L’opacitat dels nous medis

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
5 setembre, 2017
Editorial: 130
Fecha de publicación original: 28 julio, 1998

No tot és u, portar banyes o fer-les dur

Les enquestes recents sobre la davallada de la confiança en la informació dels mitjans de comunicació tradicionals s’ha vist confrontada darrerament amb alguns casos en què aquests mitjans i Internet s’han trobat cara a cara. El cas més notori ha estat el reportatge de la CNN i la revista Time sobre l’Operació Vent de Cua. Tots dos mitjans van assegurar que el 1970 el govern dels Estats Units havia fet servir gas sarín, letal, a Laos per exterminar desertors de l’exèrcit dels Estats Units durant la guerra de Vietnam. Un assessor militar de la CNN, Perry Smith, exmajor de l’exèrcit dels Estats Units, va renunciar al seu càrrec periodístic a la cadena de televisió perquè estava en desacord amb el reportatge, i va recórrer a Internet per demostrar la falsedat de les alegacions de l'”exclusiva”. Segons Smith, en tres dies va aconseguir més informació, i informació de més qualitat, que l’autora del reportatge, April Oliver, en vuit mesos. Ara qualsevol internauta pot consultar tots els detalls de l’operació a la plana dels Boines Verdes, el cos que va estar involucrat en les maniobres militars d’aleshores. Aquest cas aboca una llum il.lustrativa d’una banda sobre la conducta dels grans mitjans respecte de la consecució de “grans exclusives” i, de l’altra, sobre la manera com la informació s’organitza a la Xarxa a través d’una redacció difusa molt efectiva. Malgrat tot, però, queden algunes qüestions en l’aire que, sens dubte, aniran adquirint més i més importància a mesura que la informació segmentada d’Internet sigui capaç de competir quotidianament amb la que proporcionen els mitjans generalistes del món real. Des d’aquest punt de vista sorgeixen com a mínim dues qüestioos transcendents: qui són els que proporcionen aquesta informació en xarxa, i quins són els drets d’ús dels arxius que s’estan confeccionant en el ciberespai.

En el cas de l’Operació Vent de Cua, les dades i els informes més rellevants procedien dels mateixos Boines Verdes, veterans del Vietnam, oficials jubilats i mitjans de comunicació afins a la seva causa, molts dels quals han estat creats al llarg dels darrers tres anys a Internet. Quin serà el destí d’aquests mitjans d’interès tan específic, i d’altres de similars, quan es demostri que eren els que tenien les informacions més interessants pels internautes? Mantindran una propietat diàfana, o cada cop serà més difícil saber qui n’és el subministrador veritable del contingut? Aquestes preguntes no són cap bajanada, vista la profusió recent de compres de nous mitjans i de recercadors d’èxit per part de grans corporacions que, malgrat tot, no són esmentades en els crèdits d’aquests llocs. El desplegament de moltes d’aquestes companyies sol ser acomboiat per un conjunt nodrit de mitjans tradicionals i de nous mitjans que formen un entramat informatiu intricat sense relació aparent amb l’empresa mare.

Mentre a molts llocs, dins i fora de la Xarxa, es parla d’una certa “crisi de continguts”, l’agitació econòmica recent sembla que apunta que estem entrant en una mena d'”impasse” previ al llançament d’una nova ona d’iniciatives basades en els portals, els llocs de visita obligada pels internautes. Aquestes portalades, construïdes a l’entorn d’una bona eina de recerca, ofereixen un ventall de serveis ampli en el qual els nous mitjans hi desenvolupen un paper fonamental per atreure els visitants. El juny passat, Walt Disney va clavar quixalada al 43% de la companyia Infoseek, propietària de l’eina de recerca homònima, i la NBC va fer a mans seves el 5% de CNET i el 19% del recercador Snap, propietat d’aquesta darrera companyia mateixa. Una de les empreses més actives en aquest consumisme mediàtic és la japonesa Softbank, que s’ha quedat amb la majoria del gegant Ziff-Davis que, a més d’un conjunt de publicacions electròniques interessants, també és propietària de 80 revistes entre les quals s’hi incloue PC Magazine Macworld i Yahoo Internet Life.

Sovint rere aquestes compres hi operen companyies que competeixen en d’altres terrenys, no necessàriament en el mediàtic, en els quals és bàsic comptar amb un recolzament sòlid dels grans mitjans a causa del volum de les inversions compromeses, i del caràcter efímer que tenen, com passa amb la organització de conferències i exposicions. És el cas, per exemple, d’International Data Group i Miller Freeman, ambdues propietàries de cadenes de diaris, revistes i publicacions electròniques, moltes de les quals no especifiquen aquesta relació. No cal esmentar més jugadors d’aquesta lliga, perquè llur fama els precedeix, com Intel, Microsoft o Vulcan, tots ells molt actius en el món dels nous mitjans.

Per complicar una mica més aquest panorama, els últims mesos ha aparegut un nou actor en el ciberespai: l’intermediari de continguts que s’apropia de treballs periodístics sense pagar els drets corresponents. I no només això, sinó que a més a més cobra per vendre material que no ha adquirit, ni ha sol.licitat el permís per vendre’l. És el cas de Nothern Light, una empresa anglesa que tampoc desvetlla el grup al qual pertany. El seu arxiu guarda ara mateix més de quatre milions d’articles, la gran majoria dels quals són de plomes ben conegudes en el periodisme anglosaxó. A més de reportauges de diaris de renom (The Guardian, The Independent, The Economist), també inclou material de revistes científiques i tècniques de tota mena i temàtica. La llista de mitjans de la seva base de dades és espectacular, tant com l’eina de recerca que no para de donar sorpreses als periodistes inadvertits que de sobte es troben amb què els seus articles són en venda sense que ningú no els hagi avisat prèviament.

Internet comença a funcionar per primera vegada com un arxiu periodístic gegant capaç de competir amb els dels grans mitjans tradicionals; aquest és un fet que molts experts descartaven sense l’aportació decisiva del material emmagatzemat per aquests mitjans. Però al mateix temps, darrere d’aquest gir que s’ha fet palès en el caràcter del contingut de la Xarxa s’hi comença a entreveure el perfil de problemes de gran abast que fins ara han estat tractats bàsicament des d’un punt de vista teòric. Qui hi ha darrere la informació en xarxa, quina mena d’instruments es desenvoluparan per arribar a abastar el grau de transparència necessari en la propietat dels nous mitjans, i com es tractaran jurídicament les informacions etiquetades amb nom i cognoms, seran algunes de les qüestions que definiran el grau de credibilitat i d’influència del món de les publicacions electròniques. I les solucions, com tot el que està relacionat amb Internet, no seran senzilles perquè les receptes habituals no serveixen.

Traducció: Eulàlia de Bobes.

print