A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat

Fa tres anys se’n reien, d’aquesta possibilitat, en públic i en privat, encara que uns quants ja eren allà “per si de cas”. Fa dos anys sentien l’imperatiu d'”haver de ser-hi”, encara que miraven per damunt l’espatlla els demés, els que provaven de fer-se un nom en un mapa mediàtic que, pel que semblava, era esculpit en granit per capçaleres prestigioses i familiars. L’any passat van cedir a la vel.leïtat del debat sobre el contingut, ells que eren els dipositaris de la mare de tots els continguts, i es van començar a plantejar si “ho estem fent bé en el planeta digital”. Avui, els mitjans de comunicació més –i menys– importants dels Estats Units agrupats en la totpoderosa Associació de Periòdics (NAA) estan disposats a gastar-se més d’11 milions de dòlars per aturar la deserció en massa de lectors que se’n van a d’altres mitjans, particularment a Internet. ¿Es gastaran aquests diners en fer diaris millors, augmentar la qualitat d’informació, oferir sortides innovadores a la demanda diversificada de les seves audiències? No, per què? L’invertiran en una campanya de publicitat repartida al llarg de cinc anys amb l’objectiu de recuperar els lectors trànsfugues i els anunciants traïdors. Jo estic disposat a rebre la part justa que em correspon (petita, però no n’hi ha més) i col.locar una cibertira per recomanar qui passi per en.red.ando que se’n vagi immediatament, ben depressa, a un quiosc a comprar un diari. Encara que el més probable, com tot el que passa a Internet –i els mitjans de comunicació de masses sembla que encara no ho han entès– l’internauta se’n riurà de la meva recomanació i farà el que li vingui de gust.

Els ciutadans dels Estats Units, amants eterns de les estadístiques, han descobert que només el 1998 un 16 % dels internautes d’aquell país (és a dir, molts milions) han deixat de llegir diaris de paper del tot, i només s’informen a través de nous mitjans digitals. El curiós del cas és que aquesta tendència, constant i en augment des del 1996, que també afecta la televisió, va seguir la seva marxa implacable enmig d’assumptes com el de Monica Lewinsky, que va fer córrer més rius de tinta dels que es mereixia, o la preparació del judici polític contra un President que va suar més del que el càrrec li exigia. Apart de la ració habitual de trets a les escoles, retirada de Michael Jordan després de guanyar un altre anell de la NBA o les naus que es van passejar per la superfície de Mart, per esmentar només alguns dels esdeveniments que van viure enganxats, dia sí dia també, als titulars dels grans mitjans.

Internet no només s’ha convertit en un pol d’atracció previsible de nous lectors (i, per descomptat, de lectors antics). Internet també ha contribuït a accelerar la crisi del model de comunicació heretat del món bipolar consagrat per la guerra freda. La possibilitat de triar, la participació en el que s’escull i, sobre tot, l’opció d’aprendre a buscar i a generar informació d’una manera senzilla, barata i dinàmica, està trastocant el món del periodisme. Els senyals d’aquest canvi apareixen arreu.

L’enquesta realitzada per l’Associació d’Editors dels Estats Units (ASNE) durant tres anys –els tres anys d’explosió de la Xarxa en aparèixer la WWW– fa palès com a tret que més sobresurt del divorci entre els lectors i els mitjans el fet que els primers consideren que els periodistes escriuen sovint sobre el que els agrada a ells mateixos. En aquesta percepció diferent de la realitat se sintetitzen els perfils que més sobresurten dels nous mitjans i dels mitjans tradicionals. En particular, la rigidesa d’aquests darrers per obrir canals efectius a través dels quals l’audiència pugui participar en la política editorial, una cosa que, en principi, sustenta els mitjans que han sorgit a la Xarxa i treballen a partir de la dinàmica interactiva de la comunicació digital.
Gràcies a Interntet, els internautes ara tenen al cap un ideal de mitjà, independentment del fet que existeixi en la realitat. Un mitjà que, situat al quiosc, seria integrat per les planes de diferents diaris, revistes, programes de ràdio i de televisió. Un impossible que només es pot trobar a la xarxa mitjançant una combinació madura de navegació, coneixement, lleure, entreteniment i construcció de xarxes humanes. Serà molt difícil tombar aquesta oferta amb una inversió multimilionària en publicitat.

Només si es pot contrarestar amb el mateix, i de millor qualitat. I aquest és un repte pel qual els mitjans tradicionals senzillament no hi estan preparats. Les seves inversions en un model d’informació jerarquitzada, controlada pel nucli redaccional i sense opcions pel lector apart de la de canviar de mitjà han punxat precisament per aquest costat. Els lectors se’n van, però no a un altre mitjà com pregona la cultura neoliberal, sinó a un conjunt de mitjans digitals que satisfan en gran mesura la seva gana informativa. I que, per més inri, majoritàriament són gratuïts.
Mentre inverteixen en publicitat per reconquerir com a mínim un 20% de lectors perduts i encarreguen la campanya a Sergio Zyman, l’artífex de l’espurna de la vida tancada en un envàs de refresc, els mitjans de comunicació tradicionals s’allunyen encara més de la seva audiència en un moment crític. En aquests dos anys, sota la bandera de la personalització de la informació hem viscut, en realitat, el fenomen de la clientelització. Clientelitzar –i és important no perdre-ho de vista– és triar d’un menú prèviament precuinat i empaquetat. Aquest concepte encara ha de fer molta via. Però, a poc a poc, comencen a quallar els sistemes que personalitzen la seva oferta, és a dir, que estan preparats per respondre a una demanda no prevista, procedent de noves necessitats o de noves xarxes humanes creades a partir del propi procés de comunicació digital. Alguna cosa d’aquestes comença a esdevenir-se en les experiències de democràcia directa, en les administracions obertes als ciutadans, o en els nous mitjans desenvolupats per cobrir parcel.les de la salut pública en les quals hi convergeixen sectors diferents com pacients que mai no han tingut contacte entre ells, la medicina institucional i l'”altra”, les xarxes de recolzament a patologies específiques, etc.

Algunes d’aquestes àrees ja formen part de l’arsenal informatiu dels mitjans tradicionals, és cert. Però, com tots sabem i diem quan ens enquesten, s’apropen a aquestes problemàtiques sobre tot a partir del que els preocupa a ells i no als seus lectors. El resultat és una pèrdua notable de contacte amb la realitat. Afortunadament, a diferència del que passava fins ara, hi ha altres opcions. Avui hi ha un paradigma nou en funcionament que posa en qüestió qui i com obté i difon la informació i el coneixement i, sobre tot, amb quina finalitat.

El tercer editorial d’en.red.ando, publicat el gener de 1996 i intitulat “Los Monasterios del Siglo XXI” deia: “Les empreses de comunicació que no responguin a aquesta nova situació i no elevin les seves competències i capacitats per afrontar el nou repte, estan destinades a patir. Per participar plenament en la societat de la informació no valen només les consideracions econòmiques tradicionals (on és el benefici, qui està disposat a pagar què, etc.) perquè fan perdre de vista el pes gravitatori del mateix esdeveniment social: jo, amb la meva veu i la dels veïns electrònics, puc generar una visió nova de repercussions inimaginables (…). ¿Quines empreses de la comunicació actuals es convertiran en els monestirs del segle XXI intentant sobreviure al marge del rebombori, la puixança i la hiperactivitat d’un ciberespai ple d'”info-alfabets” gràcies a la seva doble cara de receptors i disseminadors d’informació?”

Sabia que la resposta no trigaria gaire en arribar, però no m’imaginava que pagarien una milionada al senyor Zyman perquè els posés directament l’espurna al paper.

Traducció: Eulàlia de Bobes.