Quitemps té, temps espera i temps li falta.

Els darrers dies de l’any 2000 van començar a omplir-se del missatge segrestatper la conclusió tumultuosa del 1999: entrem en un nou segle i inauguremmil.leni en el nostre calendari particular. Com acostuma a passaren aquestes ocasions, i encara que s’hagi dit apressadament i sensetant de rebombori com l’any passat, ens hem vist inundats per prediccionsde tota mena sobre el que ens espera en aquest futur que, com diuenles criatures, ja ha passat així que l’hem esmentat. I entre totsels béns i mals que ens vaticinen, alguns de ben coneguts i d’altresque encara hem de conèixer, hi he trobat a faltar el que em semblaque és el canvi més profund, que pel fet de ser subtil i discret noserà pas menys devastador i invasiu: la societat de les 24 hores,set dies per setmana, tot l’any. Abreujat: l’S.24/7/a.

Aquestés un canvi que va ser propiciat per la difusió de les tecnologiesde la informació en un bucle creixent des de la recerca fins alsnegocis i la indústria, des dels satèl.lits i els sensors remotsfins a les fotocopiadores, els contestadors automàtics, els dispensadorsd’aliments i de begudes o l’automatització de les plantes industrials.Internet va empènyer fins a extrems insospitats aquest miracle aparentpel qual tot continua al seu lloc malgrat que tot s’hagi mogut,se n’hagi anat a dormir o fins i tot s’hagi mort. La Xarxa creala instantaneïtat de la permanència allí on hi hagi connexió. Isi no n’hi ha, també, ja que la resta dels hàbits socials s’amalgamensimbiòticament en aquest esforç per ser a tot arreu o mostrar-nosdispionibles les 24 hores del dia.

Aquest nou paisatge planeja modificacions personals, socials, culturals,polítiques i econòmiques potser molt més transcendents que les assignadesa l’explotació del genoma humà, al deteriorament del medi ambiento a l’abisme que separa rics i pobres, per esmentar només tres deles prediccions més evidents i reiterades sobre el futur que ensespera. Sobretot perquè finalment l’S.24/7/a les inclourà totesi ens exigirà –ja ho està fent– un procés d’adaptació per al qualevidentment no estem prou preparats.

AlsEstats Units l’obertura de botigues i supermercats les 24 horesdel dia ja és quasi una regla general des de meitat dels anys 80del segle passat. Europa ha trigat més a adoptar el que alguns anomenen”la lògica de la comunicació permanent”. La reglamentació estrictade les hores de feina, la poca mobilitat del mercat laboral malgratel mercat únic, el desenvolupament tardà de xarxes obertes com Internet,el control de la transferència d’informació i una aproximació culturaldiferent a la de la Societat de la Informació són alguns dels factorsque han ajudat a la creació d’aquest “illot de pau” transitori davantel xuclador de la X.24/7/a. Això no obstant, tot indica que ja somfills d’aquesta societat de portes obertes i sense fronteres físiqueso temporals, de xarxes que no tanquen per vacances i que es mantenenen funcionament tot el dia a escala planetària.

Elrigor de la S.24/7/a ho cobreix tot, de vegades a poc a poc, devegades mitjançant invasions violentes d’espais que semblava queresistien. I en cadascun d’aquests assalts el temps que corresponiaa aquest espai esdevé temps virtual. Dit d’una altra manera, desapareixen l’aire com per art de màgia. Ho mirem des de la banda de la ubiqüitatde les bases de dades en xarxa, o des de la bioinformàtica, elsserveis financers per targeta o caixers automàtics, la distribucióconstant de béns i serveis, la feina a distància, els negocis de24h/7 dies, la comunicació global o qualsevol dels trets que escollimper definir aquesta societat, l’experiència incipient que ens transmetes resumeix en un missatge curt i contundent: com més va més gastem –diners, esforç intel.lectual, energia vital– per intentar estalviartemps. I el temps fuig perquè ara hi vivim com si fóssim submergitsen una substància oliosa, relliscosa, inabastable i omnipresent.

Elcamí recorregut per aconseguir que el temps se’ns dissolgui d’aquestamanera ha estat espectacular en termes… temporals. Hom calculaque l’home de l’Edat de Pedra treballava unes quinze hores per setmana.Nosaltres ens hem plantat en quinze hores al dia en un tres i nores. I el que és pitjor és que aquest ritme, que copa els espaislaborals, de lleure i de relació, és el que aparentment cal persobreviure a la S.24/7/a. Podríem estar d’acord que ara aconseguiraliment és menys arriscat que en aquells temps. Però no és pas menysestressant. Sobreviurem aquesta marxa forçada cap a un objectiutan difús com el de mantenir en funcionament una societat que notanca ni per a la migdiada simplement perquè l’estem edificant sobreuna tecnologia que no descansa?

Notenim experiències a mà per respondre aquesta pregunta. Donada lamanca de casuística, per a la recerca que diversos centres comencena elaborar sobre la influència de la S.24/7/a en el comportamentindividual i social, l’únic recurs de què disposem per ara és examinardes de la biologia el procés d’adaptació en què ens estem ficant.Les proteïnes que marquen el temps en el cervell han aparegut pràcticamenta tots els teixits en insectes i mamífers que hom ha investigatfins ara. Els éssers vius som, dit d’una altra manera, un mecanismemolt afinat de rellotgeria que distingeix el dia de la nit, el descansde l’activitat i, de passada, potencia els sentits corresponentsa cadascun d’aquests estadis, sigui l’olfacte, el gust, la vistao la simple percepció del perill. Aquest mecanisme guia des de processosbàsics com ara la mateixa especialització de la divisió cel.lular,tal com s’ha vist en les poques experiències que hom ha dut a termesobre aquest assumpte en missions espacials, fins al comportamentde les espècies en les seves estratègies evolutives.

Finsfa poc hom pensava que el rellotge biològic era en el cervell, elqual controlava els ritmes cíclics de l’organisme que en regulenles fases d’activitat i de descans. La mosca de la fruita, tan benestudiada, ha malbaratat aquesta hipòtesi. Aquest insecte té lesproteïnes del temps a les antenes. De nit, aquestes es recarregueni abasten el moment de màxima activitat. I de dia fan la seva funciód'”olfacte” i de sensor. Aquest descobriment “descentralitza” elfuncionament del cervell i demostra que hi ha “rellotges perifèrics”encarregats de recordar-nos en quin moment del dia som, quines reservesd’energia tenim i com en podem disposar.

Encarano ha estat demostrat que aquests rellotges perifèrics existeixinen els éssers humans. Però no s’exclou que, d’una o altra manera,funcionin en llocs com les glàndules d’adrenalina, com sembla quealguns experiments recents suggereixen. El que és cert és que capanimaló, des que va començar tot aquest assumpte de la vida sobrela terra fa aproximadament 3.500 milions d’anys, ha hagut de funcionaren una S.24/7/a, és a dir, sense una estructuració del ritme temporaldel funcionament biològic. Nosaltres som els primers i encara hemde veure com ens en sortim. Els llibres no diuen res sobre les conseqüènciesque una espècie sencera repti voluntàriament les seves pròpies reglesbiològiques. Regles que afecten directament el funcionament delseu òrgan essencial: el cervell.

Larecerca de les darreres dècades sobre grups de treballadors de tornsvariables, amb viatgers de vols transcontinentals i d’altres sectorsde la població que s’han vist obligats a forçar la marxa dels seusrellotges biològics, dóna resultats clars i concloents: la nostrasalut no aguanta el ritme d’un temps sense temps i el cos es rebel.lade diferents maneres. Segons els treballs més recents dels “cronofisiòlegs”,la producció d’hormones, la temperatura corporal, l’evacuació de”matèria sobrera” o el sistema immunològic depenen dels cicles circadians.I la producció científica també. Els darrers anys, a mesura queincrementem la immersió a la S.24/7/a, augmenta el nombre de treballscientífics que alerten sobre les conseqüències d’aquest fenomen.Algunes d’aquests investigacions ja comencen a parlar de la síndromede la “societat de les 24 hores”: un desplegament de diversos malestars,una susceptibilitat alta a les infeccions víriques, pèrdues d’atenció,errades de memòria, afeccions físiques, desajustaments o fatiguesmisterioses.

Aixònomés és el principi. Fins ara, l’aproximació de la ciència a laS.24/7/a en relació a la salut és fonamentalment de caràcter individual.Però no sabem res, o quasi bé res, de l’impacte social que té, laincidència sobre els comportaments de grups en funció del ritmede les seves activitats. Potser ens trobarem amb la sorpresa enun futur proper que la gran divisió que ens espera no és la de ricsi pobres o la d’alfabetitzats o analfabets digitals, sinó la delsque, d’una banda, treballen per produir els béns i serveis necessarisi els que, de l’altra, treballen per mantenir desperts els que produeixenels béns i serveis necessaris.

Traducció: Eulàliade Bobes