No hi ha cap xarxa com la de casa

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
4 desembre, 2018
Editorial: 260
Fecha de publicación original: 27 marzo, 2001

Qui no posa no treu

“On puc trobar informació de qualitat, fiable, que m’interessi?” “Vostè quin cercador fa servir?” “Com se sap què, i com ho he de fer perquè em transmeti el seu coneixement?” Aquestes són possiblement les tres preguntes més repetides pels internautes, sigui en la soledat de la navegació, sigui quan tenen l’oportunitat d’expressar-les en un fòrum, de qualsevol mena que sigui. La setmana passada vaig fer quatre conferències seguides en dos dies a tres ciutats (i vaig sobreviure, em sembla). Una sobre gestió de coneixement en una companyia d’assegurances prou coneguda; una sobre educació en línia, en un centre de reciclatge de mestres; una altra sobre organització de la informació a la Universitat Complutense de Madrid i la darrera va tenir la forma de xat moderat a Inicia.es. Doncs bé, a totes van sorgir, d’una manera o d’una altra, les preguntes esmentades que, al mateix temps, conformen sens dubte el punt de partida de l’activitat clau en l Societat de la Informació: la gestió del coneixement. O el que aquí, a en.red.ando, anomenem Gestió del Coneixement en Xarxa (GC-X).

Per molt que llegeixi sobre aquesta qüestió, no deixa de sorprendre’m l’allunyament considerable que hi ha entre el sentit comú i els plantejaments de moda. De vegades tinc la impressió que estic llegint aquells llibres de receptes de cuina que t’ensenyen una gastronomia exquisida, fins i tot t’expliquen com preparar els plats, però no tens manera d’apropar-te ni en somnis al plat que es veu a la fotografia: la distància entre l’ésser i l’haver d’ésser és una categoria històrica que no se supera només amb bones intencions. Amb la GC-X passa tres quarts del mateix: ens ofereixen multitud de receptes amb recomanacions grandiloqüents, però poques explicacions solvents sobre la barreja d’ingredients i la temperatura necessària i quant de temps cal per obtenir el plat que volem.

Quan examinem quina és la informació important per a cada individu, col.lectiu o empresa, la resposta és obvia, però hom l’oblida amb una facilitat extraordinària: la informació que més apreciem és la pròpia o la que serveix per enriquir-la. És la informació en la qual hem invertit més quantitat d’energia per aconseguir-la i cultivar-la. I això és així a totes les vessants de la vida, des de la familiar fins a la professional o la dedicada al lleure. Curiosament, quan ens fiquem a la Xarxa abandonem aquest principi rector. Començar a navegar i apreciar immediatament la informació dels demés sembla tot u. Col.leccionem cercadors i planes curioses com si fossin cromos d’una col.lecció inacabable. Així saltem, quasi sense adonar-nos-en, del cercador al qual donem la responsabilitat de trobar la informació que ens interessa a la frustració dels resultats que n’obtenim. Fins que anem aprenent a combinar el tret des d’un formulari màgic amb cerques una mica més difuses recolzades en alguna gent a la qual demanem ajut (de vegades amb demandes tan curioses com “si us plau, digueu-me tot el que sabeu sobre comunicació digital”, qüestió a la qual ens veiem obligats a respondre “Miri, fins a un quart de cinc de la tarda la situació era així…”). Tots hem passat per aquesta experiència.

Aquesta activitat dubitativa és un reconeixement implícit de la característica fonamental de la gestió de la informació i del coneixement en l’era d’Internet: l’eficiència i la qualitat del resultat depenen de l’eficiència i la qualitat de les xarxes que construïm per obtenir la informació i el coneixement. I no hi ha cap xarxa més eficaç i de més qualitat, ni més intel.ligent que la nostra pròpia, la que construïm al voltant dels nostres interessos. Les paraules clau aquí, com en qualsevol sistema que es proposi gestionar coneixement en xarxa, són “pertinència” i “pertinença”. Generació i gestió d’informació i coneixement pertinent en un context definit per l’afinitat que convoca els participants pel fet que pertanyen a aquest àmbit d’informació i coneixement. No es tracta, en realitat, d’una experiència nova: és més o menys el que fem amb les xarxes familiars, d’amics, exalumnes, professionals, fins i tot dins de l’organització o empresa on treballem.

Ara bé, on és doncs la diferència en l’era d’Internet? Doncs en el fet que la Xarxa ens proposa un espai comú en el qual de sobte podem veure tothom. Tots i tot el que produïm, sigui en l’àmbit que sigui, en principi és transparent. I això planteja problemes ineludibles, des de la necessitat de tallar la Xarxa a la nostra mida fins a la definició d’objectius que permeti establir-ne els límits, tot sense perdre la funcionalitat i els avantatges que Internet ofereix. La qüestió, aleshores, consisteix a tornar al terreny que coneixem i confeccionar “ex novo” la xarxa a la qual volem pertànyer donada la pertinença del contingut. I aquí és on comencen les dificultats. Perquè l’espai virtual té característiques peculiars que no permeten fer una transacció mecànica de les xarxes del món real al ciberespai.

Per començar, la Xarxa promou un ventall de possibilitats impensable en el món físic. Ja sigui de manera informal, o professional, o a la feina, a través de la Xarxa trobem gent amb què mai no hauríem establert contacte. I ho fem comunicant-nos amb ells intercanviant informacions, idees, coneixements. A priori no sabem si aquests contactes són útils, profitosos, interessants… si no és que s’esdevenen en el context d’una xarxa habitada pels que tenen certes afinitats que permeten crear processos de retroalimentació de la informació i el coneixement que comparteixen.

Ara bé, estem parlant de qualsevol xarxa? d’un grup d’amics que es connecta mitjançant el correu electrònic? d’un departament d’una empresa que es comunica a través de la xarxa d’àrea local? No, per descomptat, estem parlat d’una xarxa en què cal invertir l’energia i la intel.ligència equivalents a les que posem en joc quan volem aconseguir alguna cosa. En resum, ens referim a sistemes d’informació amb contorns específics perquè els individus, les empreses, les institucions, els col.lectius, creïn i s’organitzin en xarxes, tantes com calgui des del punt de vista dels continguts i els coneixements que cerquen o són necessaris per seu al funcionament, o dels objectius que es proposin aconseguir. Xarxes intensives en intel.ligència: obtinc el que cerco, millora el que tinc, ofereixo el que hom em sol.licita i projecta l’activitat conjunta dels participants.

La pregunta és, immediatament, ¿com es configura una xarxa d’aquesta mena? ¿Com arribem a resultats tangibles sense quedar-nos en les declaracions imperatives d’intencions com ara “el coneixement és el més important en la Societat de la Infrmació”, “primer esbrini la informació que li interessa i després aprofiti-la”, “cal fer mapes de coneixement”, “descobreixi qui té el coneixement per captar-lo i distribuir-lo en l’organització” (cosa que sona a una mena d'”Es busca coneixement viu o mort. Es paga recompensa”)? . Hi ha maneres de configurar aquestes xarxes discretament, sense que calguin ginys especialment adaptats a l’ordinador o ordinadors que jo o la meva organització tenim? Com poso el meu coneixement en una xarxa i com sé que aquesta és “la bona”?. Reflexionarem sobre tot això plegat la setmana vinent.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print