El que no passa en cent anys, passa en un instant

El 1991, 8 milions de ciutadans dels Estats Units tenien correu electrònic. El 1997, ja eren 67 milions. L’any passat, 96 milions. Enguany la xifra pot superar els 120 milions. A la gran majoria d’aquesta població connectada els bits li entren a la vena a la feina, on el correu electrònic corporatiu s’enllaça amb el d’Internet. Segons els càlculs més sobris de diferents entitats, els treballadors dels Estats Units actualment intercanvien al voltant de 20.000 milions de missatges electrònics al dia; aviat és dit. I per a les empreses, el correu electrònic és com el correu postal comercial: qualsevol persona el pot obrir, particularment la direcció, sobre tot quan hi ha un interès especial per saber què diuen, i a qui, determinats treballadors. Aquesta vigilància electrònica –barata, senzilla i instantània– no és peculiar només dels Estats Units, encara que allí està arribant als graus de paranoia propis d’una societat que se sent escorcollada pel fusell de canons retallats. En realitat, ni als Estats Units ni a Europa no existeix una legislació que reguli el marc específic d’intimitat del correu electrònic del treballador, més enllà d’un reconeixement del dret a la intimitat que admet massa excepcions. I a mesura que passa el temps, la pupil.la de l’ull electrònic es va fent gran.

Un sondeig recent de l’associació gerencial dels Estats Units (AMA) va fer palès que en un 45% de les empreses consultades vigilar els treballadors és una pràctica habitual, i en la resta es fa esporàdicament o només quan es té algú en el punt de mira. Aquesta vigilància inclou des de la intervenció dels telèfons a l’ús de càmeres de vídeo camuflades i, per descomptat, l’obertura del correu electrònic aliè. La Societat per a la Gestió dels Recursos Humans, també dels Estats Units, va fer un sondeig similar en què el 20% del les empreses va admetre que feia verificacions rutinàries a l’atzar del correu electrònic dels seus treballadors. Molts analistes econòmics consideren aquesta vigilància –en tant que prové de la difusió de les tecnologies de la informació– un dels factors destacats en l’increment de la productivitat d’aquests darrers anys, ja que permet un control de la qualitat més intens i una reducció dels delictes comesos en el lloc de treball. Però també se sap que és una font d’estrès laboral, encara que l’impacte que pot tenir en el rendiment del treballador és encara un tema de recerca en busca d’autor.

La situació, segons com es miri, tendeix a millorar (per a l’empresari) o a deteriorar-se sensiblement (per al treballador). Tot conflueix de manera que aquest darrer visqui sota la impressió que la correspondència electrònica que rep en l’empresa és privada, sobre tot perquè té les claus d’accés als ordinadors i a les bústies de correu electrònic. Però, de fet, la legislació a Espanya, per exemple, només li reconeix un dret a la intimitat que hauria de negociar amb l’empresa. Però ni la doctrina jurídica no es posa d’acord sobre aquest tema, ni hi ha acords laborals explícits que delimitin el marc de les actuacions d’uns i altres i, el que és més important, tampoc no hi ha una percepció clara del grau de penetració de les tecnologies informacionals en el territori de les relacions personals.

De fet, s’està creant una relació ambivalent –i contradictòria– a través de noves tecnologies que potencien cap a l’exterior la “personalització” de les relacions entre les empreses i els seus clients i, al mateix temps, “despersonalitzen” la relació del treballador en el si de l’empresa en converitr-se en una entelèquia intercanviable a partir de codis d’accés. És el que passa amb els sistemes de “centre de trucades” muntats sobre tecnologia web. Totes les trucades que rep una empresa queden enregistrades i són redirigides cap al departament corresponent perquè entri en contacte directe amb el client, sigui mitjançant la veu (bústies electròniques de veu) o el correu electrònic. A partir d’aquell moment, tota la missatgeria electrònica de l’empresa es converteix en part dels seus arxius registrats i continguts en bases de dades accessibles a través de la Intranet. D’aquesta manera, tota la correspondència electrònica té valor empresarial, amb la qual cosa se subscriu una mena d’acord tàcit imposat per l’empresa que admet la vigilància com a qüestió de procediment.

Un altre element que participa en la trama complexa de la intimitat és la “propietat” indestructible del correu electrònic. La revista Wired de maig explicava la història de John Jessen, un forense del correu electrònic capaç de rescatar missatges electrònics esborrats o enterrats en els replecs de memòries digitals obsoletes. Cap ordinador es resisteix a les autòpsies de Jessen. Armat amb un conjunt d’eines informàtiques desenvolupades per ell mateix, és capaç d’obrir processadors de textos vells, fulls de càlcul ja superats, bústies de correu electrònic maltractades per la tecla “Delete” (esborrar) i rescatar tota la informació que el propietari creia que havia anat a parar a la paperera magnètica. Una de les víctimes d’aquesta professió va ser Bill Gates, al qual el jutge va obligar a presentar davant el tribunal alguns dels missatges en què tractava de pressionar Apple o America Online i que, suposadament, ja havien desaparegut dels seus arxius. Jessen, és obvi dir-ho, s’està cobrint d’or en els tribunals dels Estats Units. Els seus temes preferits son litigis corporatius, xantatge, prevaricació, espionatge industrial i divorcis. Jessen és un dels símptomes de la nostra dependència creixent del correu electrònic.

Un darrer element digne de ser ressenyat és que som al llindar d’una gran explosió. Així com quasi la meitat dels ciutadans dels Estats Units han incorporat el correu electrònic a la seva rutina diària, pot passar alguna cosa similar els propers dos o tres anys entre nosaltres. Milers d’empreses, entitats i administracions estan distribuint adreces de correu electrònic entre els seus treballadors. Aquesta extensió de les xarxes no és recolzada per acords explícits sobre una definició clara de la frontera entre el dret a la intimitat del treballador i el dret de gestió i de supervisió del correu electrònic per part de l’empresa. La simple consideració que aquests missatges són com postals obertes, un mitjà públic i obert semblant al fax, tal com alguns juristes proposen, no té en compte els aspectes de privacitat i intimitat que són consubstancials a aquesta tecnologia i que requereixen un pacte entre les parts implicades per reconèixer els drets i deures de cadascun.

Traducció: Eulàlia de Bobes.