Quan el diable no sap què fer, amb la cua mata mosques

La pujada especulativa de Terra Networks ha ressonat a Internet amb tanta intensitat com a les borses de Madrid i Nova York. Aquests dies se n’han dit tantes coses que em sembla que no val la pena repetir altre cop el mateix sobre aquesta operació d'”enginyeria financera” de Telefónica. Però sí que hi ha dos aspectes interessants que mereixen ser destacats. Un, de caràcter general, sobre l’orientació de les operadores telefòniques en l’estructuració actual d’Internet a Espanya i, per projecció, a diversos països de l’Amèrica Llatina. L’altre, de caràcter particular, relacionat amb la visió amb què els polítics han abordat el fenomen d’Internet. El nucli de Terra, el cercador en castellà OLE, va ser desenvolupat a Catalunya, i específicament en l’àmbit del govern d’aquesta comunitat. Encara no coneixem tots els detalls de la història rocambolesca que va fer que acabés a mans de Telefónica i esdevingués un dels puntals de l’operació Terra. Però més d’una persona en certs despatxos polítics (i financers) es deu estirar els cabells cada cop que dóna un cop d’ull a les cotitzacions de la borsa.
Com bé diu l’amic Vicent Partal, estem assistint a un intent seriós de verticalitzar Internet conduït per les operadores de telecomunicacions: Telefónica, Retevisión, Jazztel, UniDos i les que segueixen a la cua. El dibuix del negoci és senzill però efectiu. Al capdamunt hi ha la pròpia operadora. A sota d’aquesta, un proveïdor d’accés a Internet (en amb prou feines un any i mig han escombrat el mercat i s’han menjat els més importants: Servicom, Redestb, CTV, Jet, etc.). A continuació ve el cercador com a cap visible del portal: OLE, Excite, Alehop/Iddeo, etc. I la piràmide queda rematada amb els mòduls de comerç electrònic que es basen, segons aquesta estratègia, en els “continguts”. Aquests continguts, és sobrer dir-ho, són propis: cadascú té una redacció que es dedica a elaborar els continguts dels quals TOTS els internautes viuran.

En tots els casos, per descomptat, al darrere hi ha la pretensió de crear un model tancat en el qual la vida digital sigui possible sense que calgui escolar-se per un enllaç, no fos cas que es descobreixi que efectivament més enllà d’aquestes cambres cuirassades hi ha algú. El nucli d’aquest muntatge no és a Internet, sinó en el negoci de les telecomunicacions. La Xarxa només és l’entorn instrumental per captar una clientela interessant. Parafrasejant l’anunci prou conegut d’un cotxe, “jove però prou preparada per gastar-se els calés en telecomunicacions”. A Internet hi convergeixen aquesta població, d’una banda, i la capacitat demostrada d’aquestes empreses per gestionar grans volums de clients, de l’altra. Per tant, la paraula màgica és el trànsit, i el demés són falòrnies.

Aquest model es mantindrà gaire temps? Bé, l’única cosa clara per ara és que demana revisions considerables, que la data per començar a dibuixar una corba de la rendibilitat és enllà, lluny, ben entrada la primera dècada del segle que ve i, per no fer la llista massa llarga, que si bé no es tracta d’operacions menyspreables tenint en compte el recolzament financer amb què compten, hauran de conviure amb altres opcions i altres visions de la Xarxa. Des de fa un parell d’anys als Estats Units els portals estan experimentant una baixa de trànsit mentre que, de manera gradual però constant, s’incrementen noves formes de negoci i de continguts que ja no són assumibles per aquestes grans bocanes dels ports digitals. En els càlculs que fan no hi poden amagar la perspectiva del naufragi si se’ls escapa l’aire amb el qual han arribat fins a la borsa. Yahoo, ja ho hem dit diverses vegades, malgrat que és el lloc amb més trànsit d’Internet, amb prou feines representa una mica més de l’1% del total. I els 16 principals cercadors de la Xarxa amb prou feines “veuen” el 16% de tota la Xarxa (veure l’editorial “Ombres a la Xarxa”). Això exclou massa gent i massa continguts. La qual cosa no deixa de ser un panorama interessant per a aquesta estructuració vertical tan costosa de la Internet Espanyola (i, fins a cert punt, llatinoamericana: cal no oblidar que la vocació de Telefónica és escampar Terra per tot el continent).

Pel que fa al segon punt que esmentava al principi, tots sabem que una part substancial de l’oferta de Terra ha estat vertebrada al voltant del cercador OLE. Pep Vallès, cap allà l’any 95, va arribar amb la idea d’un cercador en castellà sota el braç de la Fundació Catalana per a la Recerca (FCR), un organisme creat per la Generalitat de Catalunya, que aleshores havia fundat Cinet, empresa proveïdora de serveis i accessos a Internet. Va ser allà on va quedar enquadrada la iniciativa de Vallès. La FCR, presidida aleshores per Macià Alavedra, conseller d’Economia de la Generalitat, gestionava la xarxa d’alta velocitat per a la recerca i el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA), entre d’altres coses. Aquest fet va plantejar en aquells moments, alguns conflictes entre algunes empreses proveïdores d’accessos a Internet i Cinet, ja que aquesta empresa disposava d’un avantatge comparatiu respecte d’algunes de les seves competidores incipients.

De totes maneres, tot anava com oli en un llum per a OLE. El cercador va esdevenir ràpidament líder en el seu sector i el trànsit era de centenars de milers, milions d’accessos al mes. Internet, malgrat això, no era percebut, ni pels polítics ni pels reis de les finances, ni molt menys per l’operadora de telecomunicacions –l’única aleshores, Telefónica–, com un tall que valia la pena mossegar. Per això, entre d’altres raons, de cop i volta va passar el que va passar. Algú a les altes esferes de la Generalitat es va adonar que el govern català emparava ni més ni menys que una empresa que s’anomenava OLE. La ressonància espanyola d’aquesta parauleta deuria xiular a les orelles impol.lutes dels fonamentalistes de la llengua. I sense avisar es va desencadenar una batalla de proporcions inexplicables, però amb un rerefons polític evident, que va arribar fins al Parlament. Tots els partits van demanar una explicació per aquesta transgressió lingüística.

El creuament de foc va acabar amb un balanç que a les altes instàncies del govern català li va semblar una solució salomònica: OLE va sortir de Cinet i a més a més de l’òrbita de la Generalitat. Pep Vallès es va trobar de sobte a l’altre cap del carrer, amb el control de la seva empresa segons el que s’havia pactat al principi per si una eventualitat com aquesta arribava a esdevenir-se. I a sobre amb problemes per registrar el nom, ja que l’autoritat espanyola sobre dominis a Internet es negava a concedir aquest nom a una denominació genèrica. Vallès ho va aconseguir convertint OLE en les sigles Ordenament de Links Especialitzats. A partir d’aquí, el cercador va augmentar la velocitat d’arrencada, possiblement amb un endeutament constant amb el seu principal proveïdor, Telefónica, a costa d’un saldo favorable de trànsit d’usuaris, i va buscar alguns socis que apuntalessin el negoci. Algunes entitats financeres i empreses de serveis a Internet que avui gasten milions en iniciatives de futur dubtós, es vàren negar en aquell moment a aportar la inversió necessària per tal de posar a l’empresa en números negres.

Fins que Telefónica va decidir que havia arribat el moment de jugar la carta d’Internet. Quan va mirar al seu voltant, es va trobar un dels serveis més populars al mateix pati de casa: un petit Yahoo en castellà. Va obrir la boca i el va engolir. Al principi, aquesta no era l’única opció que tenia per edificar el seu “gran portal”. Però després de fer uns quants tombs, força torts i alguns tasts d’estratègies alternatives i contradictòries, finalment va emergir Terra Networks, aguantada en el penjador d’OLE. Hi hauria d’haver algú donant-se cops de martell a les dents per celebrar la seva visió profètica del negoci d’Internet.

Traducció: Eulàlia de Bobes