Qui vulgui bona caça, vagi a comprar-la a plaça

El volum de serveis a Internet es multiplica constantment, tant a causa de l’augment de la població internauta, com de l'”efecte traducció”. La gran convergència en l’anglès ha disparat la producció de contingut digital el darrer any i, de passada, ha generat el centrifugat lògic cap a les llengües d’origen, particularment el japonès, el francès, l’alemany i el castellà. La guerra entre els portals també estimula aquest procés. Encara que ara competeixin amb serveis redundants (correu electrònic gratuït, agendes online, notícies a la carta, etc.), a poc a poc emergirà la necessitat de marcar el territori a partir de continguts altament diferenciats, fet que incrementarà la diversitat de l’oferta. Tot això –i molt més– fa palesa la necessitat de desenvolupar “tecnologies de trobada”, sistemes conceptuals que condueixin l’internauta –sigui individu, organització, empresa o administració– cap a les àrees o espais on hi ha el contingut que necessita (o que descobreix que necessita quan hi “arriba”). Tecnologies que, a més, no només serveixin per organitzar el flux de la comunicació en una direcció, sinó que, al mateix temps, siguin capaces de generar informació a partir de la mateixa activitat dels usuaris. Punts organitzats de trobada de la demanda i l’oferta.
Per descomptat estic pensant en tecnologies similars a en.medi@, desenvolupada per Enredando.com, el comportament de la qual en els primers tres mesos de funcionament analitzarem en un editorial properament. De totes maneres, aquesta és una parcel.la de la comunicació digital que encara és quasi verge, per la qual cosa impera la confiança en els “atractors naturals” de la Xarxa. I la veritat és que aquests són cada cop més ingovernables i més ineficaços. Internet comença a clamar que es deixi enrera l’era del “pòster”, en la qual cadascú mostra els seus poders en una plana web ben bonica i espera que n’hi hagi prou amb el magnetisme d’aquesta per atreure visites (cosa que per a molts és la finalitat última, quan en realitat hauria de ser només el principi d’una gran amistat). El que la Xarxa reclama en aquesta nova fase, en la qual l’entrada decidida del comerç electrònic –malgrat les passes encara dubitatives que fa– comença a injectar una bona dosi de complexitat en els sistemes digitals d’informació, és que es desenvolupi la capa de les “tecnologies de trobada”, en la qual el flux de comunicació s’organitza de tal manera que els internautes troben els entorns interactius en els quals poden consumir i generar els continguts que cercaven o que ni tan sols s’imaginaven que necessitaven. Una cosa semblant a les tecnologies homologades mundialment per la televisió, el cinema, o els mitjans de comunicació de paper, però adaptada a la interactivitat.

La clau de l’èxit del cinema i la TV és en la tecnologia de trobada tan depurada que tenen. És igual on vagi cadascú en aquest planeta, si vol veure una pel.lícula sap que el primer que ha de fer és cercar a la cartellera la pel.lícula que vol veure i la sala on la projecten. Un cop a la porta del cinema (que són pràcticament totes iguals arreu), la tecnologia és la mateixa a qualsevol lloc: primerament hom troba la taquilla on es ven l’entrada i, després, la porta d’accés a la sala (l’assumpte del bar en el vestíbul és una tecnologia ornamental: unes en tenen, d’altres no), on hi ha una pila de butaques ordenades en fileres i orientades cap a la pantalla. Darrere, en una cambra petita, hi ha el projector i els carrets del film. A l’hora indicada hom quasi pot sentir les veus màgiques: Llums, càmera, acció! Els llums s’apaguen i heus ací el que estàvem buscant: una pantalla il.luminada per la pel.lícula.

No és gaire diferent del que passa amb la TV, en la qual la nosa de la cartellera ha cedit pas al comandament a distància, o als diaris, la tecnologia de trobada dels quals és més repartida, però igualment eficaç, tant si es tracta de quioscos, venedors de carrer, o distribució fins la porta de casa. Internet, malgrat tot el que ha avançat gràcies a l’evolució dels directoris, encara no s’ha acostat als altres mitjans en el disseny i posada a punt d’aquestes “tecnologies de trobada”. Per ara, les que tenim es basen en mètodes força barroers i rudimentaris, com l'”spamming” (bombardeig d’adreces i d’explicacions pesades dels continguts), el boca a boca o, qui s’ho pugui permetre, les accions mediàtiques en periòdics i revistes especialitzades amb el malbaratament que això suposa, ja que una gran part dels que llegeixen les informacions sobre nous serveis a la Xarxa ni tan sols són internautes. La varietat de col.locar l’adreça de la plana web a qualsevol lloc, des de les tanques publicitàries fins a la carrosseria dels cotxes, les samarretes, els clauers o les banderes corporatives, forma part d’aquesta metodologia escadussera i simplista. Per sort, com a part d’aquesta política ningú no ha gosat encara posar en públic les indicacions de les llistes de correu: “Escrigui a xxx@xxx.x, posi ‘subscribe’ en el cos del missatge, no el signi i no toqui el “subject”. Aviat rebrà notícies nostres.”

En aquests moments en què la gran indústria de l’audiovisual inicia l’assalt a la xarxa i comencen a arribar continguts multimèdia oberts a la interacció dels usuaris, l’absència d’aquestes “tecnologies de trobada” és encara més clamorosa. Mentre les corporacions saben com dirigir els usuaris cap al consum dels seus productes en el món real (cinema, vídeo), en el món virtual els costa déu i ajut “encadenar ” l’audiència. Yahoo, l’indret més visitat d’Internet, amb prou feines té l’1% del trànsit de la Xarxa, la qual cosa pot semblar molt, però com a canal de TV amb prou feines sobreviuria pocs minuts en el món competitiu de la indústria audiovisual. I aquesta com respon? Doncs gastant milions de dòlars en portals o comunitats virtuals amb l’esperança d’aplegar una audiència significativa que no només visiti l’indret, sinó que a més compri. Una inversió arriscada, ja que pressuposa l’existència d’internautes de comportament estable.

La ironia de la situació és que potser ja no n’hi ha prou amb tenir continguts i la competència ni tan sols serà per veure qui en té de millors. Sinó per qui aconsegueix organitzar més bé la informació de tal manera que faciliti la trobada dels que la han d’emprar i enriquir. Irònic, però no insòlit, perquè la matèria fonamental d’Internet continua essent la comunicació, i això molts dels protagonistes de la Xarxa ho estan oblidant. I quan l’organització de la comunicació genera fluxos d’informació que promouen la trobada interactiva entre els usuaris, aquesta comunicació, la tecnologia que la fa possible, esdevé un actiu estratègic, com ho eren les llotges o les places en les ciutats pròsperes. Llocs on la demanda i l’oferta es trobaven per a les transaccions econòmiques, però també per al lleure, per passar l’estona, informar-se, fer safareig, divertir-se, actuar o educar-se amb les manifestacions culturals més diverses. Avui, Internet requereix que es promogui la recerca, la innovació i la creativitat per dissenyar “tecnologies de trobada” que desemboquin en autèntiques llotges electròniques.

Traducció: Eulàlia de Bobes.