Veu ta casa i faràs casa

Si, tal com preconitzen els neoliberals,el mercat sap respondre adequadament als senyalsque rep i, per tant, assigna recursos, satisfànecessitats i regula preus sense que calgui capmena d’intervencionisme, aleshores s’està lluintd’allò més, tant amb Internet com amb l’economiaen general. En el cas de la Xarxa, la poblaciód’aquesta es dobla en temps rècord, les inversionsen infrastructures augmenten i el volum d’activitates dispara, però les indústries de la informaciói el coneixement que han d’acompanyar aquestestendències no apareixen. És com si tothom es concentrésal centre de la plaça del poble i les empresesposessin xiringuito enmig del camp (és això elque hom anomena l'”economia de sempre”?). Mentrestant,sembla que els Estats Units, Alemanya i el Japóes dirigeixen cap a una recessió de grans proporcions,és la primera vegada que les tres potències sónjuntes en aquesta tessitura des de la crisi delpetroli dels anys setanta (això també són “negocissegons d’economia de sempre”?).

La crisi de les empreses puntcom, alimentadasobretot per una política desenfrenada duta aterme per les grans operadores de telecomunicació,entitats financeres poderoses i moltes de capital-risc,amb tot l’utillatge corresponent d’especulacióborsària, ha deixat el paisatge digital més aviatdesert. I això passa just quan se suposa que elmercat hauria d’operar de tal manera que recolzésla creació i l’activitat d’empreses emparadespel dinamisme demogràfic d’Internet. La poblacióconnectada a la Xarxa a Catalunya s’ha incrementatd’un 47% el darrer any, i d’un100% a Espanya. Segons les estadístiques dela Secretariade la Societat de la Informació de la Generalitatde Catalunya, quasi bé el 30% dels catalansde més de 15 anys es connecten cada setmana ala Xarxa. N’hi ha prou per generar una economiaque superi la frontera del cartell digital? Alcontrari. Per ara, no només no veiem aquestesempreses de la informació, sinó que enmig deltípic discurs venjatiu contra l’era del malbaratamentpropiciada pels grans emporis del capitalisme,els usuaris se senten més aviat desorientats davantla manca de resposta del mercat.

Tots els països –grans, petits, rics o pobres– han identificat l’educació com una de les pedresangulars de la Societat del Coneixement. L’educació,muntada a la Xarxa, pot trastocar la vella frasesegons la qual la diferència entre un pobre iun ric és que el primer espera que li donin unpeix, i el segon sap com pescar-lo. Però quanhom observa el panorama de la institució de l’educacióes troba amb una disparitat enorme entre les necessitatsi els mitjans per satisfer-la. Les administracionss’han embarcat en grans projectes, més aviat grandiloqüents,orientats precisament com mana l'”economia desempre”: des de l’oferta. Però malgrat que haginestat posats en marxa, i fins i tot encara quehagin complert el programa màxim (connexió a Interneti ordinadors a totes les escoles), els resultatssón més aviat pobres, com ha denunciat, per exemple,l’Associacióde Docents d’Informàtica de Catalunya (AEIC) respecte del cas català.

Però no es tracta només de Catalunya. Onsevulgaque mirem, els mestres es queixen dels programesde formació. L'”abisme digital” entre ells i elsalumnes augmenta sense que ningú sàpiga què ésexactament el que els separa, si l’habilitat enl’ús dels programes informàtics o la capacitatdels darrers per treballar en xarxa (que són duescoses molt diferents). Els alumnes, per la sevabanda, llevat d’algunes excepcions, no saben massabé com fer compatible això que hom anomena “aulad’informàtica” amb una manera diferent d’accediral coneixement, compartir-lo i integrar-lo transversalmententre diferents disciplines. Quan es presentenprojectes que intenten traçar ponts mitjançantiniciatives innovadores, que es recolzen tanten els actors tradicionals del sistema educatiucom en els nous que emergeixen gràcies a les oportunitatsque ofereixen les xarxes, aleshores apareixenobstacles de tota mena.

Com respon l’economia de sempre a aquest repte?Doncs, per ara, amb una magra percepció culturaldel caire dels canvis que estan tenint lloc. Atots els nivells. En el cas de l’educació, laresistència de la pròpia organització educativaper metabolitzar aquests canvis la duu a una menad’esclerosi. No és una paràlisi perquè les coses,evidentment, es mouen, però sense el suport adequatdel sector privat, d’una banda, i la prevalènciade l’oferta, de l’altra, tant del sector públiccom del privat. Les xarxes, en canvi, permeteninterrogar, permeten generar i disseminar coneixementde manera transversal, permeten reordenar lesorganitzacions per abastar objectius a partirdel talent i la creativitat dels seus membres.Però això ja són paraules majors. Això no formapart de cap pla de negoci, ni és el llenguatgede l'”economia de sempre”.

Qualsevol anàlisi sobre l’economia de les xarxes(sigui en conferències, cursos, simposis) immediatamentposa en entredit l’estructura de les empreses,els seus mecanismes de presa de decisions a totesles escales i el malversament considerable perquèno s’aprofiten les oportunitats que la xarxa elsofereix per modificar “informacionalment” lesmetodologies i processos. Els embuts en els fluxosinterns de comunicació conspiren contra la creaciód’actius estratègics. Quan hom arriba a aquestpunt, el discurs fa un tomb interessant cap ala cultura de l’oferta (en conseqüència, del màrqueting,la comunicació tradicional, els mitjans de comunicació,la promoció i la publicitat).

Mentrestant, augmenta el poder potencial d’aquellsque fan servir la xarxa per demandar, per satisferels seus interessos personals o col·lectius, pernuclear-se amb la finalitat de trobar-los i desenvolupar-los.El mal anomenat moviment antiglobalització ésun exemple emblemàtic d’aquest ús de les xarxesen benefici propi. Però, a diferents escales,pot passar el mateix a quasi tots els àmbits dela vida sense que la famosa economia de sempreencerti a respondre-hi encara. I l’important noés el que guanyarem si fem alguna cosa en el futur,sinó el que perdem si deixem de fer-ho avui.