Al bon feiner no li manca el menester

Mentre a la superfície més visible unes quantes empreses transmeten el missatge que sense molts milers de milions a la butxaca no hi ha portal que valgui i, per tant, a Internet no hi tens res a fer, per sota, l’economia de la xarxa fa xup-xup en una olla que cada cop és més calenta. Augmenten tots els paràmetres que apunten cap a una modificació de les estructures clàssiques, tant de l’ocupació com de la formació i de la mateixa composició interna de les empreses. El motor, en la nomenclatura antiga, són les tecnologies de la informació. En realitat, són Internet i les tecnologies informacionals, les que possibiliten el procés de comunicació que transforma la informació i negocia amb el coneixement, les que estan carregant el pes d’aquesta conjuntura econòmica.

A Espanya, una quarta part de l’oferta de feina qualificada procedeix d’empreses d’informació i comunicació, segons l’informe elaborat per Infoempleo de Círculo de Progreso basat en més de 185.000 ofertes de feina. Aquest és un canvi quantitatiu i qualitatiu apreciable respecte de les tendències dels darrers anys. La velocitat d’aquests canvis en el mercat laboral i el caràcter invasiu que tenen a pràcticament tot l’espectre industrial n’és el tret dominant en aquests moments. La presència d’empreses dedicades a la informació i la comunicació ha generat processos nous que, perquè són sobtats i massius, quasi no deixen temps per incorporar-los als estudis més actuals sobre l’evolució de l’economia.

En el camp de la comunicació, per exemple, el mercat laboral ha gaudit d’una estructura estable (i força precària) al llarg dels darrers 20 anys. La creació de mitjans de comunicació –malgrat l’estirada de les TV privades i les autonòmiques– ha estat per sota de l’oferta que brollava a doll de les facultats de ciències de la comunicació, periodisme o similars. Els resultats d’aquest desajust entre l’oferta i la demanda és fàcil deduir-los. Els mitjans han pogut tractar la seva força laboral amb certa tranquil.litat, mentre que al mateix temps han gaudit de l’ús –i sovint de l’abús– de la reserva laboral acumulada els darrers anys de diverses carreres universitàries.

Aquesta situació està variant de manera dramàtica, però encara no afecta en general els mitjans de comunicació tradicionals. Si es tenen en compte els darrers 40 anys, a Espanya es van crear prop de mig centenar de redaccions amb més de cent periodistes i redactors. Com era natural, l’aparició d’un nou mitjà de comunicació d’aquestes proporcions ja era notícia per si sola. Hi contribuïa, entre d’altres coses, el fet que fenomens com aquests no s’esdevenien gaire freqüentment. A Catalunya, per exemple, tenim quatre mitjans de paper, un parell de redaccions de TV i poca cosa més, amb una població de professionals com la que ja hem esmentat. La situació no és gaire diferent a la resta de l’estat.

Això no obstant, els dos últims anys quasi d’avui per demà s’han aixecat una quantitat equivalent de redaccions d’aquest volum, “amagades” alguns cops rere els noms dels grans portals, i altres d’empreses de negoci multimèdia creades a l’empar de corporacions d’ofici molt divers o d’una gran diversitat de funcions relacionades amb la informació i la comunicació. Cadascuna d’elles, en altres circumstàncies hauria estat avarada amb xampany i una padrina de llinatge en el món de la “jet-set”. Ara no. Ara, de fet, apareixen i desapareixen amb una facilitat extraordinària. Tot projecte de portal es basa en una redacció de més de 100 persones que avui és aquí, demà allà i l’endemà ja pertany a l’empresa que hi ha clavat la darrera queixalada.

Mentre el sector tradicional de la comunicació, sobre tot el que té arrels en les facultats de periosdisme i en els mitjans de premsa, ràdio i TV, viu una mena de crisi existencial sobre el destí de la professió, sorgeixen com bolets les empreses que busquen professionals de la comunicació (i possiblement desapareixeran com bolets quan arribi la temporada de sequera). Això està invertint les relacions en el mercat laboral i dóna lloc a una cultura molt diferent de la que fins ara imperava. Per exemple, ara el que fa fallida, per dir-ho d’alguna manera, és l’empresari, però els treballadors, l’actiu més important en la Societat de la Informació, poden escollir immediatament un altre lloc amb un currículum enriquit, dens i contaminat per com més empreses, iniciatives i projectes, millor. D’aquest caos estan emergint els perfils amb una capacitat més gran d’adaptació a la nova situació.

En realitat, la viabilitat dels projectes empresarials depèn en gran mesura d’aquests professionals, que són els que han d’impulsar-los com si fossin seus. No hi ha cap altra fórmula per funcionar en una economia en la qual la informació i el coneixement són els béns bàsics. Aquesta és precisament la diferència entre les tecnologies de la informació i les informacionals. Amb les primeres es fa el que s’ha de fer, amb les segones es fa el que se sap. Per això, avui dia, a les entrevistes per a una feina, l’empresari és qui carrega el pes de la prova: és a ell que li correspon demostrar que la seva empresa val la pena, que està involucrada en projectes atractius i que l’ambient de treball s’apropa a aquell ideal intangible de la intel.ligència compartida en un context de treball col.lectiu. En una paraula: o sedueix el treballador, o està perdut. O l’integra com a art i part del projecte, o aquest té menys futur que un portal sobre abrics a Rio de Janeiro.

Traducció: Eulâlia de Bobes