquests insectes una font d’inspiració inesgotable (vegeu l’editorial “El formiguer virtual”). Ronald Kube i Eric Bonabeau, un dels experts més importants en “enginyeria de les formigues”, fins fa poc a l’Instituto de Santa Fe, a Nou Mèxic (Estats Units), estan aplicant els principis d’organització dels formiguers i dels ruscs per resoldre problemes complexos en el camp de la robòtica. El que atreu d’aquests animalons és la intel·ligència distribuïda, la capacitat que tenen per elaborar estratègies i prendre múltiples decisions sense que calgui que hi hagi un control central. En resum: la plasmació metafòrica del món de les xarxes. La laboriositat d’aquests insectes era l’angle respectat per la sociobiologia capitalista i del socialisme d’estat. Ara se’n destaca la capacitat per teixir i desplegar xarxes cooperatives sense mapes ni plans preconcebuts. És d’era del capital intel·lectual exercit en xarxa.

La manera que tenen de negociar amb èxit una feina pesada, com el trasllat d’una fulla, traduïda a programes informàtics complexos d’intel·ligència artificial permet que robots completament idiotes en el pla individual resolguin tasques complicades quan les aborden col·lectivament. L’objectiu, però, no és que un dia aquestes màquines
aconsegueixin tallar la gespa d’un camp de futbol sense enfilar-se a les tribunes, cosa que fóra un èxit espectacular. La idea és que siguin capaces d’autoensamblar-se amb les parts més òptimes per complir la missió que se’ls assigni (o que ells mateixos s’assignin), de la mateixa manera que les formigues aconsegueixen formar el millor
“equip de tasques” per a cada missió.

Malgrat això, és Internet el que fa que als experts en “intel·ligència de l’eixam” els caigui la bava de gust. La configuració de la Xarxa s’assembla a la d’un formiguer, però ningú no sap gaire bé què hi passa a l’interior. El trànsit de bits discorre per centenars de milers de ramals que negocien les millors vies a temps real, però no
és clar si això es fa de manera que permeti l’ús més eficient i sostenible dels recursos instal·lats. Com tots sabem –i patim– de sobte es formen embussos que redueixen sensiblement la velocitat de les comunicacions, afegeixen un plus d’inseguretat a la circulació de dades i eleven notablement els costos per als usuaris. Aquests són només alguns dels problemes que podrien resoldre els agents intel·ligents, i no diguem ja si es comporten com un exèrcit nombrós de formigues procedents del mateix formiguer.

Els agents intel·ligents són petits programes informàtics capaços de complir un repertori ampli de funcions de manera independent en hàbitats impredictibles. Per exemple, n’hi ha prou amb donar-los una sèrie d’instruccions ambigües sobre la informació que volem perquè recorrin Internet pel seu propi compte, visitin literalment centenars de milions de planes a una velocitat vertiginosa i retornin al nostre ordinador amb un ventall d’opcions que cap motor de cerca seria capaç d’oferir. L’agent no en té prou amb recollir informació directament relacionada amb l’orientació que ha rebut, sinó que exercita la seva pròpia discrecionalitat per seleccionar també la que podria estar-hi emparentada d’alguna manera.

La importància d’aquests agents a la Xarxa augmenta constantment, malgrat que el desenvolupament d’aquests artefactes encara és a les beceroles. Però en ben pocs anys han fet un salt comparable al de la mateixa Internet, tant en funcionalitats com en possibilitats, com va quedar demostrat a la Quarta Conferència Internacional sobre Agents Intel·ligents Autònoms, que va tenir lloc a Barcelona el passat mes de juny. Allí, entre d’altres meravelles, van aparèixer les formigues de la Societat de la Informació, una colònia allotjada a l’ordinador de Marco Dorigo. Aquest científic italià, al qual publicarem una llarga entrevista el setembre, va mostrar la visió cultural d’un paisatge biològic a través dels ulls de la computació: algoritmes capaços de treballar junts com si construïssin una colònia de formigues de veritat.

El secret del comportament col·lectiu d’aquests insectes és en les feromones que segreguen. Les formigues poden arribar a tenir 39 glàndules diferents d’aquesta substància química, amb les quals composen un llenguatge complex que els permet reconèixer-se, reclutar individus per fer tasques específiques, atreure’s sexualment o enviar senyals d’alarma quan es produeixen atacs sobtats o catàstrofes naturals, com una sabata en moviment imprevista. La volatilitat de la feromona és un factor decisiu per “elaborar” la frase corresponent. Les menys volàtils, per exemple, deixen marques al terra per seguir el rastre de l’aliment i dibuixar el camí més curt fins al formiguer. Les més volàtils serveixen per tocar a sometent quan hi ha algun perill.

Això, però amb programes informàtics (agents intel·ligents), és el que està fent Dorigo, i apunta cap a Internet. La idea és que des d’un ordinador surtin centenars, milers de “formigues virtuals”, cap als conductes interns de la Xarxa. Les feromones en aquest cas són números que els agents van segregant per allà on passen. Així, qui vingui darrere sap qui el precedeix, què ha fet i què ha passat des d’aleshores. D’aquesta manera, entre altres coses, es podria regular el trànsit de dades a Internet. Els agents indicarien quines vies estan saturades, amb quina freqüència es repeteixen aquests episodis i quina seria la millor estratègia per desembussar el tràfic en aquella zona. Individualment, cadascun d’ells no serveix per a gaire res. Col·lectivament esdevenen una comunitat de valor estratègic enorme. No és estrany, doncs, que quan a Dorigo se li va acudir la idea per primer cop, el 1992, l’OTAN li oferís immediatament l’ajut necessari per desenvolupar-la. Avui ja és un camp de recerca amb personalitat (formiguitat?) pròpia. D’aquí a poc, les formigues de la societat de la Informació ens arribaran com a part de l’oferta de qualsevol portal. Y en un tres i no res ja no sabrem viure sense elles.

Traducció: Eulâlia de Bobes