Afaita’m i digues-me ruc

La idea de l'”ordinador babau en xarxa”, llançada fa tres anys per un grup de corporacions que competien amb Microsoft, era tan suggeridora que va ser trepitjada immediatament, entre d’altra gent per la mateixa companyia de Bill Gates. Ara, el Senyor de Seattle ha baixat a l’arena de les fires d’informàtica per explicar-nos que el projecte no era mala cosa i que ells accepten el repte amb el seu “Web Companion”, un petit aparell dissenyat per dur a terme tasques concretes quan es connecta a la xarxa. Les dues darreres setmanes pràcticament totes les corporacions de microelectrònica dignes d’aquest nom han presentat el seu propi fòtil d’aquesta mena. Fa uns quants dies Samsung ens va ensenyar el seu a Londres; era una carpeteta de la mida d’un llibre de butxaca amb una pantalla de colors brillants, capaç de navegar per la web i de fer servir arxius guardats en xarxa. Aquests aparells anuncien una època nova en la nostra relació amb la informació. En lloc d’haver d’anar a buscar-la, aquesta vindrà a nosaltres com si fos el nostre gosset de companyia. La contrapartida és que som a punt de perdre tot el control sobre la nostra pròpia informació.

Estan proliferant a Internet els sistemes que estalvien la recerca sempre laboriosa d’informació: és ella la que ve fins la persona que està connectada, l’ensuma, la reconeix i se li enganxa com una paparra. I al voltant seu teixeix una xarxa de dades subtil adaptada a la seva circumstància particular. Cada cop hi ha més llocs a la Xarxa que detecten on es troba l’internauta i, aleshores, comencen a oferir informació local, més la que l’usuari empra habitualment. Si a això hi afegim l’oferta creixent d'”agendes” en xarxa o d’altres arxius personals d’aquesta mena, el que es va conformant, a poc a poc, és una mena d’àmbit informacional personalitzat capaç de “venir-nos a buscar” quan ens connectem a la Xarxa.

El matrimoni incipient entre Internet i la telefonia mòbil consagrarà aquesta tendència nova i la instaurarà al bell mig de la Societat de la Informació. Armats amb aquest comandament a distància de butxaca tan poderós, o amb qualsevol estri de la mena “web de companyia” o amb instruments capaços d’oferir informació emmagatzemada a la Xarxa, l’experiència que ens tocarà viure a continuació, insòlita i sense precedents, ens acostarà al que, sens dubte, serà el “leit-motiv” del segle que ve: la connexió total.

Amb els nous equips com els que la setmana passada van ser presentats a Comdex, la fira informàtica anual de Las Vegas, el que fins ara no era més que un degoteig esdevindrà un torrent impetuós: el trasllat cap a la Xarxa de la informació que avui emmagatzemem a l’ordinador personal –i això en justifica l’existència–. Els ordinadors babaus empraran programes que es troben a servidors, en els quals també hi tindrem desats els nostres treballs, documents, bases de dades, etc. D’aquesta manera, en connectar-nos la Xarxa “detectarà” la nostra presència (com ja fan els telèfons mòbils) i ens oferirà immediatament un menú de la informació etiquetada al nostre nom, encara que sigui dispersa a centenars de servidors diferents. Per a nosaltres tot apareixerà com si haguéssim posat en marxa el nostre ordinador personal.

Aquest paradís, com tots, té el seu arbre del bé i del mal amb la serp corresponent. La pometa que ens ofereix és temptadora; que algú ens gestioni de manera senzilla i directa la quantitat ingent d’informació que fem servir (o que ens pensem que fem servir) habitualment. El càstig?: perdre tot el control que en tenim. Ja no es tracta de pèrdua d’intimitat, d’invasions de l’àmbit particular o d’oferir dades personals a altres entitats. La qüestió és que un conjunt de corporacions del “software”, “hardware” i operadores de telecomunicació per tal de facilitar-nos la navegació per Internet ens assignaran tanta “memòria de xarxa” com necessitem per emmagatzemar la nostra informació i ens oferiran (o llogaran) els programes necessaris per processar-la. Però aquesta memòria la custodiaran elles.

És clar que aquesta és una tendència forta, basada en una eficiència més gran dels recursos de la Xarxa, en una simplificació de les tasques necessàries per moure informació i en una multiplicació dels aparellets electrònics de consum de tipus personal. Els nous aparells capaços de “punxar” la Xarxa des de qualsevol lloc i en qualsevol situació i d’obrir-nos un corredor cap a la nostra informació són com un cartutx de dinamita en el disc dur de l’actual PC. Enderroquen aquesta barrera, que actua com l’indicador omnipresent de l’alfabetització digital, i agafen pel ganyot un sector de la població molt ampli per posar-lo cara a cara amb la Societat de la Informació. Però al mateix temps obren un canal cap a una dependència brutal de cada individu respecte d’un grapat de corporacions que controlaran els “magatzems d’informació personalitzada” de la Xarxa. I ningú no ha dit res encara sobre qui té drets sobre aquests dipòsits, i en quines condicions seran protegits dels amics de les dades alienes i del poder fiscalitzador d’aquestes empreses, les quals ja han deixat prou clar que el seu objectiu fonamental a Internet és obtenir “masses d’usuaris fidels”. Ara tenen l’oportunitat de millorar l’objectiu: obtenir “masses d’informació que fidelitzin els usuaris”. Aquesta és l’altra cara de la moneda de la connexió total.

Traducció: Eulàlia de Bobes