Les xarxes de la vida.

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
26 novembre, 2018
Editorial: 258
Fecha de publicación original: 13 marzo, 2001

Qui no se n’adona no se n’adoba

Segons que diuen els mitjans de comunicació,la borsa i els grans bancs, la Nova Economia estàen plena esllavissada, la qual cosa no deixa deser un espectacle fascinant. Cauen les puntcomcom si fossin fulles a la tardor, algunes d’ellesemblemàtiques de l’eufòria dels dos darrers anys.L’auge dels portals, del comerç electrònic entreempreses (B2B) i dirigit a particulars, dels projectesmultimilionaris per a l’àmbit virtual, fa tentinesi comença a fondre inversions abundoses. Els empresarisque s’havien de menjar el món (Emilio Botín, presidentdel Banco de Santander Central Hispano, vaticinavafa un any: “Arrasarem a la Xarxa” i es va gastarmilers de milions de pessetes per quedar-se elportal financer Patagon) ara arrien veles i, asobre, enarboren discursos de revenja: “Tornarem”.Estem vivint uns moments (Quants dies calen perconstruir una època en l’era d’Internet?) en quèsembla que una part substancial de l’economiamundial s’esfondra. Què hi ha de cert rere elque molts ja qualificàvem feia temps de densacolumna de fum?

Yahoo! pateix, inclina bec de la nau i aquestaimatge s’erigeix com a símbol inevitable del desastre.Si se’n va Yahoo!, què ens queda? Hi ha algú allàfora que ens empari en aquesta nit de tempestafuriosa, quasi de tempesta perfecta? Bé, per sorten aquesta obscuritat enorme que les caigudesde la borsa i els abandonaments de la xarxa perpart dels grans bancs ens vaticinen, n’hi ha prouque encenguem una llanterna per adonar-nos queens estan explicant un conte. Per segona vegadaen quasi bé un any algú està netejant de nou excedentsfinancers al Nasdaq i Wall Street i s’està embutxacantamb impunitat, diürnitat i traïdoria, els estalvisde milions de persones. A la Nova Economia lacara se li està encartonant. Mentrestant, malgratel que els mitjans diuen, els diners continuenfluint cap a Internet, amb criteris més prudents,com és natural, però sense pauses. Les xifresd’usuaris nous continuen augmentant arreu. Elcansament que tant pregonen darrerament no esreflecteix en les xifres de la població connectada.En resum: les coses no han funcionat com ellsesperaven. Els internautes, tossuts ells, no escomporten com havien pronosticat els gurus deles escoles de negocis.

La Xarxa ha arribat per desbaratar el paradigmade les elits informades que sempre saben el queens convé més. En aquests anys, com hem dit mésd’una vegada, la part més publicitada de la NovaEconomia no era més que una part de l’oferta quemoltes de les noves empreses enarboraven a laXarxa, sense cap intent seriós d’aprofitar l’oportunitatque Internet oferia per interrogar els usuaris,interactuar amb ells i detectar les tendènciesd’una demanda existent però poc o gens escoltada(vegeu, per exemple, l’editorial “Lamassa crítica de l’experiència” del 19/12/00).A l’ombra d’aquesta veritable ‘ofertarràgia’ homva comprar per quantitats generoses les iniciativesde més èxit (mesurat en nombre de visitants) senseexaminar amb cura on era el suposat “favor delpúblic”.

D’aquesta manera es va elucubrar sobre el poderde la publicitat “a mida”, van aparèixer els arquitectesde continguts i es van impartir normes d’usabilitatque garantien la salut econòmica dels projectes.Però, en el fons, així com milions de persones,col.lectius, empreses i institucions van posaruna plana web per dir “sóc aquí, mira’m”, igualmentes van gastar milions de dòlars en impulsar uncomerç electrònic basat en el mateix principi:”Sóc aquí, mira’m i, de passada, compra el quet’ofereixo”. La novetat per aquesta banda s’estàevaporant. La novetat i, perquè no dir-ho, lairresponsabilitat dels que haurien d’haver sabutmés coses i haver jugat amb menys frivolitat ambrecursos financers aliens. Però com que ningúno els havia de passar comptes, el regne de Xauxasemblava possible.

Així hem vist i llegit com han estat dissenyatsportals, centrals de compra, botigues i altresiniciatives d’aquesta mena, a partir de webs intricades,refractàries a la participació de l’usuari, ambun contingut establert prèviament per redaccionsmultitudinàries per satisfer el que se suposavaque eren les necessitats de l’internauta. Aquestspous sense fons han triturat molts recursos malgratque, encara avui, tot i els milers de milionsde planes web emmagatzemades als servidors d’Internet(vegeu les dades d’Inktomi),més del 70% de la informació que flueix per Internetho fa a mitjançant el correu electrònic. QuinaInternet és, doncs, la que s’està morint o desapareix?

Mentrestant, hi ha cadàvers que, pel que sembla,tenen bona salut. Si no, no s’entén aquesta preocupacióconstant dels governs europeus i dels Estats Unitspel dèficit de tècnics en noves tecnologies. Peròsi no volem cometre de nou els errors amb quècada dia esmorzem a les planes d’economia, fórainteressant que es fes un debat seriós sobre onés exactament el dèficit esmentat. Fins ara, pelque sentim, calen més enginyers, més informàtics,més experts en telecomunicacions, etc. I al mateixtemps es llancen programes grandiloqüents –quecontinuen rebent un finançament considerable– per promoure l’educació digital, l’administraciópública virtual, la salut en xarxa, etc. Per talque aquestes iniciatives quallin cal, en principi,tres coses: més capilaritat de la Xarxa perquèabasti els nuclis de població interessats; empresesi organitzacions capaces d’esbrinar quina és lademanda social sense deixar-se obnubilar pel desigde millorar el que desconeixen i, finalment, unesforç massiu d’alfabetització digital per aprofitarles oportunitats que la Xarxa ofereix.

La qüestió és: on són aquests alfabetitzadors?on són els programes que compleixin aquests objectiustan impostergables? Es tracta d’aquells tècnicsen tecnologies de la informació que estan demanantels governs? Em sembla que la resposta, òbviament,és que no. Davant les oportunitats que les xarxesofereixen de fer coses d’una altra manera, decrear teixit social en el qual s’hi recolzin activitatseconòmiques noves, d’aprofitar la combinació entreel talent de la gent i la potencialitat d’Internet,encara hi ha un oceà cultural turbulent que nonecessàriament depèn de solucions exclusivamenttecnològiques.

És cert que és més fàcil dir que hom està “ambla revolució tecnològica” que no pas comprendrequè vol dir posar un bon tros de la vida de cadascúa la Xarxa. I si això darrer no passa, aleshoressí que l’arrencada de la Societat del Coneixementserà molt més lenta, sobre tot per a les societatsque no desenvolupin els mitjans adequats per aconseguiraquest fi, tant en el pla polític com en l’econòmic,social, educatiu i cultural.

Per tot això calen iniciatives a la Xarxa que:

–Incrementin la participació dels usuarisen les activitats que els interessi, per obtenirla informació i el coneixement a través de laXarxa que considerin pertinent. Això vol dirdesenvolupar sistemes d’interrogació per detectarles tendències de la demanda i no només inclinar-seper una oferta vertical i instrumentalitzada.Aquests sistemes d’interrogació han de combinartècniques de debat, mètodes de recuperació dela informació i reelaboració d’aquesta a partirde la base de coneixement aportada pels mateixosusuaris.

–Promoguin la interactivitat. La qual cosavol dir que els sistemes esmentats haurien d’implicartots els sectors interessats a elaborar i obtenirla informació que considerin pertinent. Elsgrans portals han equiparat la interactivitatamb el fet de concedir una gran quantitat deserveis, molts dels quals són molt útils peròno promouen les relacions entre els usuarismés enllà de xats o de fòrums “sense cap memòriahistòrica pròpia”.

–Estimulin el creixement de la base de coneixementcol.lectiva. Al cap i a la fi, qualsevol intentd’endegar una economia basada en informaciói coneixement dependrà d’aquest factor. Si l’internauta,concebut des d’una perspectiva personal, col.lectiva,empresarial, institucional, etc., no percepque bolcar una part important de la seva vidaa Internet no es tradueix en un creixement decadascun d’aquests nivells, aleshores això voldir que continuem oferint un món del qual nose’n sent part.

N’hi ha prou amb observar cap a on s’inclinenles activitats dels usuaris a mesura que madurenen la seva relació amb la Xarxa. Allí on no podenexercitar el seu talent, els seus coneixementso les relacions amb altres usuaris, el judiciés demolidor: “No trobo la informació que m’interessa,perdo temps buscant coses o gent que necessito,no hi ha solucions als problemes que m’afecten”.I, malgrat això, allí fora hi ha milions de personesque tenen aquesta informació o aquestes solucions.Però encara no hem après a desenvolupar els sistemesde relació en xarxa que ens permetin trobar-losen espais virtuals comuns. Aquest és el reptei per superar-lo calen comunicadors digitals,gestors de coneixement en xarxa, dissenyadorsde sistemes d’informació interactius en línia,en fi, la mena de perfil professional del qualencara quasi ni en sentim parlar. Com diu un amicmeu, vell, savi i anarquista, “encara queda moltacosa per fer”.

Traducció: Eulàliade Bobes

print