On aneu, diners? Allí on n’hi ha més

El 20% de l’espècie humana consumeix el 86% de tots els recursos disponibles, segons l’informe recent sobre el Desenvolupament Humà que publica periòdicament el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament. Aquest desequilibri brutal entre els que “tenen” i els que “no tenen” res es plasma en jocs de mans estadístics que dibuixen una imatge molt més pornogràfica que la de totes les Lewinskys del món prostrades davant els seus Clintons respectius: els béns dels 84 individus més rics del món superen els Producte Interior Brut de la Xina i dels seus 1.200 milions d’habitants. De fet, les fortunes de dos d’ells —Bill Gates i Philip Anschutz, de Kansas– faria nedar en l’abundància per sempre més el 19% de la població dels Estats Units (o de tota l’Àfrica Subsahariana), que viu per sota del llindar de la pobresa. Tots els diners que la Casa Blanca destina –i destinarà– a Internet i l’educació mai arribaran al 21 % de ciutadans dels Estats Units que són funcionalment analfabets. Per a ells, viure en el país més ric del món no és més que una broma amarga del destí. La seva nació veritable és el Sud, un territori delimitat per la frontera de la pobresa, la desocupació i una supervivència que no els permet satisfer les necessitats bàsiques. Aquesta nació, segons l’informe del PNUD, l’habiten més de 1.000 milions de persones. És un món real que planteja un desafiament ineludible per a la humanitat quan ens trobem a les portes de l’Era de la Informació.

L’índex del desenvolupament humà del PNUD, que es calcula a partir de tres factors –esperança de vida, una combinació de l’índex d’alfabetització i del de matriculació d’alumnes, i el Producte Interior Brut (PIB) real ajustat a la capacitat del poder adquisitiu de cada moneda–, ens ensenya una realitat molt allunyada de les estadístiques habituals del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial.

Els darrers 20 anys el consum mundial ha augmentat fins a sis cops, però la distribució dels recursos no només no s’ha mogut de la fotografia d’aleshores, sinó que encara s’ha concentrat més en aquella cinquena part de la població que viu, fonamentalment, als països rics. I que gaudeix del 58% del total de l’energia que es produeix en el planeta, del 84 % del paper, del 87% dels vehicles i del 74 % del total de línies de telèfon: informació, serveis i coneixements van de la mà d’aquestes xifres. En canvi, la cinquena part més pobra produeix, s’escalfa i cuina amb el 4% de l’energia, i la seva participació en cadascun dels altres inputs no arriba a l’1,5% del total disponible en el planeta.

L’informe del PNUD, a diferència dels del FMI o del BM, no obre les portes a l’optimisme: tots els indicadors del desenvolupament humà apunten a un distanciament cada cop més gran entre rics i pobres i a una agudització de les condicions extremes de la pobresa en una proporció de la població mundial que va en augment des de fa 20 o 30 anys. El final de la història del senyor Fukuyama és, en realitat, el final de la història per a la part de la humanitat que no pot accedir als béns bàsics que els garanteixen la supervivència. La globalització de l’economia propiciada per la política liberal conduïda pels rics ha augmentat la quantitat de pobres en els seus països respectius, els ha multiplicat en els països en vies de desenvolupament i està empenyent el medi ambient cap al col.lapse en molts dels seus ecosistemes.

Si Internet es pot convertir en una eina poderosa per a escampar informació i coneixements, per transferir experiències i reparar equilibris socials que els resulten clarament indiferents als governs i a les forces econòmiques del món, l’informe del PNUD ofereix un programa de treball que pot orientar un seguit de debats d'”ampli abast” que ja no es poden posposar més: des de la nostra actitud davant el consum fins a la política de “les nostres” operadores de telecomunicacions en diferents parts del planeta, passant pel paper de la cooperació i la transferència dels resultats de la investigació cap als països en vies de desenvolupament, per esmentar només alguns dels més urgents ara mateix. Malgrat que encara no forma part dels índex de l’informe, sens dubte Internet es convertirà els propers anys en un factor important per mesurar el desenvolupament humà, cosa que no depèn necessàriament de l’evolució del comerç electrònic o de l’explotació econòmica de la xarxa. Això darrer seria insistir en que plogui sobre mullat i, quasi segur, per aconseguir resultats com més va pitjor.

Traducció: Eulàlia de Bobes.