L’Imperi de la Xarxa Naixent

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
7 agost, 2018
Editorial: 229
Fecha de publicación original: 22 agosto, 2000

Quan demanis, no facis curt

La notícia de l’estiu, junt amb la tragèdia del submarí nuclear “Kursk”, es produí a Magúncia, Alemanya, on uns senyors, hàbilment manipulats pel govern alemany, van aconseguir pagar un bilió i mig de pessetes més del què valia la pena per quedar-se amb les sis llicències de la telefonia mòbil multimedia (UMTS) d’aquell país. Coses de les subhastes a cegues. Els sis grups de telecomunicacions “vencedors” desembossaran en total 8,4 bilions de pessetes (més de 46.000 milions de dòlars) mitjançant un concurs resolt amb una celeritat traïdora, nocturnitat electoral i un secretisme inexplicable. Mentre que Europa es felicita pel desorbitat ball de xifres de la denominada “telefonia mòbil d’Internet”, no és clar que, finalment, sigui la que marqui les diferències com pregonen molts experts. El model japonès, per exemple, aguaita amb una aproximació diferent i, pel moment, més ajustada a les oportunitats que ofereix la Xarxa.

En primer lloc, ningú no sap de quina manera repercutiran als consumidors les milionàries inversions que han de realitzar les operadores. Quin serà el cost de la telefonia UMTS per amortitzar aquestes xifres? Seran més barates les tarifes a Espanya que a Alemanya? Com es justificarà el contrari enfront l’enorme disparitat de preus pagats per les llicències? N’hi haurà prou que s’excusin amb les vastes inversions en infraestructures que s’apropen per fer-nos tragar una altra glopada de tarifes prohibitives? Aquestes preguntes encara no tenen resposta i les operadores mantenen un silenci interessat al respecte. Allò que sembla clar és que el cost de connexió no rondarà els 10-15 dòlars al mes de l’i-Mode (el “Mode Informació”), el sistema japonès de telefonia mòbil que explicava en Jordi Bernat a en.red.ando la setmana passada.

En segon lloc, si bé la telefonia UMTS garanteix l’accés multimèdia a Internet, encara ni s’han desenvolupat sistemes d’informació d’aquest tipus, ni se sap com es negociarà la sopa d’idiomes que integra el ciberespai europeu. Però, el què és més important, el disseny del sistema europeu col.loca a primera línea de foc als fabricants d’equips telefònics, és a dir, els Nokia, Ericsson i similars, en estreta associació amb les operadores. És la primera vegada que el desplegament de la Xarxa dependrà del ritme en què un grupet de corporaciones facin arribar els seus equips al mercat. És com si el creixement i desenvolupament d’Internet depengués d’un grapat de fabricants d’ordinadors. Això representa una altra diferència notable respecte al model japonès. DoCoMo, l’empresa de NTT que ha desenvolupat l’i-Mode, ha apostat per la solució d’ “Internet sense fils”, però sense comprometre-la amb un suport específic, com el telèfon mòbil. Al contrari, la seva proposta de desenvolupament futur compromet a tota la indústria electrònica del seu país. Aquesta decisió apunta cap a un inesperat i repentí sorgiment de l'”Imperi de la Xarxa Naixent”.

Japó, on la penetració d’Internet fins ara no era per fer volar coloms, ha creat 10 milions de nous internautes en menys d’un any (gairebé el triple d’Espanya en els darrers cinc anys) amb una solució simple i elegant. DoCoMo, de passada, ha dinamitat la idea dels portals en els quals tants diners estan invertint les operadores europees. Aquesta espècie de super-quioscs que escopeixen informació com per una mànega, s’han quedat desfassats de cop i volta. La seva etiqueta de “portals multiaccés”, als quals s’arriba a través de l’ordinador, el telèfon mòbil, el fix, la TV, els multimèdia, el WAP, etc., no ha aconseguit canalitzar el llenguatge de la informació segons el format i la forma de disposar-la en cada cas.

Al cas de DoCoMo, l’entrada a l’i-Mode és a través del portal propi perquè sempre està connectat, la comunicació és per paquets, no per circuits. El sistema ofereix de tot i els seus serveis creixen sense parar, ja sigui que vinguin com a textos, gràfics, fotos, vídeo, jocs, música, cinema, etc. Però el més important és que l’aparell és el de menys. De fet, qualsevol enginy electrònic amb capacitat de comunicació sense fils serveix per connectar-se a Internet. De sobte, l’atmósfera, l’àmbit de les ones de ràdio, passa a ser una de les grans protagonistes de la Societat de la Informació. L’aire és el mitjà. I no hem d’oblidar que el Japó és, al seu torn, la gran potència de l’electrònica de consum. Aquest és el suport de l’Internet mòbil: segons càlculs de consultories japoneses, en els propers tres anys arribaran al mercat més de 360 milions d’estris capaços de connectar-se a la Xarxa per via ones. Des dels més evidents, com walkmans i agendes electròniques de qualsevol tipus, fins als més insospitats, com arracades, ulleres, bitlleteres, braçalets, bolígrafs, etc. Cadascun d’ells rebrà un tipus d’informació, la més adequada a cada format, en uns casos música, en altres vídeo, en altres text i en altres tot al mateix temps.

Així, mentre que NTT i DoCoMo li dicten a la indústria d’equipament què és el què vol l’usuari, a nosaltres, a Europa, és la indústria d’equipament la que ens diu què hem d’utilitzar i com. I quan, ja que fins que no tinguin a punt els seus aparells, la Xarxa haurà d’esperar el seu desplegament. Dit d’una altra manera, Japó va a posar a treballar a tota la indústria d’electrònica de consum per crear els nous hàbitats d’Internet. I Europa, per la seva banda, esperarà a que una fracció de la seva indústria, la que fabrica els telèfons mòbils, estigui llesta per oferir-nos la Internet de pròxima generació a mida que les operadores instal.len la nova infraestructura. La diferència entre ambdós models és notable i mostra, un cop més, fins a quin punt seguim pensant en la Xarxa com un equipament clássic de telefonia, però amb l’afegit del correu electrònic.

Aquest és en gran mesura el llegat dels grans monopolis de telecomunicacions que varen vertebrar aquesta indústria a Europa. I del seu braç tracta d’alçar el vol un sector manufacturer de dispositius electrónics, fonamentalment telèfons mòbils, animant el somni de recuperar l’esplendor perdut durant les últimes tres dècades. “És la nostra gran carta, la telefonia mòbil”, s’escolta des de Bruseles a Londres, passant per Magúncia. Doncs, senyors, no és tan clar. No sería gens estrany que tornéssim a assistir a un nou episodi del què ja vam viure als anys 80 i 90: una altra invasió japonesa a través dels seus aparells electrònics miniaturitzats, ara tots ells capaços de connectar-se a Internet, sense perdre ni un bri de la seva ubiqüitat i omnipresència. Estem fabricant una altra batalla perduda per seguir posant el carro davant dels bous? Les operadores de telecomunicacions i les empreses associades davant dels interessos dels usuaris de la Xarxa?

Traducció: Eulâlia de Bobes

print