Més sols i més units que mai (Conte de Nadal) (*)

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
7 novembre, 2017
Editorial: 147
Fecha de publicación original: 22 diciembre, 1998

Ja que vós tot ho sabeu, i jo no res, digueu-me què he somiat aquest matí

En Carles va a arribar a casa a temps. Al cap de pocs minuts havia de començar un altre toc de queda per alerta radioactiva. Va ajustar els sensors per al tancament hermètic de la casa. A poc a poc anà desapareixent la calor humida que s’escolava per les finestres. Els condicionadors varen crear ràpidament un ambient agradable. Quan va sortir de la dutxa es va posar uns pantalons curts i va iniciar els preparatius pel sopar de Nadal. Feia temps que no veia la família i havien quedat per celebrar la diada junts, encara que pares, germans i convidats eren escampats per tot el globus. De fet, alguns ja deurien haver sopat, i uns altres segurament ho farien més tard. Però tots s’havien de trobar en el ciberespai en un dels àpats típics d’aquestes dates. En Carles va començar a ajustar els paràmetres del seu processador quàntic, capaç de controlar els 160 agents intel.ligents (AI) interns i externs especialment programats per a aquesta mena d’ocasions. Mentre feia els preparatius, es va prendre un parell de càpsules: dos cons buits, minúsculs, de cristall que en un quart d’hora se li havien d’instal.lar en el còrtex del cervell. Passada una hora estaria a punt per a la gran festa.

Els cons eren fabricats amb substàncies químiques neurotròpiques extretes del seu propi sistema nerviós. Al cap de mitja hora va començar a sentir el pessigolleig interior típic, prop del clatell. Havia de parar atenció a quin lloc es produïa el formigueig perquè hi hauria d’aplicar el parell d’elèctrodes que havien d’entrar en contacte amb les neurones. Els cons havien d’actuar com un transmissor/receptor situat dins el crani, que intercanviaria senyals amb l’ordinador. Mentre manipulava amb cura un joc d’elèctrodes, en Carles va llegir al vidre de la finestra el darrer butlletí informatiu. Una altra anella de l'”holocaust buocràtic” trencada: un nou dipòsit d’armes nuclears, aquest de més de 70 anys d’antiguitat, havia explotat prop de la desembocadura del riu Colorado. La ploma radioactiva començava a avançar cap a l’oceà. Trigaria 16 hores en arribar al Japó i entrar en el continent asiàtic pel nord de la Xina. “Més sols i més units que mai”, es va dir. Ara que els cossos eren atacats per la radiació, les ments interconnectades eren capaces de treballar col.lectivament, en alguns casos sense que això depengués del suport físic, en un espai neuronal compartit on les experiències de cadascú alimentaven les dels altres. “Quina ironia”, va xiuxiuejar.

Al cap de vint minuts, en Carles ja s’havia connectat els elèctrodes del cap i els de la resta del cos, aquests distribuïts estratègicament per les terminacions musculars. Va repassar altre cop l’estat dels AI, molts dels quals eren sistemes nerviosos artificials complexes fabricats amb material biològic. Alguns dels que tenia dins el cos duien processadors nanoelectrònics confeccionats amb petges del seu propi codi genètic per interactuar amb els gens i estimular la producció controlada de certes hormones. Va parar esment especialment a dos d’aquests: Glenas (intern) i Auges (extern), els més experts, a la preparació i entrenament dels quals havia dedicat molt de temps. Eren els encarregats de supervisar i orientar la feina de la resta d’agents. Auges era el seu agent preferit: li coneixia perfectament els somnis i fantasies. Quan el llançava a la xarxa a capturar sensacions, cap altre agent l’igualava en aquesta tasca i en la mà destra amb què després els els administrava a les neurones. Auges era, de tot el que havia conegut, el que més s’assemblava als ancians de la tribu que els llibres d’antropologia descrivien.

Ja instal.lat confortablement a la butaca, en Carles va connectar el concentrador d’elèctrodes a l’ordinador. A partir d’aquell moment, tota la casa va quedar sota el control de la seva ment i el seu cos. La qüestió ara era ampliar el radi d’acció fora de l’habitatge. Va ordenar als sensors de l’habitació que apaguessin tots els llums. Els primers AI començaven a treballar. En Carles va obrir mentalment la connexió amb Internet i va demanar que s’activés el CRY, el pigment critocrom que regula el ritme circadià de l’organisme relacionat amb la llum, i que estimula les facultats intel.lectuals, imaginatives i emocionals. Un AI s’encarregava d’excitar la glàndula corresponent mitjançant l’emissió d’un pols molt subtil. El cervell s’inundà lentament d’una llum blava suau. En Carles la va veure com si tingués els ulls oberts i fos l’habitació la que s’hagués il.luminat. Ara venia la part que sempre li comportava un plaer físic particular: l'”encesa” de la percepció subliminal, que li havia de permetre recuperar activament el funcionament subconscient del cervell per accelerar la identificació neuronal d’imatges, sensacions i moviments musculars que ni ell mateix sabia que eren al seu cap. A més, s’havien d’obrir les connexions necessàries per interactuar amb els somnis i fantasies que els AI anirien extraient de la infoteca personal Alpha per ampliar el rang de la seva memòria.

Va tenir la sensació, durant uns minuts, que algú li “pentinava” les neurones amb un raspall delicat. Els AI començaven a “dialogar” amb els neurotransmissors. Ho va notar físicament a la part posterior del cap. No va poder evitar que se li fes la boca aigua avançant-se al que l’esperava. Havia arribat l’hora del sopar. Va tragar saliva i es va enfonsar una mica més en la butaca. Des d’algun lloc de la ment en va sortir el que semblava un mapa topogràfic el relleu acusat del qual li resultava familiar. Ràpidament va captar la trobada amb ments conegudes. El cos se li va anar omplint de sensacions físiques, de palmadetes, petons, carícies. Ell mateix en repartia sense moure’s. Escoltava les rialles i les salutacions. Les imatges començaven a arribar-li al cervell clares, nítides, com un torrent. El mapa es desplegava, es retorçava i formava figures maquíssimes a mesura que la trobada progressava. Els AI gastrònoms van començar a actuar. Va sentir com la boca se li omplia d’un líquid amb bombolletes. Les papil.les gustatives es recreaven en el xampany. Els impulsos nerviosos anaven avançant físicament cap al coll, mentre el cervell rebia la sensació balsàmica del most. Se li va escapar un somriure, que immediatament va viatjar cap al mapa de la trobada.

A poc a poc el va envair l’experiència del primer plat: un pastís d’amanida russa cobert de maionesa. Els gustos li omplien la boca i es desplegaven pel cos, distribuïts sàviament pels neurotransmissors. Així que va captar que hi mancava una mica de sal un AI ja havia modificat lleugerament el gust per adaptar-lo a la petició. Una part del mapa era constituïda per una infoteca immensa de nutrients, gustos, olors i sensacions, tots ells electrònics. En Carles veia com els AI hi entraven, seleccionaven ràpidament la informació pertinent, la processaven i la convertien en polsos electromagnètics que administraven en les proporcions adequades. En el segon plat, carn rostida amb arròs i plàtan fregit, va trobar-hi a faltar alguna cosa. Havia pres aquell guisat molt sovint a casa i, encara que ara feia anys que no l’havia tastat, alguna cosa no acabava d’encaixar en algun punt del cervell. Picant! Hi manca picant! Així que havia expressat aquesta imatge, un AI va desplaçar-se al sector dels condiments i en va extreure un repertori ampli de bitxos, per calibrar-ne l’essència a partir de la identificació de les sensacions subliminals del cervell d’en Carles. En un parell de segons les terminacions nervioses van rebre el pessic picant, calent i desitjat del pebrot roig.

De sobte li va arribar la remor de la música, Una remor barrejada amb veus. Aquestes s’imposaven. En Carles va sentir que alguna cosa se li obria al cap com una capsa i deixava escapar el ressò llunyà d’una discussió. No li agradava la sensació que l’envaïa. Però ni Glenas ni Auges van intervenir-hi per cancel.lar-la. Estaven entrenats per deixar que la memòria treballés lliurement, sobretot quan rebia estímuls que desenterraven imatges oblidades o subconscients. En Carles es va remoure lleugerament a la butaca i va beure un bon glop de vi. Les veus passaren a crits. Els va sentir al pit, ressonant amb una fúria insòlita. Era ell discutint amb son pare. Altre cop. Això no havia passat des de feia anys. Les imatges li esclataven a la ment.

Va intentar calmar-se malgrat la ira. El cervell resplendia i va sentir que perdia el control d’algunes parts. Arribaven impulsos des de diferents zones, que es convertien en imatges familiars, reconeixibles. Germans i amics tractaven de calmar-lo. Va beure més vi. No hi trobà l’aroma afruitat de la primera cata. “Se m’estan obnubilant les neurones”, va pensar. Va adonar-se que l’AI “sommelier” canviava de vi i li excitava les terminacions nervioses amb un gust a terra antic, vagament familiar. Una mà li acaronava l’espatlla. Era la seva benvolguda germana Clara. Es va posar a plorar. Un AI l’havia rescatada de la infoteca familiar, malgrat que havia mort feia tres anys. Els ànims s’apaivagaren a poc a poc. Va escoltar clarament el missatge que Auges li diposità en el nervi auditiu: “La vida és un riu sens fi, només en canvia la llera”. L’estava parafrasejant. En Carles va somriure lleugerament i va sentir que es recuperava del mal tràngol. Auges i el vi li feien efecte.

Després de les postres, se sentia molt cansat. Feia una estona que estava rebent un senyal col.lateral que no volia processar. Finalment es va acomiadar dels familiars. Estava esgotat. I begut. Per ser un sopar celebrat només amb la ment, no estava pas malament! Els AI van començar a desconnectar-lo a poc a poc de la Xarxa i dels seus propis centres neuronals. El cervell anava perdent el to blavós. Va sentir de nou el raspall subtil que li acaronava les neurones. La desconnexió s’apropava. El cansament li envaïa els muscles. Tenia moltíssima son. Se sentia més i més borratxo, però era una pítima ben distribuïda pels AI. Mentre es treia els sensors i els elèctrodes va arribar a veure com alguns dels agents enregistraven informació a la genoteca. L’endemà hi havia de donar un cop d’ull.

En aixecar-se, va llegir el missatge al vidre de la finestra: “No obriu, el toc de queda s’ha prolongat. Vent fort del sudest”. Sabia el que això volia dir: núvols carregats de radioactivitat i d’altres contamiants creuarien la regió. Possiblement no podria sortir de casa durant cinc dies. “Bé, treballaré des d’aquí”, es va dir. Se’n va anar fent tentines cap a l’habitació. El senyal de la infoteca dels somnis pampalluguejava. En Carles es va ficar al llit, es va posar un elèctrode emissor a les temples i el va sintonitzar amb l’aparell que semblava avançar una nit prolífica. Poc després que s’adormís, els llums de la infoteca Alpha es van encendre. El primer somni arribava al mòdul registrador.

(*) Tots els dispositius que s’esmenten en aquest article existeixen, així com les funcions que desenvolupen en el cervell i altres parts de l’organisme. Però no són integrats en xarxa. Encara no.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print