Pare, d’on venen les notícies?

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
13 març, 2018
Editorial: 184
Fecha de publicación original: 12 octubre, 1999

Massa teca mata la gana

Els mitjans de comunicació, com que subministren a la societat una visió imprescindible de si mateixa, han esdevingut un element indispensable del sistema polític. Si aquest sistema és rígid, dictatorial, totalitari o fonamentalista, els mitjans són utilitzats per construir una visió en correspondència amb els interessos del règim que és al poder. Si el sistema és obert i representatiu –fins a cert punt– de les diferents forces socials que en formen part, els mitjans són dins el joc polític i la seva influència creix a mida que augmenten també les necessitats de la societat de tenir aquella visió que li permet funcionar en un món cada cop més complex i articulat. Fins l’aparició pública d’Internet a finals dels anys 80 i principis dels 90 –un dels corol.laris dels canvis que s’estaven produint al llarg i ample de la comunitat internacional–, el monopoli de la confecció i la disseminació d’aquella visió de la societat ha romàs, quasi sense excepcions i sobre tot a partir de la segona meitat d’aquest segle, en els mitjans de comunicació tradicionals, particularment la premsa escrita, la ràdio i la TV.

El model de comunicació que es correspon amb aquest monopoli està basat en una forma històrica de produir informació per al consum d’audiències massives. Aquest tret determina, en gran mesura, les mateixes característiques del procés de producció, de la informació que genera i de l’estructura jeràrquica en què es recolza. Els mitjans són els que tenen accés a la informació i són els que tenen els recursos humans i tècnics per processar-la, analitzar-la, elaborar-la, empaquetar-la i distribuir-la. És un model basat en un procés altament jerarquitzat i vertical: uns quants –pocs– tenen els recursos i els mitjans per transmetre a molta gent, a audiències massives que, per definició, no tenen manera de fer-se amb la informació que necessiten pels seus propis mitjans.

Malgrat això, el tret que més sobresurt d’aquest paper vehicular dels mitjans és que s’exerceix amb esdeveniments que tenen lloc (i perdó per la obvietat) fora de la seva esfera. El periodisme és una activitat exercida per periodistes (i fóra bo recordar aquí que periodisme i periodistes no són mots sinònims sinó que designen el primer una activitat i un context de producció, i el segon els que l’exerceixen i treballen en aquest context), per individus preparats per desenterrar la matèria primera d’aquests esdeveniments, la informació, i preparar-la, analitzar-la, processar-la i elaborar-la mitjançant un llenguatge reconeixible per oferir-la a l’audiència disposada a pagar per tenir-la. Ni els mitjans, ni encara menys els seus periodistes, són responsables dels esdeveniments, tant si es tracta d’un terratrèmol com d’un cas de corrupció política, un resultat del futbol o les decisions del govern. Ells “informen del que passa” (no cal entrar ara en els matisos necessaris d’aquesta frase).

Per tant, la seva responsabilitat respecte de la manera de transmetre aquests esdeveniments sorgeix quasi exclusivament d’una aposta corporativa davant les seves audiències i la competència amb altres mitjans que hi ha al mercat. Per dir-ho d’una altra manera, aquesta responsabilitat no es basa en la relació que hi ha entre els mitjans i els que els consumeixen, perquè tots dos són aliens a la matèria sobre la qual s’informa (això no vol dir que els afecti o que siguin puntualment “matèria noticiosa”).

Aquest és un aspecte bàsic, posat de rellevància sobre tot per Internet, com veurem les properes setmanes, perquè la cultura dels mitjans de comunicació tradicionals i, per tant, la suma de coneixements i experiències que s’han formalitzat per capacitar els periodistes que desenvolupen aquest periodisme, té a veure amb aquesta “externalitat” de la informació i la manca lògica d’una responsabilitat entre emissors i receptors. Les tècniques periodístiques es corresponen amb la forma amb què el periodista recull informació, la prepara i l’emet en el context periodístic del mitjà en qüestió, sense que l’audiència (lectors, protagonistes de la informació, etc.) hi tingui gaire cosa a dir. Per aquest motiu ha estat necessari (i ho continua essent) acordar codis deontològics per a la professió periodística als quals els mitjans i els seus periodistes se sotmeten voluntàriament, cadascun en les seves esferes d’interès respectives. I per aquest motiu, entre d’altres, l’autoregulació continua essent l’única manera de governar aquesta manera de produir notícies.

Els lectors, doncs, no tenen massa possibilitats d’intervenir en la política editorial dels mitjans, per més codis deontològics que s’acceptin, o defensors del lector que es nomenin. Les dues úniques vies obertes per influir en la política editorial són les cartes al director o la possibilitat d’abstenir-se de consumir el mitjà amb el qual no s’està d’acord. Cap de les dues garanteix el que interessa de veritat el lector: modificar alguns aspectes de la política editorial d’un mitjà del qual li interessa, de manera global, la visió que li ofereix de la societat en què viu. De fet, tots sabem que aquesta és la seva aspiració irrealitzable: en un context de producció d’informació massificada per a audiències massificades és del tot impossible satisfer les aspiracions individuals. En cas de conflicte, la preeminència dels criteris periodístics vigents (i del periodista que els executa) mana de manera indiscutible.

En resum, entre els trets que més sobresurten del procés de producció d’informació en els mitjans de comunicació tradicionals destaquen els següents:

a) Els mitjans tenen els recursos humans i tècnics per accedir a la informació que li interessa a la societat i aquesta forma l’audiència que consumeix la informació un cop processada i elaborada pels mitjans.

b) Aquest és un procés altament jerarquitzat i vertical: uns quants –pocs– tenen els recursos i els instruments per recollir i transmetre informació a audiències massives que, per definició, no tenen manera de fer-se amb la informació que necessiten pels seus propis mitjans.

c) Les notícies són allà fora. Els mitjans les han de buscar, elaborar i disseminar entre les seves audiències respectives. L’aparició de grans grups de comunicació ha començat a “interioritzar” les notícies, a extreure-les de la seva pròpia política corporativa, però sense que això afecti el model, ni la manera d’obtenir-les i processar-les, ni pel que fa a la seva relació amb l’audiència. (Vegeu l’editorial de la setmana passada).

d) No hi ha una responsabilitat directa entre aquest món de les notícies i els mitjans (i els periodistes). Aquests les elaboren d’acord amb els criteris que imperen en el mercat a cada moment.

e) No hi ha una responsabilitat directa del mitjà davant els lectors per la manera de produir i elaborar la informació. Hi ha mecanismes col.laterals de control que no afecten el fons de la línia editorial (cartes al director i l’opció de no consumir o no comprar el mitjà en qüestió).

f) El model és homologat a nivell mundial. Passa el mateix amb la capacitació dels periodistes perquè puguin accedir al mercat laboral que es deriva d’aquest model periodístic. Les seves tècniques i eines tenen a veure amb les maneres i costums definits per la indústria per obtenir i difondre informació en el mapa de la comunicació proposat pels mitjans de comunicació tradicionals.

En els propers articles veurem fins a quin punt Internet ha trasbalsat aquest mapa i el model que l’inspira, l’ha conduït, sense pausa i sense aturar-se, cap a una crisi de proporcions. Una crisi que afecta, per descomptat, no només una manera històrica de produir informació (on són ara les notícies?), sinó també els que les han protagonitzat en el marc del que era el periodisme de la Revolució Industrial (on són ara el periodisme i els periodistes?).

Traducció: Eulàlia de Bobes

print