Mai no és tard quan arriba.

Els anys vuitanta, el gran debat sobrela construcció de l’espai europeu, una de lesobres de disseny polític més grans de les darreresdècades, era dominat per l'”harmonització econòmica”o els “ajustaments estructurals”. Frases com aquestestapaven les vergonyes del que realment corriapels despatxos de Brussel·les i de les capitalsdels països membres: com es podia erigir un espaisupranacional sobre l’espatlla d’un entramat complexde corporacions transnacionals europees de diferentmida i poder econòmic. La convergència de l’enginyeriaeconòmica amb la política i la social, tot plegatembolicat en un concepte cultural renovat delque és “europeu”, va suposar un joc d’equilibrisdelicat que aleshores va aixecar nombroses veusd’alarma: cada vegada més ens apropàvem a l’Europadels mercaders i amb prou feines no es veien elsplecs de l’Europa social, l’Europa dels pobles.Els polítics intentaven calmar els ànims amb discursossedants: “hi estem anant, tranquils”. Ara, desobte, malgrat que els arguments han canviat lleugerament,”descobrim” que, en el fons, som al mateix lloc,però amb símptomes encara més greus: després delsesdeveniments de Gènova amb motiu de la reuniódel G7+1, ara són els polítics els que estan nerviosos.S’ha vist amb tota la profunditat i nuesa l’abismeque separa els ciutadans de les institucions europees.

Amb les manifestacions ciutadanes a Göteborg,Barcelona i Gènova n’hi ha hagut prou per feremergir, amb colors forts i contrastats, el pitjorrostre d’Europa i, de passada, el món que aquestesmanifestacions refusaven. La resposta de les institucionsde la Unió a aquests esdeveniments, sobretot al’acció de la policia, així com de l’arc políticeuropeu, ampli i no gaire variat, ha estat mésque lamentable: mostra amb tota la cruesa, d’unabanda, com sobreviuen actituds i comportamentsinstitucionalitzats que suposadament la construccióeuropea hauria d’haver superat. I, de l’altra,com està essent superada per altres visions sobrecom s’ha de plasmar un espai polític comú.

Aquestes darreres setmanes la dualitat de perspectivesha fet surar comportaments que les retraten fidelment:

• La preocupació pel que és “nacional”.En ple territori de la Unió Europea, enmig del’enrenou causat per una manifestació pro/antiglobalitzaciócontra un món tallat a mida d’un grapat de païsospoderosos i institucions financeres, és entendridorala preocupació dels estats europeus —i elsseus partits polítics— pel que passa al queés “nacional”. Només si hi havia pistes que les”entitats nacionals” eren detingudes o hospitalitzadesfeien les gestions oportunes per intentar “rescatar-les”,això sí, sense fer gaire fressa. Va ser com sila resposta violenta de la policia italiana contraels forasters que havien vingut a pertorbar lapau del seu país generés una catarsi del mateixtipus entre els països membres. Cadascú va tornara la seva closca protectora i es va dedicar aescombrar casa seva mirant el veí de cua d’ull.És el que podríem anomenar l’emergència del “glonal”:el global i el nacional en una mateixa píndola.

• La supressió de la lliure circulació deciutadans. L’acord de Schenghen penja damuntel cap dels ciutadans europeus (i no europeus)com una espasa de Damocles. Ara esteu tranquiletsi d’acord amb tot, doncs ara l’aplico perquè pugueufer turisme. Ara esteu neguitosos i teniu ganesde criticar, doncs ara el suspenc i tothom ambel passaport a la boca fins que demostri que ésinnocent. Aquesta discrecionalitat a l’hora d’aixecaro tancar fronteres amb criteris exclusivamentpolítics (i econòmics) ja era un dels argumentsdels anys vuitanta contra l’Europa dels mercaders.Continua vigent i fora del control dels ciutadans.

• La vigència de la violència policial.Fins quan ens n’haurem d’admirar? La construccióeuropea ha posat de moda una altra frase estupenda:la modernització dels cossos de seguretat perestar a l’altura d’un espai democràtic europeu.En realitat, tots ens hem modernitzat: la policia,els partits polítics, els sistemes educatius ide salut, les institucions dels estats, les institucionssupranacionals… Però res de tot això no ha evitatels casos (coneguts) de corrupció flagrant, actuacionspolicials que hom escombra dissimuladament i amagasota l’estora, brots de racisme i d’intolerànciaen els quals la policia és part del problema ino pas de la solució. Tota l’elegància de la construccióde l’espai europeu —l’Europa dels mercaders— no pot difuminar que la barbàrie s’instal·la enels sistemes socials estructurats verticalmenti, per tant, essencialment autoritaris. El votcategoritza un règim polític, però no eximeixd’assumir la complexitat creixent de societatsa les quals els polítics prefereixen no mirarde cara i deixar-ne l’evolució “a l’imperi dela llei i l’ordre”.

• La burocratització d’Europa. Ja no ésni la dels mercaders ni la dels pobles que lacomponen, sinó dels buròcrates. La discussió delsfets de Göteborg i Gènova en què la policia vaemprar armes de foc i va disparar a matar, l’adopcióde mesures davant l’espiral tèrbola que s’endevinade cara als propers anys, la necessitat d’arbitraruna resposta davant la manca de respostes delgovern italià i la complicitat dels altres païsosmembres de la UE, etc., s’han desgranat en unasèrie de reunions a la recerca d’una data. Aquestaburocratització de la resposta institucional aplanael camí per tancar els esdeveniments amb el clàssic”l’actuació de la policia italiana/sueca va serdesproporcionada i maldestra”. Però això comportael risc de…

• …Confondre la política amb la mantega.Les manifestacions a favor de/contra la globalitzaciónomés són una expressió més de les noves maneresde fer política que estan aflorant a la Societatde Xarxes. En uns casos, l’orientació d’aquestapolítica nova, estructurada a través de xarxesinformals però amb objectius tan clars com “nom’agrada el món que m’esteu donant”, és la depressionar les instàncies tradicionals per obtenirun canvi de rumb. En d’altres, ja comporta ensi mateixa un canvi de rumb per cercar la satisfaccióde necessitats sense esperar que el papà-estatvingui a beneir-les. De fet, el papà-estat commés va més dificultats té per esbrinar on sónaquestes necessitats i què hauria de fer per satisfer-les.Aquesta contradicció viurà amb nosaltres durantmolts anys perquè té els fonaments en xarxes d’informaciói coneixement com més va més fortes, flexiblesi esteses, xarxes que, per tal com són configurades,van més enllà del marc de les fronteres en quèes basa l'”altra política “, la glonal.

La contradicció final que tot això plantejaés que el debat, per elevació, ara no apunta capa la construcció de l’Europa dels pobles. El quehom reivindica és el món dels pobles davant elmón dels mercaders. I sembla que ni els euròcratesni els seus partits polítics no han entès la magnitudd’aquest missatge. El seu desconcert és el reflexfidel de la incapacitat dels sistemes políticsque hem conegut fins ara a l’hora de respondrea les noves demandes socials que apareixen a l’agendapolítica. Dit d’una altra manera, el disseny denous espais polítics basats en la capacitat creixentd’expressió/acció individual i col·lectiva deles nostres societats encara porta bolquers. Peraixò, quan passen coses com les de Seattle, Praga,Goteborg, Barcelona o Gènova, el que hom descobreixés que en aquests bolquers encara hi ha moltamerda.