– Heu anat a l’església? -Sí.
-Heu vist Déu? -No m’hi he pas fixat

Al final de l’editorial de la setmana passada parlava de la necessitat de construir passarel.les cap a Internet per als ciutadans que encara no han accedit a la Xarxa. Exposava aquesta idea arran de la compra de Netscape per American Online, una notícia que va sortir als mitjans de comunicació sense anestèsia, sense el matalàs necessari per amortir l’aterratge en un context informatiu conegut. Per dir-ho d’una altra manera, aquesta mateixa setmana s’han produït algunes altres megafusions entre corporacions: Exxon s’ha menjat Mobil Oil. No cal dir gaire més sobre el tema. Tothom sap el que volen dir aquestes marques (i fins i tot les seves històries respectives) si mai ha anat a una gasolinera i ha demanat 10 litres de combustible d’Exxon o d’oli de Mobil. Ara bé, on és l’equivalent en la compra d’AOL? El ciutadà ras, on pot anar a comprar mig quilo de Netscape o 10 litres d’AOL? Això dels navegadors i proveïdors de continguts, com es menja? On s’ha d’anar per veure’ls, tocar-l! os, palpar-los o experimentar una trobada espiritual amb ells, si aquest és el cas? La resposta és ben senzilla: enlloc. I això es pot convertir en un problema seriós.

Som empresonats en el que podríem anomenar un efecte pinça a-digital. D’una banda, la cultura mediàtica tradicional, per raons múltiples, encara no ha aconseguit transmetre a l’opinió pública un corrent informatiu prou contextualitzat d’Internet, una visió normalitzada de la Xarxa i dels seus significats en el món actual. De l’altra, la cultura en general encara no ha aconseguit implantar una “normalització digital” a través dels seus productes, siguin llibres, assajos, programes de TV educatius o de divulgació, exposicions, manifestacions artístiques, etc. L’altra cara d’aquesta moneda, lògicament, és la quotidianitat de l’anormalitat, un estat d’excitació promogut per una visió terminal, quasi al límit de l’afusellament, de tot el que tingui alguna cosa a veure amb el ciberespai: Internet es carregarà això, liquidarà el de més enllà, posarà potes enlaire l’educació i capgirarà l’economia. Amb la qual cosa la majoria de ciutadans té la “síndrome del desplaçat”: ningú no és ma! i en el lloc adequat perquè Internet ja ho ha canviat de lloc. La justificació és tan directa com l’explicació: això és el que passa en les revolucions (però aquesta revolució també és diferent; això ho tractarem en una altra ocasió).

El resultat immediat és una oscil.lació quasi patològica entre la tecnofòbia i la tecnofília. Tecnofòbia perquè per culpa d’aquesta cosa que transita entre els ordinadors hom no és mai en el lloc idoni fent les coses correctes. Ara resulta que el nen no aprèn el que ha d’aprendre, el mestre en sap menys que el nen, la feina l’hauria de fer d’una altra manera (i, potser, l’hauria de fer una altra mena de gent), les coses que compro a la botiga no són ni les millors ni les més barates, aviat desapareixeran els diaris quan resulta que m’acabo de subscriure a un rotatiu, i a més no puc comprar res d’aquest Netscape, amb la qual cosa em perdo els grans fluxos capitals. No és de per riure. Tecnofília perquè la fascinació pel futur és irreprimible, encara que faci por, i aquesta fascinació ve de bracet amb les tecnologies en les quals ningú no sap qui ens hi ha ficat, però que tenen una ubiqüitat de la qual no podem escapar: codis de barres en tots els productes, caixers automàtics, ! peatges magnètics, porters videoelectrònics, reserves de viatges i Internet fins a la sopa. En resum, milers de coses a les quals ja no estem disposats a renunciar en un tres i no res, però que no m’agraden gens perquè me les estan imposant com si no hi hagués cap altra alternativa.

És a dir, estem ficats en el nucli d’un canvi cultural de proporcions considerables (perdó per la profecia, encara una altra!!) compartit per tres grups de població, cadascun dels quals té els seus problemes específics i les solucions diferents respectives: a) la secta dels iniciats en la Xarxa, b) els que són fora però hi ronden a l’entorn, c) els que no en volen saber res de res, però senten que els tenen agafats per la cisa dels pantalons. Els primers ja els coneixem: som nosaltres. Tenim les claus els ritus i la litúrgia de la Xarxa, sabem desxifrar codis hermètics amb la senzillesa i la naturalitat pròpia dels escollits, tant si ens els serveixen en inicials com en conceptes: AOL, Java, Netcenter, portals, FTP, HotMail, llistes de distribució o chats. Ningú que no sigui a la Xarxa té els indicis necessaris per traspassar l’escut críptic que protegeix el significat profund d’aquest llenguatge. I on hi ha un ritu, hi ha mite. I on hi ha mite, hi ha sacerdots, jerarquies, p! apat. En resum: església. Una església peculiar, és ben veritat, diferent a aquelles amb les quals hem coincidit fins ara, però al cap i a la fi església, sobretot perquè permet definir amb una claredat meridiana els trets de la feligresia per distingir-la en l’oceà d’infidels que ens envolten.

Aquests darrers dubten entre acceptar la temptació del dimoni virtual i batejar-se en el primer proveïdor d’accés a Internet que es trobin pel camí (a mi em van posar luisangel@ i, d’acord amb aquesta església peculiar, tinc diversos cognoms) o esperar. Esperar sobretot a saber alguna cosa més sobre aquest nou cel/infern que s’anuncia sincopadament en les mitjans. Però no és fàcil. Ni per a ells, ni pels que, per ara, han decidit que Internet és una modernitat que no val la pena (ja sabem que l’argumentació d’aquest darrer grup és àmplia i diversa, des que l’exèrcit dels Estats Units és darrere l’invent, fins que la Xarxa no dóna la felicitat, o que es fornica millor en el món real que en el virtual). El que és cert és que ni uns ni altres no tenen punts de referència vàlids apart de connectar-se a Internet, que és precisament el que no volen fer per manca de prou informació prèvia. I no hi ha manera de resoldre aquest dilema amb claredat.

Internet encara no ha sortit dels cables, interruptors, enrutadors, processadors i pantalles per manifestar-se físicament en el món real més enllà dels seus noms propis. La Xarxa encara no ha constituït les seves pròpies esglésies, els temples en els quals uns i altres podran accedir a la catequesi digital sense necessitat de morir (connectar-se) per comprovar si el cel o l’infern existeixen en el ciberespai. Llocs on es pugui comprovar què és exactament Internet, com interrelaciona què i amb quina finalitat, on són exactament les oportunitats que tant s’anuncien, fins a quin punt i com modificarà espais físics com els de la llar, la feina o la mateixa ciutat. No estem parlant dels cafè-internet, en els quals només s’hi troba el mateix que a casa o a la feina, però en un ambient distès.

Les passarel.les per les quals tots els ciutadans han de tenir l’oportunitat d’experimentar el que vol dir construir xarxes, treballar en xarxes, divertir-se amb les xarxes, aprendre de les xarxes, etc., haurien de ser espais físics urbans concebuts com una connexió real, atòmica, a Internet, on és possible fer presencialment tot el que ja fem virtualment. I amb les mateixes conseqüències, tant pel bo com pel dolent. Com passa amb les esglésies. I de la mateixa manera que en el passat aquestes organitzaven el teixit urbà a partir de la plaça principal on s’erigia el campanar, ara cal establir les fites digitals del paisatge urbà en el qual en passar pels “edificis Internet” tots sabrem què passa allí dins sense que calgui senyar-se. Edificis on s’hi creuin transversalment els recursos culturals de la ciutat, on s’expressin les demandes concretes de la ciutadania i es faciliti la cooperació i interrelació com si s’estigués connectat des d’un ordinador.

Aquests espais es poden crear per satisfer objectius genèrics, com el d’apreciar els canvis que la Xarxa introduirà en la llar o la feina, o objectius específics, com poden ser les Cases del Coneixement (abans llibreries), Cases de Cultura (abans museus) o Cases d’Aprenentatge (abans escoles). En aquests centres, la integració de serveis procedents d’àrees considerades ara remotes o no relacionades, però de fet molt properes entre elles mercès a Internet, permetrien apreciar el perquè de les noves denominacions i el sentit del canvi cultural. Un altre dia ens esplaiarem sobre el contingut d’aquestes esglésies, de les pedres en què es fonamentarà l’existència real de la Xarxa.

Traducció: Eulàlia de Bobes