D’homes és errar. De bèsties, no esmenar

Les crisis de les vaques boges i de l’uraniempobrit emprat per l’OTAN a Kosovo tenen un conjunt d’elements en comú,quasi tots els quals estan relacionats amb aspectesmodulars de la Societat de la Informació. El primerque l’acció dels governs europeus planteja –ique toca al dels Estats Units– és que, més enllàde la manera de portar tots dos assumptes, lamanca d’informació ha generat una crisi de confiançade dimensions considerables. Aquesta serà unaescletxa difícil de tancar durant molt de temps.En el cas de les vaques boges, fins i tot podemdonar la raó als metges que diuen que els casosmortals “coneguts” i registrats –fins ara són85 al Regne Unit en més de 10 anys– no justifiquenque això sigui qualificat com a epidèmia. Aixòpel que fa als números. Però l’epidèmia de veritatla tenim tots al cap ara mateix. El que s’ha perdutés la confiança en el que posem a taula. I aquestapatologia és molt més important que qualsevolestadística de salut pública.

El consumidor ha perdut la confiança en elspolítics, les manifasseries dels quals fetes durantuna dècada llarga tot just comencen a sortir ala llum. El consumidor observa amb desconfiançael comportament d’institucions creades suposadamentper defensar-lo d’excessos com els que varen sercomesos amb el pinso d’origen animal. El consumidor,malgrat totes les proves diàries que fan palesosaquests comportaments, es queda parat quan s’assabentaque fa 10 anys la Unió Europea va decidir en undocument confidencial donar la culpa de les vaquesboges a la premsa i negar l’evidència del problema.I, per descomptat, el consumidor no entén queara s’arbitrin ajudes pantagruèliques per rescatarun sector que va aplicar una lògica industrialdemencial a la dieta més habitual de la població.La mateixa ComissióEuropea té assumida la doctrina que “qui contaminapaga”. I ningú no acaba d’entendre perquè araaquest principi ha de quedar suspès i ser substituïtper aquell segons el qual “qui enverina, paga”.

Els soldats deuen sentir una inquietud similar,per més que els exèrcits s’estiguin professionalitzant.Les guerres o, més ben dit, les activitats pacificadoresdels exèrcits industrialitzats, han esdevingutun malabarisme curiós de camuflatge de víctimespròpies i alienes. De primer, es tracta d’enverinartant com es pugui el medi ambient de l’enemicamb les anomenades bombes d’alta precisió percausar danys col.laterals. Dit planerament: saturarl’escenari bèl.lic amb artilleria que suposadamentnomés mata els més dolents, però les càrreguesexplosives de la qual deixen un rastre de contaminacióque dura força temps. Si és radioactiva, millor.I si a més és disfressada amb altres ingredientsfins i tot més perillosos, encara millor. Despréshom ordena que els soldats amics envaeixin elterreny. Si són molt, molt amics, aleshores elsavisen que vagin amb la boca tapada i intentinrespirar com menys millor.

La barbaritat de Kosovo, com abans la d’Iraq,ja ha estat perpetrada. Però qui serà el generalo secretari de l’OTAN (recordeu el socialistaJavier Solana?) que donarà l’ordre d’invasió enla propera guerra, perdó, missió pacificadora?Tinc la impressió que el proper incident bèl.licté tots els números per esdevenir un drama deproporcions considerables a les casernes, i moltabans de prendre les decisions clau. Com és natural,els soldats demanaran els prospectes de cada bomba,n’estudiaran les especificacions amb lupa, faranque els advocats examinin la lletra petita i exigiranque abans d’atacar els comandaments signin undocument que digui “aquesta bomba por afectarla salut si no es prenen abans les precaucionssegüents…” i les exigiran.

Això no obstant, de totes dues crisis –vaquesboges i urani empobrit– per ara n’apareixen lesvíctimes riques. Ens amoïna el que ens pugui passarcom a consumidors de taula bona, o com a soldatsd’exèrcits opulents. Però això amb prou feinesés la punteta de l’iceberg. Quan fa 10 anys laComissió de Veterinària de la Unió Europea vadecidir que ningú no s’havia d’alarmar a causad’aquella malaltia estranya que afectava el vacum,Anglaterra exportava el 40% de la producció alnord d’Àfrica. De fet, com va reconèixer la FAOla setmana passada, la crisi de les vaques bogespot ser de dimensió mundial perquè durant mésd’una dècada hom ha exportat carn contaminadasense cap mena d’avís ni de cura.

Però no és que la majoria de països importadorsno ho sabessin; és que ni tan sols tenen mitjansper distingir o discriminar la incidència d’aquestacontaminació entre la població. En realitat, finsfa molt poc ni tan sols els països europeus estavenen condicions de fer-ho. Ningú no sap, ni ho sabràfins d’aquí a molts anys, què ha passat i estàpassant a països africans i d’altres latitudsque van considerar que el segell “made in England”era signe de qualitat i seguretat. Igual que ningúno sap ni sabrà fins d’aquí a molts anys què estàpassant amb la població de Kosovo a causa de lacontaminació amb l’urani empobrit. Fins ara, l’únicareferència vàlida prové dels estudis fets perdiverses agències de les Nacions Unides i algunesentitats independents a l’Iraq. I els resultatssón certament catastròfics malgrat que, com sempre,les societats industrialitzades prefereixen mirarcap a una altra banda: “Això queda molt llunyi, a més, per què volen tanta mainada?”.

Ara no tindrem cap més remei que mirar-nos nosaltresmateixos, perquè ara nosaltres també som víctimes.Vaques boges i urani empobrit només són encaraun cabdell que els propers anys anirà deixantanar el fil d’horrors deixat per una políticaindustrial insensata aplicada a l’alimentaciói pels bombardeigs “quirúrgics” de l’OTAN. I undels ingredients d’aquests horrors és la nostraindefensió davant les estructures polítiques actuals.

Aquestes crisis han fet palès que, contràriamental que molta gent diu, molta informació encaraés poca. Sobre tot quan aquesta informació quedaenclaustrada en el regne dels comitès de savis,els conciliàbuls polítics i una premsa que noensenya les armes fins que el pastís no és a lataula i els cossos a la funerària. Per abastaraquest presumpte excés d’informació al qual motspreconitzen que hem arribat, la infosaturació,encara ens queda un bon tros de camí. Per a ells,milers de milions de planes web són quasi un atemptata la democràcia. Sobre tot, a les corporacionsi gremis que fins ara han adquirit el títol depilars del sistema polític vigent.

Però heus ací precisament el quid de la qüestió.Si la Societat de la Informació té algun significatradical, aquest rau en la reformulació políticadels processos que generen la informació i lacomunicació. En la possibilitat d’obrir espaisnous en els quals les organitzacions ciutadanesde diversa mena, agrupades al voltant de tot tipusd’afinitats, siguin capaces d’ordir un teixitsocial nou, un entramat de xarxes que corresponguials seus interessos. Les crisis de les vaquesboges i de l’urani empobrit han posat sobre lataula l’actualitat d’aquesta agenda social. Cadascund’aquests esdeveniments mostra, d’una banda, elcul de sac on ens porta la manca d’artèries informativespròpies articulades amb una agenda política independentde la dels poders establerts. I, de l’altra, ladificultat creixent de “fer política”, fins itot “política militar”, sense tenir en compteaquesta possibilitat d’obrir canals nous d’intervenciópolítica a través de les xarxes de comunicació.

Les vaques, boges com són, pobretes, poc quesaben res de com han col.laborat a consolidaralguns aspectes clau de la Societat de la Informació.

Traducció: Eulàliade Bobes