De la discussió neix la claror, si no s’apaga el llum…

Entre el 2 i el 13 de juliol, ha tingut lloc un esdeveniment que ha rebut una cobertura mediàtica discreta i que ha passat quasi de puntetes per damunt del soroll de fons de les universitats d’estiu. Es tracta precisament de la “Universitat d’Estiu Campus-Ti, Ciència i Tecnologia” va tenir lloc a València. TI de Tecnologia de la Informació. És la primera vegada que a Espanya s’organitza un campus d’aquesta mena amb l’objectiu de cercar la confluència impostergable de camps disciplinaris indispensables per al desenvolupament de la Societat del Coneixement: els enginyers de sistemes, informàtics o de telecomunicació, d’una banda, i el món de la comunicació digital, l’economia, la sociologia, l’educació o l’antropologia, de l’altra. Enmig, un ram de flors: una conferència inaugural de Nicholas Negroponte, en la qual el director del MediaLab va complir la seva tasca d’apuntar cap a la hibridació urgent d’àrees del coneixement que, encara que sembli sorprenent, encara amb prou feines ni es toquen.

El Campus-TI és fruit de la trobada entre l’associació E3 Futura y la Universitat Politècnica de València. Aquesta darrera va organitzar el contingut acadèmic. El curs va tenir lloc al Museu Príncep Felip de València, un edifici magnífic de l’arquitecte Santiago Calatrava que forma part del complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències de la capital llevantina. Durant 10 dies, més de 600 alumnes d’entre 23 i 60 anys es van repartir en quatre grans àrees: Xarxes (infraestructures), Societat de la Informació, Seguretat i Comerç electrònic.

Més enllà de la configuració acadèmica, el que va ser transcendent va ser que la telecomunicació va creuar-se amb la comunicació en l’entorn digital. Aquesta continua essent una de les assignatures pendents d’aquesta mena d’enginyeries, malgrat tot el que ha passat els darrers anys. El marc econòmic i social ha canviat espectacularment en amb prou feines un lustre, per no parlar del mateix mercat de treball. Informàtics, tècnics en telecomunicació, especialistes en sistemes encara treballaven, fins fa poc, en reductes privilegiats i captius dins les empreses. La seva especialitat era la “digitalització”, entesa com a conjunt de processos, equipaments, metodologies i recursos humans que permetien que les organitzacions treballessin amb xarxes d’àrea local i aprofitessin els suports informàtics (des d’ordinadors interconnectats fins a bases de dades allotjades en servidors potents) per fer les seves tasques quotidianes.

Això ja no és així. O no és només així. La irrupció de les xarxes d’arquitectura oberta, particularment d’Internet, ha canviat (o està canviant) considerablement la naturalesa de les organitzacions i de les seves activitats. Ara és essencial la gestió d’informació i coneixement en un context de participació i interacció entre els usuaris com el que la Xarxa permet. L’organització dels fluxos de comunicació emergeix, aleshores, com a tret essencial en l’estructuració de les activitats que hom dissenya per a les xarxes. I aquest és, a més, un procés que no es pot reduir a l’àmbit de l’especialista (tecnòleg o comunicòleg), sinó que, per definició, només es justifica (o abasta els llindars mínims d’eficiència i rendibilitat) quan s’impulsa sobre una massa crítica de participants, com ens demostra cada dia la mateixa evolució d’Internet.

Aquest canvi, anomenem-lo de paradigma, per molt profund i dramàtic que el veiem, sembla que no ha batut les ones davant les portes de les enginyeries. La formació dels enginyers ha incorporat, per descomptat, tot el que té a veure amb les xarxes de telecomunicació i telemàtiques pel que fa al desenvolupament de les infrastructures. Però de la part de la comunicació, i especialment de la comunicació digital en tant que fenomen social i econòmic, no és que se n’hagin oblidat: és que mai no ha format part de la seva formació i, llevat d’algunes excepcions estranyes, encara no integra el currículum de manera sistèmica a quasi cap universitat politècnica o de base tecnològica.

Per això és tan interessant l’experiència del Campus-TI i tan innovadora la seva proposta. Com he indicat més d’una vegada des d’aquesta mateixa tribuna, en contra del que és “el pensament vigent”, a mi em sembla que no hi ha un dèficit d’enginyers i tecnòlegs en les nostres societats per satisfer la demanda d’un mercat revolucionat per Internet. Ben al contrari. El dèficit rau en el nou perfil professional que exigeixen les xarxes, enginyers amb coneixements amplis i experimentats sobre les particularitats de la comunicació en xarxes obertes. A València vàrem veure, per exemple, dissenys fabulosos tecnològics (i d’altres menes) de plataformes caríssimes de comerç electrònic, però que eren un veritable desastre des del punt de vista de la comunicació: no les descobriria ni la mare de l’enginyer a l’hora del xat.

A les sessions del Campus-TI es van examinar casos d’aquesta mena i es va analitzar els sistemes d’informació no només des del punt de vista de l’arquitectura informàtica (sempre bonica i impecable), sinó també des de la perspectiva de l’usuari (sempre aliena i hostil). I va aparèixer la gestió del coneixement en xarxa com a àrea crucial de síntesi entre les plataformes tecnològiques i la comunicació. Després d’una d’aquestes sessions, un grup d’enginyers em va expressar la seva inquietud que en aquells moments percebíem amb una transparència meridiana: Per què no s’ensenyen aquests aspectes de la feina en xarxa a les facultats d’informàtica o de telecomunicació? Les universitats d’estiu, per descomptat, no són la resposta, però ajuden moltíssim a detectar buits d’aquesta mena i a preparar els que haurien de recollir amb les seves mans la tasca d’omplir-los.

Un apunt final. L’associació E3 Futura, promotora del Campus-TI, és una iniciativa fundada per quatre nanos entusiastes de Màlaga. Aquesta entitat s’ha guanyat a pols un lloc en el mapa espanyol de les xarxes en promoure les Campus Party, aquestes festes multitudinàries en les quals centenars de joves, després de carregar l’ordinador, el raspall de dents i les mudes de roba imprescindibles, es congreguen en espais on els esperen xarxes d’alta velocitat perquè desfermin la seva inventiva. Enguany el Campus Party tindrà lloc a principis d’agost també al Museu Príncep Felip de València. Els assistents gaudiran d’una xarxa de 28 MB. No us desespereu intentant-ho: el nombre de places (900) s’ha exhaurit i hi ha una llista d’espera quasi bé de 9.000 persones.

Traducció: Eulàlia de Bobes