Moltes candeletes fan un ciri gros

Algú truca a la porta i apareix una persona desconeguda. I ens diu: “Hola, sóc australian@; el meu cosí Tal de Tal fa dos anys va fer un viatge amb una noia que era casada amb en Qual, que coneix un noi que va estudiar amb en Pasqual, que segons tinc entès és molt amic teu”. Tens dues opcions. O dius: “D’acord, passa, seu còmodament i serveix-te un whisky”. O, al contrari, exclames amb cara de mal humor: “Les enciclopèdies no m’interessen” i tanques la porta. La reacció davant d’aquest incident minúscul, que quasi tots hem viscut alguna vegada segons aquesta versió o segons qualsevol altra, sigui per activa o per passiva (jo, ho reconec, ho he fet o n’he estat la “víctima” molts cops: és l’estela inevitable de milers de quilòmetres recorreguts en autostop) té una transcendència enorme. Per començar, si diem sí, passa i explica’m la teva vida, ni ens imaginem fins a quin punt obrim el món en canal i, de passada, el fem ben petit. Si diem no, ves-te’n, tampoc no ens fem càrrec de la quantitat sorprenent de portes que acabem de tancar. Això sona a sentit comú. Però també és ciència pura i dura, com ha demostrat Duncan Watts.

Watts, un investigador dels Estats Units, va decidir tirar de veta d’una dita molt popular al seu país: Qualsevol és a sis encaixades de mans del president. És cert o tan sols és una fórmula popular per manifestar la proximitat real de gent aparentment inaccessible? El món és realment tan petit, o és que dins el nostre cap eixamplem les coincidències més trivials? Watts va aplicar les matemàtiques avançades, la supercomputació i totes les armes de l’arsenal estadístic més avançat per resoldre aquesta mena de qüestions. I va arribar a la conclusió que sí, que el món és un mocador quan el construïm amb certa mena de xarxes. Els resultats del treball han esdevingut seminals en una varietat de camps aparentment inconnexes com ara la psicologia social, la biologia, l’epidemiologia, el funcionament del cervell o aquest concepte ja gastat de la globalització. Que, a la llum de Watts, adquireix tonalitats interessants. En el fons, tot es redueix a saber com es construeixen i es comporten les xarxes, siguin de la mena que siguin. En el cas de les xarxes humanes d’això en depèn, al seu torn, fins a quina distància ens apropem els uns als altres a través d’aquestes.

En el llibre “Móns petits: la dinàmica de les xarxes entre l’ordre i l’atzar” (*) (això és una traducció lliure del títol anglès, ja que encara no n’hi ha cap versió en castellà o català), Watts explica que va partir d’una pregunta “senzilla”: Quina és la dimensió veritable del món des del punt de vista de la possibilitat de contacte entre els seus habitants?. La indagació, per descomptat, va derivar ràpidament cap a la complexitat. No és fàcil fabricar models de xarxes al laboratori, ni traslladar els resultats al món real per verificar-ne l’exactitud. De totes maneres, va trobar algunes respostes sorprenents que, com un obrellaunes, comencen a obrir algunes àrees del coneixement ara dominades per la intuïció o per correlacions estadístiques de verosimilitud dubtosa.

Watts va descobrir el que, fins a cert punt, sabem: en xarxes tancades, molt estructurades, cal fer moltes passes per tal que un individu d’un cercle es trobi amb un altre d’un altre cercle (“Les enciclopèdies no m’interessen”). Ara bé, així que s’injecta a la xarxa una dosi saludable de caos, el nombre de passes es redueix considerablement (“Passa i explica’m la teva vida”). La revelació més interessant es va produir quan, en abastar una massa crítica intangible de caos, la distància, per dir-ho d’alguna manera, pràcticament esdevenia veïnatge. Per dir-ho de manera gràfica, tots els individus de xarxes completes, complexes, eren pràcticament a l’abast de la mà. La xarxa es globalitzava.

Malgrat que les xarxes humanes no es deixen examinar amb la mateixa facilitat que proporcionen els simuladors per ordinador, Watts va seleccionar alguns exemples en què es confirmaren els resultats del laboratori. La densitat de contactes, el caràcter aleatori d’aquests, la simultaneïtat en l’accés a la xarxa (qualsevol indvidu, des de qualsevol punt), la interconnexió amb altres xarxes incrementaven exponencialment la probabilitat de trobada i que es produïssin intercanvis entre els usuaris. La xarxa, com a metàfora del món, efectivament es feia petita, en realitat petitíssima. El que fóra notable en aquestes circumstàncies és que les trobades a tots nivells no es produïssin.

Aquests treballs de Watts aclareixen una frontera important per a una varietat assortida de disciplines que depenen del comportament de les xarxes. Els epidemiòlegs, per exemple, estan emprant els resultats del científic per predir, fins allà on és possible, la propagació d’un virus, així com la velocitat i abast d’aquesta. Un cop es té un model, se’n pot comprovar l’eficàcia amb casos de la vida real, com el de la sida o el del virus d’Èbola. Així es pot comprovar com la dita tan coneguda que diu que quan una papallona mou les ales al Japó produeix un tornado a Florida és alguna cosa més que una metàfora bonica. Un fet insignificant en un punt pot esdevenir un fenomen d’implicacions enormes si troba pel camí xarxes denses i aleatòries amb gran poder d’amplificació. I això val tant per a la comunicació en xarxa –Internet o altres modalitats– com per al funcionament del cervell, en el qual les interconnexions entre les neurones, la proximitat i densitat d’aquestes tenen un paper fonamental per moure i relacionar informació.

Això mateix es pot aplicar a una economia basada en xarxes, a l’organització interna d’una empresa, al funcionament dels mercats o a l’acció dels habitants d’una xarxa, sigui el que sigui aquesta acció. Watts indica una cosa que hem destacat en moltes ocasions des d’un punt de vista empíric en analitzar Internet: la clau és comprendre que les xarxes que empetiteixen el nostre món actuen sense centres organitzatius i amb interaccions globals. Qualsevol individu d’una comunitat en xarxa equipada amb la dosi suficient d’atzar pot accedir, en principi, a tots els individus que l’habiten i interactuar-hi. I com més curtes i locals són les connexions, més rics, extensos i amb més cobertura són els intercanvis.

És una altra manera d’expressar la relació entre el que és global i el que és local, i també una altra manera de desmistificar la pretesa jerarquització de la xarxa a partir de diferents paràmetres, com la potencialitat econòmica d’alguns dels integrants o la seva presumpta capacitat per imposar pautes de conducta al conjunt de la xarxa. En realitat, s’hauria d’examinar la xarxa des d’un altre punt de vista: el que és important és cada usuari de la xarxa sempre que retingui la possibilitat real d’actuar-hi, perquè la seva acció la modificarà. D’aquí se’n deriva el valor enorme que té un factor que generalment es deixa de banda en “pensar” Internet: el creixement constant no afegeix simplement quantitats en termes demogràfics (cosa que porta a la il.lusió de generar pols d’atracció massificats), sinó qualitats en termes de comportament. Per això el que és vàlid en un moment varia constantment, perquè cada segon ingressen a la Xarxa milers de papallones el batec d’ales de les quals causa revolades incontrolables. És a dir, la mateixa unitat d’informació canvia a partir d’un factor que n’és extern, que és el nombre de persones que hi interactuen.

Una altra implicació dels treballs de Watts ja forma part de la cultura de la Xarxa. El model d’organització social jeràrquica que ha prevalgut fins ara és destinat a topar de cara amb el que emergeix a partir de la lògica virtual, la que pertany al món de xarxes organitzades per ordinadors interconnectats en una arquitectura oberta, en la qual cap d’ells és més important que cap dels altres. Les xarxes jeràrquiques, en les quals impera el clàssic “ordeno i mano”, són tancades, rígides, impedeixen les interconnexions, no afavoreixen la multiplicitat de les trobades i es guien pel prejudici del que és més gran o més petit, el que és important i el que és insignificant. Per tant, perden la riquesa específica de la globalització i malbaraten el valor afegit dels intercanvis entre els que fins ara ni tan sols s’havien vist la cara però tenen moltes coses per explicar-se, molta experiència per aportar al conjunt de la xarxa, que és on lògicament avui hi ha premi.

(*) Duncan J. Watts, “Small worlds”, Princeton University Press; ISBN: 0691005419. Salut

Traducció: Eulâlia de Bobes