Univers en expansió

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
26 desembre, 2017
Editorial: 161
Fecha de publicación original: 30 marzo, 1999

Més lluny, més alt, més fort; apa, noi, no tinguis mandra!

Els darrers 15 anys m’ha tocat participar en molts debats i fòrums sobre la comunicació social de la ciència. A tots, invariablement, els temes candents giraven a l’entorn de si els mitjans de comunicació de masses informaven bé, malament, molt o poc sobre el que passava en en món de la ciència; si el periodista cinetífic naixia i es feia i, en cada cas, com es relacionava amb la comunitat científica: què en pensaven els que la integraven sobre com els mitjans reflectien la seva feina; quina era la millor metodologia per incrementar el volum d’informació i divulgació científica sense caure en el catastrofisme, la “titularitis” i d’altres patologies del rigor informatiu; la necessitat d’abastar aquests objecftius com a part del procés de formació en una societat democràtica, etc. Aquests debats, en contra del que pot semblar, han adobat el terreny i han aconseguit alguns fruits. Però, curiosament, el discurs és estancat. Això encara és més sorprenent si tenim en compte la variable potent que Internet ha introduït en la comunicació social de la ciència.
Avui, encara que no vivim en el món idal, hi ha més informació científica en els mitjans de comunicació. Però al mateix temps l’estat de desassossec dels cinetífics i comunicòlegs ha augmentat davant el que consideren un “tractament escàs o trivial de la comunicació social de la ciència”, en línia amb el que ja pregonaven uns i altres fa 15 anys. Però a l’altra banda de l’equació hi ha hagut un canvi notable: cada cop hi ha més gent interessada en saber què passa amb la ciència i la tecnologia i, sobre tot, amb la comunicació social de la ciència.

Aquest cap de setmana passat vàrem viure un altre episodi d’aquesta disparitat aparent: el I Congreso sobre Comunicación Social de la Ciencia, que va tenir lloc els ies 25, 26 i 27 de març a Granada, magníficament organitzat pel Parque de las Ciencias de la ciutat andalusa. Més de 400 participants van seguir les sessions fidelment, animades per l’enèssima constatació del divorci entre la importància en augment de la ciència i la tecnologia en la vida quotidiana, d’una banda, i la dificultat d’integrar aquest procés en una cultura científica a nivell de l’opinió pública, de l’altra. El fet que l’única cosa nova en aquestes trobades sigui l’augment de la població interessada en aquests temes ja ens hauria de fer reflexionar.

El problema, segons la manera com jo ho veig, no és específic de la comunicació social de la ciència, sinó d’un model de comunicació al qual se li exigeixen unes prestacions que ja no pot oferir. En aquests darrers anys, la irrupció de nous sistemes per processar, transmetre i rebre informació, entre d’altres coses, ha multiplicat espectacularment el nobmbre d’emissors i receptors, així com la nostra capacitat de densificar la informació (cadascú rep cada cop més informació sobre temes que ens interessen, i cada cop més la rebem mitjançant sistemes d’informació complexos malgrat que siguin fàcils d’utilitzar). Tot això està modificant la nostra percepció no només de la comunicació, sinó també del paper que hi juguem. El nostre nivell d’exigència augmenta pel que fa a la immediatesa de la informació o el procés comunicatiu. Per a uns és l’equivalent del “si no surto a la fotografia, no existeixo”. Per a d’altres, és el de la tria del que volen, d’una informació “clientelitzada”, “a la carta”, “personalitzada”. En tots dos casos, el resultat és la fragmentació constant dels móns informatius en mil bocins.

La comunicació social de la ciència no s’escapa d’aquesta faixa, ni tansols la comunitat científica; les formes i maneres de comunicar els resultats de la recerca es comencen a veure afectats per les tecnologies de la Societat de la Informació. Però aquest canvi ataca directament el mateix model en què són inscrits els mitjans de comunicació de masses. El creixement constant d’emissors es correspon amb un creixement “desproporcionat” del volum d’informació en circulació o emmagatzemada en diferents suports, a punt per ser injectada en el circuit en qualsevol moment. Avui no hi ha cap individu, organisme, institudió, administració o empresa que valori la seva importància social que no tingui el seu propi gabinet d’informació. I el destí de la producció d’aquest és, fonamentalment, els mitjans de comunicació, reconeguts com a intermediaris vàlids en aquest recorregut entre els emissors i els receptors.

La conseqüència és clara: el volum d’informació que els mitjans han de gestionar s’ha disparat en pocs anys. Ha passat el mateix amb els mateixos mitjans de diferent mena, categoria, temàtica i difusió que intenten ajustar els seus comptes particulars amb aquesta inflació informativa. Al mateix temps, els formats són estancats en el temps fixat per la revolució industrial. Primer la premsa, després els mitjans audiovisuals, comprimeixen la informació en espais estancs (80 planes, mitja hora, cinc minuts, etc.) i l’escampen allí d’acord amb una organització vertical i jerarquitzada. Això, en un període d’expansió de l’univers informatiu, anuncia alguna cosa més que problemes conjunturals: és la manifstació de la crisi d’un model informatiu. No es pot publicar més del que hi cap en el format, ni del que una manera jerarquitzada d’organitzar la informació permet. Per tant, la tasca de discriminació d’aquesta abasta un valor suprem, però no evita la qüestió de fons: la quantitat i la variabilitat d’informació que un mitjà pot proporcionar és limitada, precisament quan és ben evident que aquesta quantiat i variabilitat augmenten.

En el cas de la ciència, aquesta crisi és particularment notable, ja que hi entra en joc el paper recentment descobert de les revistes científiques de referència com a emissors de la inforamció cap als grans mitjans. Aquestes es comporten com a vulgars gabinets de comunicació que lluiten desesperadament per un trosset de paper imprès o pels seus 15 segons de fama en un espai audiovisual. Si a aquest panorama hi afegim que el forat de l’embut analògic pel qual s’escola la comunicació social de la ciència és molt, molt petit, no és difícil deduir per què s’ha estancat el debat. Gira com un forat negre gegant que s’alimenta de la “infromació cessant”, la que va poder ser però no serà mai, la que va poder ser tractada d’una certa manera, però que ni tansols va acostar-se al límit de l’ideal, la que hauria de ser i, malgrat tot, és només una utopia irrealitzable.

Amb els mitjans de difusió digitals interactius passa exacament el contrari, en particular a Internet. La Xarxa ofereix l’oportunitat de comunicar la ciència d’una manera diferent, sense aquestes limitacions i amb una participació del ciutadà en aquest procés impensable fins ara. Som al llindar d’un canvi important des d’aquest punt de vista; la transició d’una opinió pública basada en una visió reduccionista dels esdeveniments que passen al voltant seu a una opinió personal vasada en la selecció individual de la informació subministrada amb criteris maximalistes. Ara bé, per arribar a aquest punt hem de “descobrir” les possibilitats enormes que la recerca científica ens ofereix per desenvolupar nous mitjans adapatats a les necessitats de la comunicació social (quasi diria, personal) de la ciència. Si prenem com a exemples les universitats i centres de recerca, veiem que la informació que acostumen a oferir a la WWW és més impregnada de l’aroma estàtic del pòster que no pas d’un servei informatiu dirigit cap a l’opinió pública, la indústria i fins i tot els seus propis colegues en la comunitat científica. És a dir: encara hi ha un món d’oportunitats per desenvolupar nous mitjans basats en la informació científica, tant per a la pròpia comunitat investigadora com per als ciutadans. La nostra modesta experiència des de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), amb una simple llista de distribució en què hi participen periodistes i científics d’Espanya i de l’Amèrica Llatina expressa prou bé les enormes possibilitats del mitjà.

Vista des d’aquest prisma, per tant, la qüestió no és si ens manca o no una cultura científica, sinó com participem en la cultura de les xarxes. I aquesta suposa des de desbaratar l’estructura jerarquitzada de la informació, fins a arribar a processar-la en col.laboració amb els sectors que hi estan interessats i dissenyar fluxos de comunicació que aconsegueixin apropar la demanda i l’oferta (així com ara ho fan els fòrums sobre la comunicació social de la ciència, encara que els discursos siguin diferents, entre d’altres coses perquè encara reflecteixen la jerarquització actual de la informació: en un costat els que en saben de ciència i comunicació, i a l’altre els ignorants).

Esperem que el segon congrés sobre comunicació social de la ciència comenci a ajustar els comptes amb la Societat de la Informació, que inclogui la representació incipient de la comunitat científica a través de les xarxes, i que demotsri que s’obre cap a la cultura de les xarxes implicant-hi el mateix congrés. En el de Granada ens vàrem comportar com a dignes fills de la comunicació de la revolució industrial: ens vàrem distribuir papers, vàrem rebre el nostre excel.lent llibre de ponències i vàrem gaudir amb el contacte físic en les sessions. El proper congrés hauria de ser capaç de mantenir-nos en contacte abans i després de les sessions presencials, alimentar els debats a través de les xarxes i animar la proliferació d’iniciatives que meriten en mitjans de comuncació pre, durant i post congrés.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print