Aigua cau, senyal de pluja

El passat divendres, 2 de juliol, el sociòleg Manuel Castells va tenir una reunió a Barcelona amb un petit grup de periodistes, en la qual ens va exposar la seva visió del que ell anomena “la nova economia”. Castells és, sens dubte, un dels grans pensadors sobre els processos que estan transformant el món i és autor de l’obra més completa que mai s’ha publicat fins ara sobre l’Era de la Informació. Pel que ens va dir, és a punt de treure’n una nova edició en la qual retocarà alguns dels plantejaments. Des de l’aparició d’aquest treball, dividit en tres volums, Castells ha esdevingut un punt de referència a Silicon Valley, i també a d’altres fòrums globals, tant de tall corporatiu com polític o social. El sociòleg actualment viu quasi tot l’any a Califòrnia. A continuació, aquesta és una síntesi del que ens va explicar sobre la nova economia en xarxa (que abreujarem com a NE-X) i un parell d’apreciacions sobre els seus plantejaments que, per raons de temps, no va arribar a respondre. Manuel, t’espero la propera ocasió.
La nova economia en xarxa és mundial, però es desenvolupa bàsicament als Estats Units, per això molta gent encara les confon i pensa que aquesta economia només respon a criteris de la societat d’aquest país. Més precisament, la NE-X és la concreció en alguns llocs dels Estats Units del compendi empresarial/tecnològic de l’economia global. No hi ha diferències amb les zones d’Europa o del Japó que ja són dins aquesta economia.

Quins són els trets predominants de la NE-X?

1.- Els Estats Units estan experimentant un creixement alt de l’economia, sense inflació, amb plena ocupació i taxes de guanys i d’inversió altes. Això és causat pel fet que s’ha alliberat el potencial productiu de la revolució tecnològica, cosa que es posava en qüestió des del principi d’aquesta dècada. De fet, molts autors sostenien, amb exemples en mà, que la injecció d’innovació tecnològica a les empreses produïa una caiguda de la taxa de guanys. Castells va explicar que aquesta anàlisi és errònia perquè continua mesurant el funcionament de l’economia a través de les categories pròpies de la revolució industrial, cosa que dificulta la comprensió dels processos actuals.

2.- El pas de la innovació tecnològica a la productivitat econòmica requereix la modificació de l’estructura i la cultura empresarial. En les empreses burocratitzades, la introducció dels ordinadors efectivament disminuïa la productivitat. I viceversa, les empreses amb una organització més flexible experimentaven un increment de la productivitat a mesura que augmentaven les dosis d’innovació tecnològica. Això requeria, al mateix temps, més capacitació de la força laboral, i aquest fet ha anat modificant la naturalesa del mercat laboral.

Aquests dos punts, flexibilitat i capacitació, s’han produït sobretot a diverses zones dels Estats Units i del sudest asiàtic, en les quals l’explosió de la productivitat és notòria. L’augment de la productivitat als Estats Units en aquests moments és del 4%, quatre vegades més que al llarg dels anys 80. I aquest canvi afecta sensiblement les formes de càlcul econòmic. L’economia depèn de la inversió, i els criteris de la inversió han canviat substancialment. Ara les empreses es capitalitzen mitjançant la compra d’accions a borsa, que no depèn de la taxa de guanys de les empreses, sinó de l’expectativa que tenen de creixement patrimonial. Això és un fenomen virtual, sense traducció tangible en el món real? Sí i no, respon Castells. El valor de les accions es pot realitzar en qualsevol moment, és a dir que el valor d’ús continua existint. Però com que el que val són les expectatives de l’increment del valor, ens movem en una economia d’imatges, més que no pas de realitats.

Per aquest motiu (entre d’altres), poques empreses d’Internet guanyen diners. Amazon.com perd diners constantment però, al mateix temps, genera diners per invertir també sense parar. Tothom pensa que s’estavellarà, però que ho farà demà, com es pensa de tot el que fa referència a Internet. En aquests moments, Yahoo! té un valor a borsa de 37.000 M$ (milions de dòlars), que s’acosta al de Boeing. Amb la diferència que Yahoo! només té 1.000 treballadors i Boeing uns 30.000. El valor de capitalització de totes les empreses russes és de 12.000 M$, la meitat del valor borsari d’Amazon.com, que té 900 treballadors. Aquests exemples, va dir Castells, mostren que la clau de la NE-X es basa en la capacitat tecnològica, el processament d’informació i el tipus d’organització empresarial en xarxa.

Per al sociòleg espanyol, l’exemple paradigmàtic d’una empresa-xarxa és Cisco Systems, dedicada a la venda d’equipaments i infrastructures per a les xarxes. L’empresa la va crear un matrimoni de Stanford fa 14 anys amb un préstec de 2 M$. Avui, el valor de capitalització que té és de 190.000 M$, el triple que el de General Motors (el matrimoni, per cert, fa temps que va rebre un xec molt substanciós dels nous accionistes perquè abandonessin la nau). Cisco no produeix res. Té una web en la qual els clients demanen el que volen. I els envien a un altre lloc de la web on hi ha els proveïdors. L’empresa, de fet, només dissenya fluxos de comunicació. El 50% de les transaccions facturades per Cisco es resol automàticament, sense que calgui que ningú hi intervingui.

Castells, que en tot moment va voler deixar clar que no expressava opinions personals, sinó els resultats de la seva anàlisi de la situació actual, es va demanar si aquesta economia era sostenible. I va explicar els dubtes que tenia sobre aquest punt per tres raons:

1.- La volatilitat en augment dels mercats financers mundials. Les turbulències d’informació produeixen crisis amb molta facilitat. I cada crisi se salda amb destrucció de mercats i de capitals. Cap d’aquestes crisis assumeix les característiques d’una “crisi final”, ja que la recomposició és molt ràpida gràcies a les xarxes. Però la qüestió és: on és el punt d’inflexió entre la part que es destrueix i la que es crea? L’economia, quant temps més pot continuar funcionant d’aquesta manera,?

2.- Algú ha de comprar tot el que es produeix. Per ara no es veu que hi hagi una expansió de la demanda. Al contrari. El sistema funciona perquè els Estats Units ho compren quasi bé tot i mantenen la demana mundial. Però aquest fenomen ha de tenir un límit.

3.- El 57% del planeta quedarà fora de la NE-X (segons els càlculs del mateix Castells, i sense aclarir què vol dir exactament aquesta afirmació). Per agreujar més les coses, els propers anys la majoria de la població mundial viurà en ciutats, fet que incrementarà la inestabilitat social i, per tant, la dels fluxos d’informació.

Pel que fa a les perspectives per a Europa, Castells també va manifestar els seus dubtes que aconsegueixi entrar en la NE-X. Les empreses europees no han desenvolupat encara una capacitat important per finançar-se en el mercat de capitals, per a la qual cosa haurien de sotmetre’s a una reorganització forta, i no ho estan fent (de manera massiva i significativa, s’entén). D’altra banda, la dificultat per flexibilitzar la contractació i la idea de l’estat del benestar alcen un mur de conservadorisme ideològic molt difícil de saltar.

Com a conclusió, el sociòleg va dir que ens trobem davant un nou model econòmic que triomfa. Els governs són superats per aquesta mena d'”autòmata financer” que hem creat amb una alta capacitat per autoregular-se i que, al mateix temps, en aquest procés de recerca de l'”estabilitat” liquida països o zones del món i fa i desfà capitals a diferents punts del planeta a una velocitat vertiginosa. Irònicament, va dir Castells, la ideologia dominant és la llibertària que es basa en l’entronització de l’individu, les xarxes i una economia d’alta productivitat. La conseqüència més evident, segons el sociòleg, és la ruptura dels teixits socials i de la solidaritat, i tot això sembla que fa pinta d’esdevenir un desastre absolut.

Lògicament, en aquest mercat social, polític i econòmic, el sistema de representació social (“això que anomenem democràcia”, va dir Castells) és ferit de gravetat. A tot arreu la gent té la sensació que el sistema polític no resol els problemes, i malgrat això el ciutadà guarda una bona reserva de generositat i està disposat a participar en activitats relacionades amb el seu cercle d’interessos per aconseguir objectius molt concrets, i sempre que no calgui cap mediació institucional. Aquesta actitud es tradueix en el moment de votar en el fet que cada cop més el vot és defensiu: es vota a la contra, més que no pas per recolzar opcions pròpies.

Des d’aquesta perspectiva, el que és local té tots els punts per guanyar, encara que s’ha de resoldre com ha de fer el salt cap a la globalitat. La participació a Internet és, sens dubte, la via més clara; això es fa evident amb el que ja està passant amb la creació, que va en augment, de xarxes socials que abasten des del moviment ecologista fins a la problemàtica específica de la dona. Aquestes són experiències universals i apunten cap a una reconstrucció democràtica.

Fins aquí, a grans trets, hem presentat el que Castells va exposar. Lògicament, en la poca estona d’una xerrada com la que vàrem tenir és impossible sistematitzar les idees i respondre a cada interrogant en tota la magnitud del seu plantejament. Estem parlant de la Nova Economia en Xarxa i cadascun dels conceptes té una dimensió global difícil d’encapsular en una síntesi breu. De totes maneres, des d’aquí vull exposar un parell de qüestions que, segons el meu parer, van quedar en l’aire i que la propera ocasió –i n’hi haurà una– espero que en Manuel disposi d’una mica més de temps per respondre-me-les.

Castells acostuma a puntualitzar que les categories de la revolució industrial ja no serveixen per comprendre la NE-X i que aquesta, lògicament, n’està generant de pròpies, la dinàmica de les quals impulsa el canvi fenomenal que el món sencer està experimentant. Però quan manifesta la seva opinió, Castells considera que és un desastre que es perdin certes categories, com el teixit social i la solidaritat (ambdues enteses com a herència de la revolució industrial), la qual cosa no deixa de ser un pòsit de nostàlgia que impedeix veure i analitzar el teixit social –i el concepte de solidaritat– que hauria de correspondre al de la NE-X. Com serà el teixit social global? No ho sé, però si ens atenim al que estem veient, és clar que no té una relació gaire estreta amb el llegat de la Revolució Industrial. Si el definim mitjançant conceptes com individualisme, disgregació social i fragmentació, resulta que té ressonàncies que s’assemblen a l’intent de definir la socialització dels mitjans de producció a mitjans del segle XIX. El concepte sembla molt més gros que el mateix esdeveniment que intenta explicar. I a la llarga desvarieja en les projeccions que fa. L’individualisme en un món que d’aquí a uns mesos arribarà als 6.000 milions d’habitants, el 80% dels quals viuran en ciutats, quasi totes connectades, en més o menys mesura, per xarxes, sens dubte planteja algunes qüestions interessants sobre el teixit social i la solidaritat que no es poden entendre des de la lent de la revolució industrial.

El segon punt, per no allargar-ho més per ara, fa referència al funcionament dels mercats de capitals i a la participació social a través d’Internet, que Castells destaca com a un fenomen que va en augment i que és d’abast universal (i que dóna pistes per a una resposta del punt anterior). Si, d’una banda, l’única manera de ser present en la NE-X és a través de l’expectativa de creixement patrimonial i aquesta, al seu torn, sembla que només es manifesta a la borsa (fons d’inversió, etc.), ¿hi haurà un punt de trobada entre una cosa i l’altra, entre el mercat de capitals i la participació social? ¿La NE-X com “capitalitzarà” l’eluvió previsible d’activitat social a Internet –xarxes ciutadanes, moviments urbans globals de signes diferents, política digital, agrupacions enxarxades per les identitats culturals, ètniques, religioses, de gènere, nous mitjans creats pels mateixos interessats d’un espectre social ampli, administracions públiques traspassades per ciutadans en xarxa, etc.–? Serà inexcusable anar a borsa per sostenir i expandir una societat organitzada per xarxes d’informació i coneixement? Quin serà, de totes maneres, l’impacte d’aquestes xarxes si no arriben a generar la massa crítica necessària per arribar a la capitalització esmentada?

Castells no va parlar en cap moment, per exemple, del paper del bescanvi en la nova economia. M’agradaria saber què en pensa. Al cap i a la fi, nosaltres no paguem ni un dòlar a Yahoo!, però ells el treuen dels béns que bescanvien amb nosaltres: informació i coneixement. Només la borsa permetrà capitalitzar aquesta relació? En funció de la resposta que donem a aquesta pregunta podrem comprendre millor el destí d’aquest 57% dels països del món que quedaran fora de la NE-X i saber exactament què vol dir “quedar-se’n fora”. Avui ja sabem de sobres què ha volgut dir per a quasi el 80% de la població mundial “quedar-se fora”, segons sembla per a una bona part d’aquesta definitivament, de la Revolució Industrial.

Hi ha més preguntes, Manuel, i espero que ens tornem a veure aviat i tinguem oportunitat de debatre-les.

Traducció: Eulàlia de Bobes.