Qui molt abraça, poc estreny

Mark Hinojosa és l’editor gerent associat (“Associate Managing Editor”)de les Notícies Electròniques del Chicago Tribune, undels diaris degans dels Estats Units, fundat el 1849. Mark ésun apòstol de la convergència de mitjans, el concepteque defineix el nou perfil laboral del periodista de l’era electrònica.Es basa en la capacitat per trobar-se com peix a l’aigua entre elpaper, la ràdio, la televisió i Internet, i dominartots aquests mitjans. No només és que els periodisteshi actuïn –molts ja són veterans d’aquesta mena de multitasca–, sinó que siguin capaços de recollir, processar i emetrela informació en tots ells; i si ho fan simultàniament,millor. Per tant, l’ordinador, la gravadora, la càmera de vídeo,a més del paper i bolígraf, són ara les seveseines de treball inseparables. Som davant el periodista multimèdia,la darrera cirautra engendrada per Internet que ens arriba des delsEstats Units.

Mark Hinojosa va ser un dels principals ponents del IV Congrésde Periodistes de Catalunya, organitzat pel Col.legi de Periodistesde Catalunya sota el lema “El paper del periodista i les funcionsdel periodisme en el segle XXI” i que va tenir lloc a Barcelonael 24 i 25 de novembre (Karma Peiró analitza aquest congrésa: “¿Hastadónde llega la información y cómo llega?”).Hinojosa ens va dur el missatge que ja havia ressonat de maneraespontània en el 53èCongrés Mundial de Periòdics, el juny passat aRio de Janeiro. Allí, un grupet selecte d’empreses periodístiquesdels Estats Units advocaven per multiplicar les funcions del periodistaper afrontar les nous reptes plantejats per Internet. L’estrellade la trobada va ser un vídeo on, al més pur estildels Estats Units, un periodista lluïa les armes amb velocitatfulgurant segons el repte que tingués davant: ara un ordinadorde butxaca, ara una enregistradora digital o, pam!, una càmerade vídeo capaç d’emetre via satèl.lit mitjançantun telèfon mòbil connectat a l’ordinador.

Hinojosa va plantejar una perspectiva interessant sobre com s’estan reestructurantels mitjans tradicionals dels Estats Units i com perceben el nouentorn creat per la Xarxa. En aquest sentit, hi ha dos aspectescrucials: tota l’anàlisi –i, per tant, les conclusions– es basaen el fet que la demanda d’informació és la demanda d’informaciógeneralista. I, en segon lloc, que aquesta demanda només pot sersatisfeta a partir de determinada mida de les empreses. Com va explicarHinojosa, la multiplicació de fonts d’informació obliga els mitjansa trobar els lectors siguin on siguin per oferir-los la informacióquan ells vulguin i on ells vulguin. En aquesta cursa, va dir, nohi ha guanyadors ni perdedors, però és un esforç que només les gransempreses es poden permetre.

Ésa dir que sí que hi ha perdedors, moltíssims perdedors si, com moltspensem, Internet és precisament el contrari. Quan Hinojosa parlad’informació, parla d’informació generalista, per tant, dedueixque sempre estarem cercant els resultats de conferències de premsa,la cotització de la borsa, el darrer resultat de futbol o un bonreportatge que destapi el darrer cas de corrupció de l’administraciólocal. Per descomptat que cercarem aquestes informacions. Però coma lectors –i com a emissors d’informació–, cada cop ens movemmés cap a àrees informatives molt més sectorials, tallades a lanostra mesura i servides per equips que funcionen en altres territorisorganitzatius, econòmics i temàtics, com poden ser els de l’educació(i aquí encara hi ha molt camp per córrer), la salut (ídem), laformació o la creació de política en lloc de seguir la políticaa través dels mitjans tradicionals.

I,parafrasejant el nostre col.lega, podríem dir que aquí les gransempreses no hi tenen massa cosa a fer, no es poden permetre aquestareorientació de la política editorial. Com ell va explicar a laconferència, malgrat que no va entrar en detalls, hi ha dificultatsestructurals per personalitzar la informació, cosa que és molt diferentde clientelitzar-la, és a dir, d’oferir-la mitjançant menús optatiusper als lectors. No és econòmic per a les grans corporacions tractar-loscom si fossin persones amb universos específics. Hi ha un llindarde massificació que no poden traspassar si no volen perdre dinersa mansalva, a més del que comporta, com el que avui dia s’anomena”canvi del model de negoci”.

El periodista multimèdia, des d’aquesta perspectiva, apareix més comuna resposta contingent davant l’impacte d’Internet en el modeltradicional de comunicació, que no pas com una solució davant lesmodificacions que la xarxa està provocant en aquest model. El ChicagoTribune ha perdut els darrers anys uns 200.000 lectors els capsde setmana i uns 100.000 la resta de la setmana. Com va ben explicarHinojosa, “la gent ara està agafant el control que nosaltres teníemdel sistema de distribució de la Informació […] Els nostres lectorssón seduïts per la immediatesa de l’oferta [de la xarxa]. Per tant,donarem immediatesa a tort i a dret, valgui la redundància. En aquestdiscurs, però, apart del que diu de cara a la galeria, hi ha benpoca cosa o no res sobre la qualitat del contingut, sobre com ésde pertinent en relació amb la demanda real dels lectors (per quèestan deixant els mitjans tradicionals?), sobre si ells tenen algunacosa a decidir dels del punt de vista de la política editorial.

Hinojosa, com molts dels que estan experimentant amb el periodista mltimèdia,està preocupat per arribar abans i per tots els mitjans, no perquè ha de fer arribar abans i on. Per això, la seva definició delnou periodista és un periodista que trenca les barreres del mitjà(premsa escrita, TV, ràdio) i esdevé l’home orquestra que, equipatamb tots els enginys de cadascuna d’aquestes maneres de fer periodisme,escriu, enregistra, filma i envia el resultat al mitjà respectiu,a més de sintetitzar-ho tot plegat en un sol paquet per a Internet.Això és bon periodisme? Emprar totes les eines garanteix la qualitatde la informació que s’ofereix? Ser el primer en totes aquestesinstàncies posa el segell de qualitat al que es fa? El secret dela bona informació rau en la immediatesa? La immediatesa és vàlidaper a tota mena de notícies, en tota mena de situacions? En resum,cal alguna cosa més?

En el discurs de l’editor electrònic del Chicago Tribune, del qualavui se’n fan ressò molts diaris electrònics basats en mitjans tradicionals,la clau és “distribuir el que el lector vol”. I què és el que volen un entorn on pot trobar des de la informació relacionada ambla seva professió, fins la que li permet reciclar-se, formar-se,divertir-se o avorrir-se fins a morir? Com informen els lectorsdel Chicago Tribune del que volen i necessiten? Aquesta preguntafonamental va quedar, altre cop, en l’aire. O, més ben dit, va serresposta com és lògic des de la perspectiva del periodisme més tradicional:el periodista –o l’empresa, depèn– decideix.

Qui competeix amb aquests diaris? Per dir-ho ras i curt, serveis dedistribució d’informació sol.licitada pels lectors. En aquests moments,si hom compta les llistes de distribució i els fòrums de tota menaque hi ha a Internet als Estats Units, la suma de subscritors reflecteixno només la pèrdua de lectors dels mitjans tradicionals, sinó tambéla creació de noves poblacions de lectors amb interessos segmentats,específics, que cerquen informació i coneixement pertinent segonsles seves necessitats. Aquests espais virtuals, alguns a la web,uns altres en l’àmbit del correu electrònic, molts combinant-lostots dos, sumen milions de subscriptors arreu del país. I passatres quarts del mateix a la resta d’Internet, encara que amb unacerta lentitud respecte dels Estats Units, on els “Bulletin BoardSystems” (les BBS o taulons electrònics) varen gaudir d’una granpopularitat a finals dels 80 i principis dels 90.

La cursa a què fa rerferència Hinojosa ja la varen perdre fa temps,i no només perquè els diaris estiguessin mirant cap a una altrabanda, sinó també perquè, fonamentalment, juntament amb els mitjanstradicionals va aparèixer una plataforma que permetia participar(crear nous sistemes d’informació), interactuar (establir les prioritatsd’acord amb les necessitats de cadascú) i créixer (servir cada vegadamés informació a una població que no para d’augmentar i no fidelitzadaper les capçaleres, sinó pel contingut ofert). Si és arribat untemps diferent, com ell diu, és el temps en què els periodisteshan de treballar com a “lectors” d’una altra manera. Aquesta ésuna tendència que es comença obrir camí als Estats Units a travésde fòrums on els periodistes han acceptat baixar a conversar ambels lectors. El Virginian-Pilot,per exemple, ha iniciat una experiència d’aquesta mena que, comels editors que en són responsables expressen a les llistes de discussiósobre nous mitjans, “és una manera de connectar-se de nou amb lacomunitat a través del poder que aquesta ha adquirit en organitzar-sea la Xarxa al voltant d’interessos específics”.

Aquesta és la nova situació que la comunicació digital planteja: un trasllatdel poder de decisió cap a comunitats organitzades que no es corresponen,ni sociològicament ni en el contingut dels interessos que tenen,ni tan sols en la constància informativa, amb la població de lectorsque encara mantenen els mitjans tradicionals. Cavant d’aquest panorama,això del periodista multimèdia sona com aquell acudit dels anys50 i 60 sobre els immigrants espanyols que se n’anaven a Alemanyai es trobaven amb fàbriques equipades amb tecnologies desconegudes.El capatàs explicava al treballador que acabava de sortir d’un ambientsemirural: “Miri, quan s’encengui el llum vermell, premi el botóverd; si s’encén el groc, estiri aquella palanca; si s’encenen totsdos, premi el botó negre i aguanti la palanca fermament; si el panelles posa de color blau, pitgi el pedal i estiri la palanca”. “Escolti–responia el treballador– i per què no em lliga una escombra alcul i així de passada trec la brossa de terra?”. Doncs això: menysmultimèdia, menys escombres, més escoltar i veure el que la gentfa i demana i més comprensió del mitjà on es treballa. Internetno és un espai que s’ompli més i millor pel fet que tots els dits(i el cul) estiguin ocupats.