Per què sóc un globalitzador

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
29 gener, 2019
Editorial: 277
Fecha de publicación original: 24 julio, 2001

Mai no és tard quan arriba.

Gèniva ha unit el seu compte, amb màrtir inclòs, al rosari de manifestacions promogudes pel mal anomenat moviment antiglobalització. Altra vegada, com en trobades anteriors, la fúria ha batut els temes de fons. Però no els podem perdre de vista (els problemes de fons), perquè sinó acabarem de bracet amb gent molt estranya i amb la qual mai no prendríem una canya en un bar. Jo em considero globalitzador com cal, i si pogués ser-ne encara més, en seria. Les causes no es poden encapsular en un simple decàleg (tan mediàtic, tan higiènic). Ni em sembla que calgui posar cognoms a aquesta globalització (crítica, alternativa, solidària, neointernacionalista, etc.) perquè des del punt de vista personal no entenc cap altra manera de fabricar la realitat que no sigui des d’un punt de vista crític.

La globalització, apart del fet que hom la consideri una tendència irremissible d’aquesta fase del desenvolupament del capitalisme (però aquí hi hauria molta cosa per discutir) sembla l’única sortida viable als problemes del món que apunten en contra (fam, neoliberalisme, pobresa). Una altra cosa és que estiguem disposats a afrontar aquests problemes en el marc de la globalització i resistir les conseqüències d’intentar resoldre’ls. No és això precisament el que està passant per ara amb l’anomenat moviment antiglobalitzador. La manera que té d’abordar alguns dels assumptes més complexos que ens afecten, d’empaquetar-los en un discurs generalista i indiferenciat com si tot fos el mateix i es pogués solucionar amb receptes de cuina atractives fa perdre nitidesa a les categories que ens permetrien entendre el món en què vivim. El resultat acostuma a ser una música amb tornades fàcils de recordar, però amb poc significat.

Doncs bé, com a globalitzador actiu, i sense que aquesta classificació tingui pretensions exhaustives, estic a favor de:

Expressar que el món en què visc no m’agrada, vull que m’escoltin, vull escoltar els demés, vull que els que prenen decisions donin explicacions i vull que em tinguin en compte en les decisions esmentades. I la Xarxa sembla l’estructura arquetípica on han madurat tant la possibilitat d’aquesta expressió personal i col·lectiva de manera global com la necessitat de conjugar la informació i el coneixement per vehicular una visió del món fabricada des de perspectives horitzontals, transversals, col·laterals.
La propagació tecnològica. Des de la Conferència de Bandung el 1955, en què es van reunir 29 nacions i que després va donar lloc al Moviment dels No Alienats i al bloc del Tercer Món, una de les reivindicacions permanents d’aquests països, plantejada a totes les trobades internacionals de tots els rangs (mundial, regional, local, etc.) ha estat la transferència de tecnologia. Els rics mai no ho hem acceptat, per això som així de rics. Ni l’hem transferida i, si ho hem fet, ha estat tecnologia obsoleta o de tercera divisió. I continuem sense voler assabentar-nos –perquè no ens convé– que aquest és un factor productor de pobresa i misèria por excel·lència. Internet permet que aquesta transferència ara no depengui només de polítiques d’estat o de grans multinacionals. La dispersió del coneixement a través de la Xarxa permet crear molts graons intermedis per fer arribar tecnologies de tota mena, o el coneixement per fabricar-les i servir-se’n a persones, col·lectius, organitzacions, empreses, administracions o tota mena d’institucions en un context global.

L’educació i satisfacció de necessitats bàsiques com a part d’un paquet únic. Durant dècades ens hem amagat rere el subterfugi que, a aquells que no són tan rics i agraciats com nosaltres, en primer lloc els cal menjar i després aprendre. Però hem negat l’educació fonamental: aprendre per poder menjar. Hem regatejat sistemàticament els coneixements necessaris per produir, distribuir, organitzar i prosperar. I ho continuem fent, sigui amb l’estructura que teníem del comerç internacional a la Ronda Uruguai del GATT, sigui l’Organització Mundial del Comerç o amb les propostes de moltes ONG antiglobalitzadores els recursos de les quals depenen d’una separació conceptual entre menjar i educació (en això es basen milers de “projectes per al desenvolupament”).

Les xarxes poden fer més per transformar aquesta situació a favor de l’educació global que no pas la voluntat paternalista de les poblacions satisfetes.

El consum responsable. Nosaltres, la part rica, alta, forta, saludable, rejovenida, resistent (amb i sense pròtesis), ben vestida i més ben alimentada del planeta, aquest 20% que s’empassa el 80% dels recursos totals, ni érem així, ni hi havia cap bíblia que ens destinés a aquest paradís. El vàrem construir evitant que els demés hi accedissin. Els antiglobalitzadors haurien de pensar que si tenen temps per pensar en l’antiglobalització és, entre altres coses, perquè gràcies als subsidis de la nostra indústria i agricultura hem aconseguit que els darrers anys hagi mort més gent de gana que no pas a causa de les guerres. La Política Agrària Comunitària (PAC) de la Unió Europea, per exemple, té més genocidis i fams en l’haver del que als europeus benpensants ens agradaria acceptar. Gràcies a la PAC, cada cap de vacum des d’Espanya fins a Suècia rep un dòlar de subsidi diari, la mateixa quantitat amb la qual viuen mil milions de persones al món. Així nosaltres mengem carn barata i el 80% del món no pot comerciar amb nosaltres perquè els ho impedim amb aquestes barreres tarifàries; i ara volem arranjar el problema perdonant-los el deute extern.

Això sí, sense deixar de menjar la nostra carn subsidiada.

La disseminació d’informació i coneixement a través de les xarxes. No crec, ni molt menys, com diuen els infopulents (el 20% del món) que més informació (“excés d’informació!”) comporti menys democràcia (com argumenten, entre altres, Ignacio Ramonet i altres figures destacades del moviment antiglobalització). No som nosaltres els que hem de parlar, sinó els altres (el 80%), davant els quals hem practicat l’autisme a mansalva des de la colonització fins avui. I encara avui dia, quan la sensibilitat davant la complexa problemàtica d’un món globalitzat augmenta, fem tot el possible per parlar en nom seu i explicar-los quina mena de món volem.

Acabar amb el cinisme letal que els pobres, a més de no trobar res de menjar, són curts perquè tampoc no troben l’electricitat. Aleshores, per què volen Internet? L’associació a través de la Xarxa ens permet ser innovadors fins i tot per destrossar aquesta mena de plantejaments.

Utilitzar el nostre poder de consumidors per influir en polítiques globals. Les nostres empreses modelen paisatges socials i físics que, fins ara, o no vèiem o no volíem veure, o bé no podíem influir sobre el que vèiem. A través de les xarxes i de les veus dels altres (el 80%) ara podem saber què fan, com, en quines circumstàncies i amb quines conseqüències. Nosaltres mantenim amb els nostres diners aquestes empreses, com les de telecomunicacions, alimentació, infrastructures (elèctriques, energia, etc.). I els podem dir a través de les factures (rere els acords pertinents a través de la Xarxa entre els consumidors) el que pensem del que estan, o no estan, fent.

Incorporar la proporció més elevada possible de ciutadans del món en el nou espai virtual creat per les xarxes, on l’única manera de relacionar-se és mitjançant la negociació, que evidentment encara no sabem fer perquè tot el sistema social sembla preparat per confrontar-se

Potenciar les noves maneres de relacionar-se i de fer política a través de les xarxes, sigui per influir en la política tradicional o per obrir noves vies d’acció segons els interessos teixits en l’espai virtual, per sobre i per sota de distàncies econòmiques, socials, culturals, físiques o espirituals.

Exercitar la interacció com a un dels drets bàsics i essencials de la Societat del Coneixement. Les xarxes d’arquitectura oberta, com Internet, potencien la capacitat de participació i d’interacció a tots els nivells i a totes les situacions, amb el resultat del creixement i expansió dels sistemes d’informació i coneixement, així com de la maduresa personal i col·lectiva dels que creen i empren.
Contribuir a l’emergència d’una ètica global que, com no pot ser d’altra manera, ha d’estar subjecta a la negociació entre individus i col·lectius que actuen, tots plegats, en xarxes de tota mena (humanes, econòmiques, polítiques, socials) articulades per les xarxes d’ordinadors que configuren l’espai tecnològic global del seu àmbit d’actuació. Una ètica que orienti les prioritats de les activitats públiques i privades en el context global.

Afrontar la por que els altres (el 80%) vindran a arrabassar-nos el precari benestar de què disfrutem a costa d’ells. Els altres vindran, virtualment o presencial, fins al menjador de casa per dir-nos què els estem fent i quines solucions hi veuen. Això és la globalització. Si el que fa de mediador en aquesta trobada (que té lloc cada dia amb més intensitat) és la nostra por, aleshores sí que acabarem essent uns bons antiglobalitzadors, com el Banc Mundial i la banda del G-7+1 que acaba de descobrir a Gènova que els seus impediments al lliure comerç aturen el desenvolupament dels països pobres.

Negociar els deutes històrics. Els països rics van gaudir d’una “moratòria” de més d’un segle per contaminar el planeta i saquejar-ne els recursos en pro de la industrialització, sense límits de cap mena. El seu benestar es basa en aquesta moratòria. Ara volen posar-hi fi i igualar tothom. Les seves condicions han de ser ara les de tothom: aliments sans segons criteris de qualitat determinats per un llegat històric del qual només n’han gaudit ells, i igual pel que fa a les regles del comerç, del treball, dels drets humans, etc. Els deutes històrics han de ser negociats en l’espai global i no només per agents polítics, perquè en aquesta lluita s’hi juga l’arquitectura de la societat d’aquest segle i la mena de medi ambient que la mantindrà.

La globalització, en resum, eleva la nostra responsabilitat personal i col·lectiva i ens obliga a mirar els problemes de cara. No podrem escapar-nos, com fins ara, d’aquest món que no ens agrada culpant “els rics”, com si nosaltres no forméssim part d’aquesta categoria. La globalització ens està posant a les mans eines molt potents que podem emprar amb diferents finalitats, però les hem d’emprar nosaltres per aconseguir objectius negociats en l’àmbit global. I així seran els resultats que obtinguem. Els organismes financers i comercials internacionals, així com el consell de poderosos del planeta, han arribat a la conclusió que, a partir d’ara, o es reuneixen al desert, en una càpsula espacial o al cim d’una muntanya inaccessible, o el soroll ambiental s’imposarà sobre qualsevol altre missatge. El filòsof Javier Echevarría va titular el seu darrer llibre “Los señores del aire” per descriure el nou feudalisme que havia originat Internet. Doncs aquests senyors hauran de construir els seus castells allà, a l’aire, si l’única cosa que volen és resistir l’assetjament. Això o baixar a terra i acceptar-nos com a art i part de les seves decisions. Ja no hi ha cap altra sortida.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print