De diners i de bondat, la meitat de la meitat

Al final del segle XX, i quan ja despunta la Societat de la Informació, Espanya ha començat a bombardejar Iugoslàvia sense declarar-li la guerra, i sense que els governants ens expliquin als ciutadans on és la novetat que ha merescut una incursió militar com aquesta. Quan el més intel.ligent que molts diuen sobre Internet és que conté massa informació, resulta que ni n’hi ha tanta com per comprendre aquests esdeveniments, ni estem infosaturats sobre aquesta qüestió i l’única cosa que ens arriba són míssils de pures deixalles informatives procedents dels quarters generals de l’OTAN que els mitjans de comunicació, des dels més prestigiosos en avall, repeteixen com lloros fidels. L'”apagada informativa” de la crisi dels Balcans sembla que fins i tot afecta la mateixa OTAN que, segons els esdeveniments, sembla que es va llançar a l’aventura sense mesurar les conseqüències de l’operació militar. Quan el drama de la regió va arribar a les pantalles de televisió, més d’un dels polítics responsables de l’expedició armada es va tapar els ulls en comprovar que les barbaritats que havien carregat a Milosevic eren veritat. Però ja era massa tard per rectificar el rumb. Ara estem amb l’aigua al coll i ningú no sap com calmar un niu de vespes furibundes d’ascendència inescapable sobre la història d’Europa i, en aquest segle, del món.
Aquesta guerra, com totes les guerres que hem anat suportant des de la caiguda del mur de Berlín, demostra no només que ens fa falta més informació, i millor, sinó que sobre tot cal que l’eix de la generació d’informació i coneixement canviï de signe, tant pel que fa a la gestació (les fonts), com a la distribució (forma i contingut), contrastació, participació i capacitat de conformar estats d’opinió personals. El contrari és deixar-nos peixar –i cegar– com a opinió pública amb històries que només responen al mètode de no donar cap resposta en benefici de la histèria. La qual cosa no deixa de fer que, així com Atahualpa Yupanqui li feia unes quantes preguntes a Déu, nosaltres els en fem unes quantes als que adoren Mart, déu de la guerra. Preguntes que algun dia començarem a respondre entre tots, amb el disgust d’uns quants.

Qui explica el que passa en el camp de batalla? “Els líders que vosaltres vàreu matar estan bé de salut”, li van dir al portaveu de l’OTAN hores després que aquest anunciés, amb gran dolor, que els principals dirigents albanokosovars havien estat passats per les armes. No és estrany. Jordi Pujol, president del govern de Catalunya, va dir que estava informat de la crisi pel president José María Aznar, el ministre d’Assumptes Exteriors Abel Matutes, el ministre de Defensa Eduardo Serra i el secretari general de l’OTAN Javier Solana. A continuació va reconèixer que la seva informació “no abasta més del que es publica a la premsa”. I la premsa no publica gaire més del que diuen les fonts esmentades. Més que un cercle viciós és un cercle pervers.

Qui són els amics de Milosevic? Milosevic va començar a actuar el 1991, quan va entrar a Vukovar i Europa pensava que Maasstricht era la cosa més important del món per aconseguir una unitat que ara tracta de soldar a base de foc i ferro. Fem memòria: el desembre de 1991 la Unió Europea decideix suspendre tot reconeixement als nous estats que emergeixen un cop mort Tito fins que s’hagi acordat una estructuració conjunta que substitueixi l’antiga Iugoslàvia. Aquest acord va durar onze dies. De sobte, Alemanya va reconèixer Eslovènia, i dos dies després Croàcia. França va fer el mateix amb Sèrbia, mentre que Bòsnia, Kosovo, Macedònia i Montenegro es quedaven amb el cul a l’aire. A partir d’aquí, de desastre en desastre fins aquesta guerra que l’OTAN, no nosaltres, fa. Pel camí va quedant l’autonomia de Kosovo, i s’alimenta la carnassa de la seva independència i els Estats Units deixen en suspens la poca identitat europea de seguretat i defensa amb una setmana de bombardejos.

Qui beneficia aquesta guerra? En primer lloc, els venedors d’armes, és a dir, els directament involucrats i els que es moren de ganes d’involucrar-s’hi si no fos que té el pols molt dèbil. Però no en sabem res, d’aquests negocis. Des de fa 8 anys l’exèrcit iugoslau i les nombroses milícies que pul.lulen per centreuropa fent neteja de veïns apareixen perfectament uniformats, equipats amb armes de guerra modernes i de tota la coheteria que es troba al mercat. L’exèrcit d’alliberament més pobre fa les seves assemblees en un tanc de darrer model. Qui posa oli a aquesta maquinària? Pot funcionar durant tot aquest temps sense el recolzament actiu dels mateixos països de l’OTAN i de Rússia? És tot mercat negre? Per no saber, ni tan sols sabem qui està bombardejant les seves pròpies línies de subministraments per capbussar-se de nou en el negoci lucratiu de regenerar-les i expandir-les. Als governs se’ls omple la boca quan diuen que cal controlar Internet perquè les màfies i el crim organitzat usen la xarxa per als seus assumptes bruts. Hi ha algú més, per aquí?

Quant val una armilla metàl.lica nova? Javier Solana, antic opositor a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN i, després, a l’estructura militar d’aquesta, ara és el comandant del teatre d’operacions a càrrec de Washington. Destí irònic, el d’haver de prendre decisions en una Europa central que crema de nou, i això mai no ha estat una bona notícia els darrers 10 segles.

S’ha acabat la discussió, o s’ha acabat el que s’havia de discutir? Ens trobem davant tots els símptomes d’un final d’època, en el qual els processos polítics (i econòmics) a través de la discussió i l’acord generen un pànic del qual només se’n surt per la via dels castanyots teledirigits. Aquest recurs indica la pobresa de la diplomàcia dels estats i la immaduresa d’una diplomàcia que ajusti els comptes amb la globalització. La política de l’antic règim es debat entre el respecte al dret positiu (la ideologia) quan ells mateixos se l’estan carregant en pro de la globalització (pragmatisme). En un món cada cop més sargit per les xarxes i els fluxos d’informació, el creuament de la sobirania nacional i el dret internacional s’aboca a generar conflictes cada cop més irresolubles quan només queda una potència militar hegemònica. Per aquesta via, el diàleg no existeix i s’hi imposa la diplomàcia del Tomahawk. Quant de temps més té de vida? I a quin preu?

Per què l’ONU encara és allà? Bombes sobre Iugoslàvia, l’Irak, el Sudan, l’Afganistan… Cal remetre’s al paràgraf anterior. Ara l’ONU és part substancial del problema, no de la solució.

Qui són els humans que poden reclamar el dret a ser-ho? En nom dels drets humans escrits per uns s’ha aïllat països, se’ls ha tallat el comerç, se’ls ha envaït amb resultats desconeguts (Somàlia) o se’ls ha deixat dessagnar fins a l’extenuació després d’un cop de míssil misteriós a un helicòpter (Rwanda). El més segur és que el genocidi que s’ha volgut evitar a Kosovo estigui tenint lloc, la qual cosa planteja si països amb els sistemes d’informació més poderosos no en saben més del que aparenten saber. Si no, en mans de qui estem? Si sí, què pretenen en aconseguir el contrari del que proclamen?

Què val un passaport? Els Estats Units no volen que els toquin ni un dels seus soldats. Durant uns dies –i possiblement fins que es desencadeni una altra tragèdia per aquesta causa– tota la CNN i els seus acòlits es van reduir al destí dels tres soldats dels Estats Units presos. Eren més importants que el drama humà terrible de la regió. Això és “informació” i el demés són historietes. De sobte ens van envair les vivències de les mares, els pares, els familiars, la seva infància, els seus col.legues. Al voltant d’ells hi giraven centenars de milers de persones anònimes desplaçades, fuetejades per la gana i les malalties adobades, això sí, amb les ressenyes interminables dels pocs soldats nordamericans perduts en acció enmig de guerres en les quals morien persones amb el carnet d’identitat equivocat.

Quin és l’objectiu real del bombardeig? Algú té un pla? Segons sembla, hi ha dos plans en marxa. Un funciona com si no hi hagués l’altre: bombardejar i sorprendre’s dels resultats per, aleshores, posar en marxa el segon, que seria una invasió amb algun esquema polític en ment: més fragmentació d’Europa, enquistar el problema, fer-lo crònic, debilitar políticament tothom, menys els Estats Units. Clinton diu que com que els bombardeigs no han aconseguit l’objectiu fixat (??) pot ser que Slobodan Milosevic acabi demanant el recolzament internacional a la seva reivindicació de sobirania sobre Kosovo. Això donaria pas d’un estatut d’autonomia a un d’independència. I a un conflicte de conseqüències imprevisibles. Però les opcions tampoc no són tantes en aquests moments. L’única actitud decent que queda a mà es dirigeix a la indústria militar: deixar de produir armes, de vendre-les i vigilar el mercat negre de la mort. I reinvertir aquests diners en xarxes, ordinadors, satèl.lits de dades, sistemes d’accés barat a la informació, col.laboració i cooperació entre grups i entitats humanes, propiciar el desenvolupament de noves indústries en un mercat diferent. És a dir, una utopia per als esclaus de Mart, que a més s’entesten en convertir-la en una utopia per a tothom. Al cap i a la fi, no deixen de ser uns idealistes als quals la dura realitat els està col.locant en la tesitura extenuant d’actuar com a exterminadors de la seva pròpia època.

Traducció: Eulàlia de Bobes