Pecat confessat aviat és perdonat

Les darreres setmanes un seguit d’enquestes en diferents països han revelat una dada que ja ha estat apuntada repetidament al llarg dels anys noranta: l’augment de la desconfiança del públic en els mitjans de comunicació de masses. Les dues darreres, l’una a Espanya i l’altra als Estats Units, han fet palès que aquest sentiment augmenta de volum com l’escuma. Hi ha moltes raons, i en general s’imputen a les males pràctiques del periodisme en un món cada cop més competitiu. Però hin entrat en el joc uns altres actors, i també se’ls atribueix bona part de la culpa. Concretament, Internet o l’anomenat “periodisme de la Web”.

El primer d’abril passat, la directora del Portland Oregonian, Sandra Mims Rowe, en la conferència anual de l’American Society of Newspapers Editors (ASNE), va resumir la seva tasca d’un any com a presidenta d’aquesta associació amb una sentència lapidària: “Aquesta és una època aspra per als diaris” i ho va atribuir a l’ús de fonts anònimes, a la mala gestió dels diaris que viuen amb els sentits enfocats a Wall Street, i a la influència “degenerant” de la Web. La senyora Mims no és l’única que pensa així. L’editorial del diari espanyol El País del dissabte 18 de juliol també era dedicat a la crisi de credibilitat del periodisme, que “afecta tots els països, tots els mitjans i tots les modalitats” segons l’editorialista. A l’hora de buscar les causes d’aquest divorci progressiu entre els mitjans i l’audiència, el diari deia textualment: “La competència en augment i sovint salvatge entre aquests [els mitjans] està molt relacionada amb la relaxació dels criteris professionals i ètics dels periodistes. Però també amb l’aparició de nous mitjans, com Internet, en els quals qualsevol ciutadà pot fer circular rumors sense confirmar i aconseguir un efecte d’arrossegament d’altres mitjans”. És a dir que aquesta és la mare dels ous, o com a mínim una d’elles. Els lectors deserten de les capçaleres grans i prestigioses que publiquen sense contrastar prou les fonts (Mims “dixit”) o en les quals s’ha afluixat la corretja dels criteris professionals i ètics dels periodistes (El País “dixit”), i aleshores es dediquen a gratar entre els rumors sense confirmar d’Internet que, segons sembla, deu ser una forma superior de periodisme per a aquests lectors indocumentatw.

Amb explicacions tan simples no anirem enlloc. Jo proposaria una doble vessant per entendre el que està succeint. Una d’interna als propis mitjans de comunicació de masses en el context de la competència en augment entre ells. I l’altra relacionada amb les conseqüències de la Societat de la Informació. En primer lloc, els mitjans tradicionals funcionen com un suport “fix” a l’hora de transmetre informació. Tantes planes per diari, tants minuts per informatiu, sigui de ràdio o de TV, aquí i a Pequín. Cenyits a aquest format, en un entorn més i més agressiu per la necessitat de mantenir-se en el mercat, els mitjans expliquen als seus lectors el que ha passat en el món fent una selecció de notícies segons un criteri en el qual hi pesen tres elements objectius i un de subjectiu. Els primers són l’escassetat de l’espai disponible, la competència entre fets que pugnen per ser publicats, i la necessitat de mantenir certa diversitat entre aquests. L’element subjectiu és, és clar, la línia editorial del mitjà en qüestió, que filtra els tres anteriors.

La síntesi d’aquests factors produeix una imatge del món pobra i clarament deficient per a qui paga per accedir-hi. Al lector aquests condicionants li importen ben poc (excepte el subjectiu, del qual n’és ben conscient pel transfons ideològic que té) i el resultat final és un batibull diari inexplicable que no acaba de fer prou llum sobre la realitat; no se’n pot fer gaire cosa, de la informació que finalment li arriba a les mans. Els esdeveniments no tenen continuïtat perquè cal “vendre” cada dia un producte nou, i promocionar el mitjà esgrimint la sorpresa i l’autopromoció més que la qualitat del contingut. El món d’avui demà ja no existeix, ha estat substituït per un conglomerat de notícies que, sovin| sense motius aparents, s’han enfilat al centre de l’escenari on els focus els cremaran les ales ràpidament i les faran fugir. D’altra banda, ell mateix –el lector– és subjecte o objecte d’esdeveniments que podrien arribar als mitjans amb els mateixos mèrits, però no “hi apareixen”, o quan ho fan la seva proximitat a la informació li fa veure immediatament la superficialitat amb què ha estat tractada pels mitjans. La sospita que se li retalla una part de la realitat, potser sistemàticament, va prenent cos.

Aquesta darrera sensació és reforçada per l’era de la Societat de la Informació, que es caracteritza per la presència de multitud de mitjans electrònics i nous canals d’informació, nombroses vies alternatives per obtenir informació molt més especialitzada (d'”especial”), més segmentada, més adequada als interessos particulars d’audiències específiques. I aquests nous mitjans no actuen en un buit que ells mateixos omplen, sinó que interaccionen i s’interrelacionen amb tots els altres mitjans. Fins fa poc probablement era correcte dir que la majoria de la informació significativa que el ciutadà podia obtenir, quasi arreu del món, procedia dels mitjans de comunicació de masses. Ara això ja no és veritat o, com a mínim, no ho és tant. El ciberespai (Internet, ràdios digitals, canals temàtics de TV, TV digital, etc.) s’ha convertit en un pont des dels grans mitjans, els continguts dels quals solen ser força similars arreu del món, cap a una diferenciació creixent dels mitjans, tant per la diversitat com per l’especialitat o el lligam que tenen amb realitats diferents. Mentre la tecnologia empeny cap a la globalització, la informació ha de passar la revàlida de la localitat, en la qual s’articula en el context més ampli generat per l’hàbitat electrònic. És en aquesta relació entre els mitjans “generalistes” massius i els “segmentats” específics on es troba un dels focus de tensió més importants del món actual de la comunicació.

La interrelació entre uns i altres introdueix, a més, un nou factor de distorsió notable amb el qual encara no hem après a viure: la velocitat. Mentre els grans mitjans als quals fins ara se’ls ha atribuït la conformació de la opinió pública a partir de llur presència social preponderant resten aferrats a inversions enormes en infrastructures, els nous mitjans proliferen ràpidament com patrulles de desembarcament en una invasió que aparentment és desorganitzada i no té un objectiu evident. La conseqüència d’això no és només la creació ràpida de nous emissors, sinó la mateixa velocitat de la informació. La competència entre uns i altres, juntament amb el dinamisme dels sistemes electrònics de recollida, processament i distribució de continguts informatius, planteja cada cop més un tipus de periodisme nou: el periodisme en temps real exercit conjuntament pels professionals clàssics i per milers de nous emissors armats d’una bateria de noves tecnologies pròpia dels comandos. Però en aquest cas són comandos de comunicació, especialistes en dinamitzar el procés de circulació de la informació. La CNN va ser el primer exemple d’aquesta mena de periodisme des del camp dels grans mitjans tradicionals. Internet ha creat el territori per a l’actuació dels nous mitjans.

Aquesta situació planteja un seguit de problemes nous (i en replanteja sota un altre prisma molts dels de sempre) que simplement no són abordables des de la perspectiva clàssica del model de comunicació llegat de la guerra freda. Els mercats específics d’informació que emergeixen en totes les societats van de maneta amb la desconfiança en augment en el paper que juguen les mitjans de comunicació tradicionals. Apel.lar a codis deontològics creats per la professió periodística (o de vegades per les mateixes empreses) és reclamar que el passat solucioni els problemes de futur que avui tenim sobre la taula. La realitat, tal i com la veiem i la recreem avui dia, exigeix molta més imaginació que tot això, i un coneixement profund del que està passant.

No n’hi ha prou amb que la CNN o la revista Time demanin perdó per la seva darrera pífia o que es carregui a la “guerra dels mitjans” a Espanya la manca de credibilitat de la informació política. Ni aquells ni aquests tindran temps de recuperar el crèdit abans de la següent relliscada. Perquè la velocitat actual de gir de la informació se’ls tornarà a convertir en qualsevol moment en una altra pell de plàtan. Fins que acceptin que en aquest món que canvia també hi ha una audiència que evoluciona i es guia per altres paràmetres. Els que pertanyen a la informació elaborada en sèrie a la gran fàbrica dels grans mitjans cada cop tindran menys atractiu per a una part d’aquesta audiència, que va en augment. Per a aquesta s’ha trencat la relació tradicional entre l’emissor i el receptor d’informació, perquè aquest ara també és emissor, com a mínim potencialment. I com més triguin els mitjans en reconèixer aquesta nova realitat i actuar en conseqüència, més tensió es generarà en el món de la comunicació. Que és el mateix que dir en el món de la política.

Traducció: Eulàlia de Bobes.