Quité la casa de fusta, té por del foc

Hi ha crisi en el periodisme? Si escoltem els experts i representantsdel sector a les conferències i congressos que hi ha tan sovintdarrerament, la resposta és un sí clamorós. Desde la concentració de mitjans en mans d’un grup cada cop mésidentificable de corporacionsmultimèdia fins a la davallada de la credibilitat delsmitjans a causa de la inclinació que tenen cap a un periodisme-espectacle,l’arc del diagnòstic és ampli i nodrit. Hi ha crisien el periodisme a causa de l’aparició de la Xarxa? Tambéaquesta coincidència és considerable. I, finalment,hi ha crisi del periodisme a la Xarxa? Els símptomes a favord’una resposta afirmativa sembla que emergeixen arreu vistes les dificultatsque estan tenint molts mitjans del ciberespai darrerament. Les causes,en aquest cas, em sembla que rauen en el fet que encara no hem aprofitatseriosament la potencialitat d’Internet per crear nous mitjans decomunicació en àrees que fins ara o bé eren tractadessuperficialment pels mitjans tradicionals, o bé a aquests elsera impossible cobrir-les a causa de la manera d’estar articuladesles relacions socials en aquestes àrees.

Quanhom analitza el problema dels mitjans de comunicació a laXarxa, tendeix a pensar immediatament en els mitjans que coneixi de quina manera s’expressen en l’espai virtual, malgrat que Internetens ofereix una experiència molt més àmpliai diversa. Des del punt de vista de l’exercici del periodisme, éscert que en el ciberespai hi sovintegen els exemples de mitjansen els quals fins ara hem fet el que ens agrada o pensem que agradaals demés d’acord amb els criteris clàssics dels mitjanstradicionals. Així s’ha establert una competènciaentre aquests i els nous mitjans, que començà ambYahoo i desemboca en la política informativa dels portalso de molts diaris virtuals que competeixen, tots, pel mateix espaiinformatiu. Però quan s’examina amb atenció el paisatge,la disputa és en gran mesura una cursa cap a la immediatesade les notícies i lapossibilitat de combinar diversos suports per empaquetar-la i distribuir-la.Poca innovació per a tanta xarxa.

La famosa frase de que la clau és “el contingut, estúpid”,ha restat al marge, encara que tothom li faci reverències.El problema és que el contingut a Internet no és precisamentel que ja estaven proporcionant els mitjans generalistes, o méso menys especialitzats temàticament, al quisoc. Ni tan solsprové d’aquesta font, com havia passat fins ara al mónreal. Em sembla que una part de la crisi del periodisme, en general,i sobre tot a Internet, té l’origen en el fet que s’ha fetun gran esforç per subministrar la informació quenosaltres –els periodistes o les empreses de comunicació– pensem que els usuaris d’Internet volen, mentre que amb prou feinesno s’han invertit meninges i imaginació per detectar el querealment els cal i pensar com ells poden participar en el procésde generació del contingut i la informació que elsinteressa. Perquè el tret distintiu de la Xarxa ésque permet crear audiènciesinvolucrades, al mateix temps, en la producció i consum d’informaciói coneixement.

Alllarg de molts anys, el periodisme ha viscut d’un conjunt de fórmulesque intentaven orientar sobre la millor manera de redactar les notícies.Una de les més famoses era la de les 5W (What –què?–, Who –qui?–, Where –on?–, When –quan?-, Why –per què?–). Avui cal recuperar-les com a punts essencials d’una guia per decidircom fer un nou mitjà a la Xarxa des del punt de vista delcontingut. Ara caldria afegir a les clàssiques 5W una altraW i dues H: Whith whom –amb qui?–, How –com?– i How much –quinpreu té?–. Les preguntes es desplegarien així:

.- Què ofereixes. Primer punt: informació pròpiao redundant? Abans de proporcionar el que a tu t’agradaria, osaps, investiga àrees on o bé manca informació,o la que hi ha és sincopada, no flueix a travésde tots els sectors potencialment interessats o no arriba a onhi ha demandes explícites però que sempre quedenpostergades (“És que mai no ens informen i nosaltres tenimdret a saber!”).

.- A qui ho ofereixes. Als que ja tenen un ventall ampli de fontsper accedir al mateix que tu els dones? Quina demanda intentessatisfer? La que tu tens a mà i, per tant, aixòt’és suficient per deduïr que als demés elsinteressa el mateix?

.- On ho ofereixes. A quin lloc de la Xarxa? En un lloc propi odins d’estructures més grans en què aquella demandaes vehicula de manera natural i ja té la seva audiència,com les que es dediquen a la salut, l’educació, la formació,les xarxes ciutadanes, etc.?

.- Quan ho ofereixes. Sempre, periòdicament? quina menade discriminació aplicaràs a la informacióel valor d’immediatesa de la qual és relatiu o, al contrari,molt alt? Anirà tot junt perquè “com mésràpid, millor”? Quin valor tindrà el factor tempsper injectar qualitat a la informació?

.- Per què ho ofereixes. El segment de població alqual et dirigeixes, no té manera de trobar aquesta informació?Te la procures només amb un equip de periodistes o aquestsactuen com a nodes intel.ligents de la xarxa per treballar encooperació amb el públic perquè la informaciótingui un valor elevat de pertinença respecte dels seusinteressos?

.- Com ho ofereixes. Mitjançant una metodologia de tipussedentari, en una plana, o transhumant, combinant llistes de distribució,web, mòbils, TV, etc.?

.- Amb qui ho ofereixes. Aquest és el punt crítici la clau per tal d’oferir contingut exclusiu, de el.laboraciópròpia.Quin és el grau de participació delsusuaris en el teu sistema d’informació? Només sónlectors o també intervenen en la línia editorialaportant-hi contingut? Fins a quin punt la interactivitat entreels usuaris i la teva gent esdevé el motor del producteinformatiu? Quines aliances crees amb ells o fins a quin puntells en poden establir amb tu? Com està dissenyat l’espaivirtual del teu mitjà per promoure aquesta participació?Només es basa en apel.lar a les bones intencions de l’internautai reclamar-li que “publiqui el que vulgui”, que “aquí téla seva plana”? Li estas fent un favor o estas treballant ambell?

.- Com ho ofereixes. Mitjançant sistemes que tu controlesdes del teu servidor, com poden ser plataformes tecnològiquesbasades esencialment en planes web, o posant en el centre de totel procés de producció i distribució el correuelectrònic, l’únic sistema d’emmagatzematge d’informaciópersonal i intransferible de l’usuari i que no depèn delsavatars de la teva empresa?

.- Quin preu té. Factor clau de tota l’operació.Entre els criteris que haurien de fixar el preu hi ha el valorafegit de la informació que s’ofereix, en particular laseva originalitat i la possibilitat de fer-la créixer mitjançantel reciclatge o conversió en nous productes d’informaciói coneixement a partir de la participació dels usuaris.Això implica, entre altres coses, una preparacióespecífica dels periodistes per dur a terme aquesta tascaen col.laboració directa amb els usuaris.

Unmitjà dissenyat a partir d’aquests criteris, el llistómínim del qual sigui la participació dels usuarisen la generació dels continguts, la interacció entreells i el creixement de la informació i el coneixement processatpel mitjà, és un detector d’oportunitats a la xarxa.Allí fora hi ha multitud d’àrees de coneixement, d’activitatsocial, d’interessos personals i col.lectius, de necessitats organitzatives –tant empresarials com de qualsevol altra mena–, que requereixenmitjans específics, tallats a mesura de les seves demandesi que, malgrat tot, encara no han trobat el vehicle adequat de comunicacióper expressar-se a la Xarxa. La formació, per exemple, desdel sistema educatiu tradicional fins a les noves iniciatives generadesper Internet, amb prou feines compta amb mitjans de comunicaciópropis, en els quals s’hi manifestin els interessos de tots elsactors involucrats, des dels alumnes i mestres fins als pares, pedagogs,experts, personal de recerca i els que, d’una manera o altra, noparen de desenvolupar recursos educatius a la Xarxa.

Elperiodisme, entès com l’activitat que hem conegut fins ara,ha entrat en una crisi d’identitat no només perquèInternet ha esdevingut de sobte un quiosc comú on s’hi exposenmés de 6.000 mitjans de comunicació, amb tot el queaixò comporta pel que fa a informació redundant icompetència ferotge en el mateix espai i amb les mateixesnotícies. El problema de fons són els 300 milionsd’internautes que conviuen en aquest espai virtual de comunicació,les necessitats d’informació i contingut dels quals pretenemagafar amb fermesa per les brides dels que ens considerem que “sabemmés i millor” el que els convé als demés. Allíon han sorgit nous mitjans sectorials, amb una implicacióelevada dels usuaris en la generació de continguts, com estàpassant a les xarxes ciutadanes o en els múltiples campsde la salut, molts dels problemes d’Internet que tan sovint homcomenta, començant per la credibilitat dels continguts, desapareixen,perquè els que els consumeixen formen part del procésde producció. Aquesta és la millor garantia de fiabilitati el millor control de qualitat. I aquesta és la roca contrala qual s’estampen, per ara, les iniciatives dels mitjans tradicionalsquan es llancen a Internet.

Traducció: Eulàliade Bobes