Si et fa mal el cap, unta’t el cul d’oli

A Internet les coses van tan de pressa que de vegades no et deixen ni escriure sobre el que vols. Tinc pendent continuar amb el tema de la relació entre el que és global i el que és local per als nous negocis de la Xarxa. I ens hi dedicarem en els propers editorials, si ens deixen. Perquè l’atac de la setmana passada contra els servidors de Yahoo!, CNN, Buy.com, eBay, Amazom.com, E-Trade, ZD-Net i altres que hi havia pel camí ha generat una quantitat tal de comentaris sucosos que no puc resistir la temptació de ficar-hi cullerada. Per començar, la notícia, com acostuma a passar en aquests casos, ha quedat a l’ombra de tones d’argot tècnic en els mitjans de comunicació. Per continuar, i de passada entrem en terrenys escabrosos, l’FBI no només ha funcionat com una font previsible i privilegiada d’informació sinó que, a més, ha convertit amb prou èxit aquesta funció en una art pedagògica sobre les maldats que altres fan a la Xarxa. Com si mai no hagués existit un tal J. Edgar Hoover i el mon hagués començat fa dos dies.

En 48 hores ens hem assabentat de les coses impressionants que poden fer els xicots de 15 anys, que sempre són els falifardeus de 15 anys dels altres, perquè els que nosaltres coneixem no tenen ni idea de com fer un atac massiu d’aquesta mena posant en joc simultàniament centenars, milers d’ordinadors. Però bé, admetem que sí, que això és a l’abast de qualsevol espavilat i que els babaus som nosaltres. La conclusió bàsica sembla que és que la Xarxa no és un lloc segur i que, a més, té molts “forats”. Déu n’hi do. Quasi podríem dir “Ja era hora!”. Ens han calgut diverses desenes de milers d’anys per començar a sospitar que la tecnologia no és perfecta, malgrat les innombrables proves quotidianes que rebem en aquest sentit.

Com deia l’inefable Hercules Poirot, per desordir la trama caldria demanar-se a qui afavoreix el crim. Per ara, l’únic que n’ha sortit amb les butxaques plenes és precisament l’FBI. Clinton ha demanat que concedeixin 37 milions de dòlars a la unitat contra delictes informàtics d’aquesta agència de seguretat. Una fotesa, si ho comparem amb els 2.000 milions de dòlars que la casa blanca ha destinat a “protegir les xarxes telemàtiques dels Estats Units i el comerç electrònic” en una llei que, curiosament, s’està discutint ara al congrés. Tot indica que una de les professions amb més futur és la de ciberpolicia, i que algú s’està encarregant de fer el que podríem anomenar “màrqueting directe” per promorcionar-la.

Els més interessats podrien ser, entre d’altres, els cossos de seguretat com ara la CIA, l’FBI, l’Agència Nacional de Seguretat o els tres exèrcits junts. Al menys, el gremialisme sempre ha funcionat molt bé entre ells, i en el cas dels Estats Units compta amb una llarga tradició. Des que les xarxes van iniciar l’eclosió pública a principis d’aquesta dècada, el Departament de Defensa, la Casa Blanca i tot el que hi ha per enmig no han parat d’insistir que el país corria un risc molt greu vist el rumb que prenien els esdeveniments, val a dir l’aparició de la Societat de la Informació, i que calia fer-hi alguna cosa. Darrerament, aquest “alguna cosa” s’ha centrat en equipar amb mesures de seguretat el comerç electrònic. Però en anys anteriors va prendre altres formes: xips per poder examinar totes les transaccions electròniques, registres de contrasenyes vigilades per l’FBI, limitacions al comerç de sistemes d’encriptació, etc. Per descomptat, cadascuna d’aquestes propostes de l’administració comportava un retall dels drets dels ciutadans o un increment de la vigilància sobre les seves activitats. Al mateix temps, cadascuna d’elles ha gaudit del seu “acte ciberterrorista” amb una cobertura de mitjans ben àmplia.

Ara fa sis anys per Internet circulava un informe famós dirigit al Secretari de Defensa i al director de la CIA, que duia per títol “Redefinir la seguretat”. Datat a 28 de febrer del 1994, va ser elaborat per la Comissió Conjunta de Seguretat (JSC), en la qual hi participaven totes les agències de seguretat dels Estats Units, i comptava amb el suport de les corporacions i institucions més significatives del país. En aquella època hi havia molt poca web i molts fòrums de Usenet dedicats a debatre qüestions com la democràcia a les xarxes. Per tant, aquesta mena de documents eren el nostre pa de cada dia en una pila de fòrums d’Internet. Els joves de 15 anys, mentrestant, començaven a sedimentar l’habilitat premonitòria de les generacions Nintendo i Sega.

L’informe exposava amb una claredat diàfana la visió de la JSC sobre la “filosofia de la seguretat” respecte de la vida quotidiana, el govern, les comunitats de defensa i intel.ligència, el comerç electrònic o les polítiques econòmiques i militars. Tot era amenaçat per la proliferació d’un ventall molt ampli de tecnologies, “des de les que s’empren per crear armes nuclears a les que interconnecten els nostres ordinadors”. Atenció al terme “proliferació”, emprat prolíficament en el document. Hom no podia tenir altra sensació que la de que el que s’hi deia, la proliferació d’ordinadors, és a dir, el simple fet de comprar una cosa molta gent alhora, ja era prou causa per començar a sospitar de quin ús es podria fer d’aquells trastos. I és aquí on hem arribat.

El primer capítol, intitulat “Apropant-nos al segle que ve” començava amb una frase insigne que, lògicament, va indignar les organitzacions de drets civils: “La primera obligació del govern és garantir la seguretat dels ciutadans”. Res de benestar individual o col.lectiu, o coses per l’estil, que eren assumptes de revolucions superades. Ara l’estat del benestar havia de cedir el pas a l’estat de la seguretat. Per descomptat, Internet era una cosa a que calia tenir en compte mot seriosament.

Sempre cal considerar declaracions com aquestes en funció de qui les fa. I en aquest cas provenen d’un estat amb un pedigrí molt llarg en la creació d’estats emocionals públics mitjançant provocacions oficials o, i això no vol dir viceversa, emprant el poder per abastar certs objectius sense preocupar-se pels mitjans emprats. L’exèrcit dels Estats Units no ha dubtat a irradiar el seu personal o civils no avisats per comprovar els efectes de la radioactivitat. Hi ha documentats diversos episodis en què s’han deixat anar gèrmens i microbis al metro i en altres llocs públics per estudiar-ne la taxa de propagació, i en alguns casos van causar lesions als ciutadans indefensos. Ara mateix s’acaba de verificar l’efecte nociu d’alguns dels còctels secrets que els alts comandaments van proporcionar sense cap mena de prevenció als soldats durant la guerra contra l’Iraq i que han ocasionat l’anomenada “síndrome del Golf”.

Davant l’atac d’aquesta “nova generació de hackers”, que ningú no reconeix ni sap d’on ve, em sembla que com a mínim hauríem de mantenir un escepticisme saludable abans de consolidar conclusions. ¿Som davant un altre cas d’aquesta medicina radical proporcionada pel conglomerat industrial-militar per crear l’estat d’ansietat necessari que justifiqui mesures més estrictes, com ara les que són al congrés dels Estats Units? ¿A qui li interessa que ens espantem una mica pels “forats” de la Xarxa per poder aixecar la mà més dòcilment a l’hora d’admetre lleis que rebaixaran el sostre dels drets civils? És cert que la llista dels que es beneficien de les conseqüències d’aquesta mena d’atacs és llarga. Hi ha, per exemple, els que hi surten perdent amb l’adveniment de la Societat de la Informació o, dit d’una altra manera, els que malgrat que es consideren abanderats dels nous canvis no tenen altra manera de competir amb l’economia dels Estats Units. I, per descomptat, no hi falten els avorrits que busquen emocions fortes. Tant si han actuat plegats, com si ho han fet en grupets o per separat, no trigarem gaire a saber què ha passat. Ara el Gran Germà som tots, precisament gràcies a Internet. Més d’hora que no pas tard ens assabentarem de qui i què ens han intentat fer.

Traducció: Eulàlia de Bobes