Oiràs i miraràs; si veus res, ho callaràs

Heikki Hakala, editor del diari finlandès Etelä-Suomen Sanomat, no podia amagar-me la seva sorpresa davant la quantitat i diversitat de publicacions electròniques que hi ha en el ciberespai espanyol. Heikki, amb el qual jo compartia una taula rodona sobre el futur de la premsa sobre paper que va tenir lloc fa un mes a Maastricht, comparava la nostra situació amb la del seu país i no s’explicava la diferència. Finlàndia és el primer país del món en densitat de població connectada a Internet (Espanya queda bastant més enrere, segons l’NUA). Això no obstant, allí no han proliferat diaris i revistes digitals fins al punt de perfilar-se com un sector en augment a Internet, com passa a Espanya. Par a Hakala, lògicament, les coses haurien de ser a l’inrevés: com més internautes, més serveis a la Xarxa. D’aquí la seva sorpresa quan li vaig dir que a ells els mancava més vida al carrer i més escepticisme davant la informació, factors que expliquen el que passa entre nosaltres.

Els diaris tradicionals finlandesos tenen una presència activa a la Xarxa. La seva oferta oscil.la entre la simple transposició dels continguts del paper a la síntesi de les notícies més importants amb alguns canvis al llarg del dia. Aquesta oferta informativa complementa la pròpia estructura dels diaris de paper. L’Etelä-Suomen Sanomat, per exemple, és el setè diari de Finlàndia. És un diari regional amb una tirada de més de 200.000 exemplars. Les seves xifres de circulació s’assemblen a les d’El Periódico de Catalunya, el qual és en el segon o tercer lloc entre els mitjans espanyols a escala nacional malgrat que és també d’àmbit regional. La gran diferència és que l’Etelä-Suomen Sanomat només es distribueix pel sud de Finlàndia, on la població és molt inferior a la de Catalunya, i que el 95% d’exemplars arriba directament a casa dels lectors. Només es ven als quioscs un 5% dels exemplars.

A 2/4 de 7 del matí ja s’ha acabat el procés de distribució. Això vol dir que abans de les 11 de la nit ha acabat la impressió. I un parell d’hores abans la generació d’informació. La remesa d’esdeveniments locals, que és l’objectiu principal de l’Etelä-Suomen Sanomat, es completa al llarg del dia amb la informació de la ràdio i la televisió. Dit d’una altra manera, la recollida d’informació per part del públic no forma part d’un context de gran socialització, com passa entre nosaltres. Per comprar un diari hem de sortir de casa, trepitjar el carrer i veure la gent, anar al quiosc –o al bar–, intercanviar una mirada, ni que sigui de reüll, amb el quiosquer i convertir la lectura del diari en un acte públic, de vegades fins i tot compartit amb amics o amb desconeguts. Aquest conjunt d’activitats socials ens torna més susceptibles a l’intercanvi, a la recepció d’experiències noves, a la innovació i, en resum, a l’experimentació, elements tots ells fonamentals a l’hora de provar iniciatives en contextos diferents.

L’altre factor, per descomptat, és la mateixa credibilitat del procés informatiu. A l’escepticisme atàvic dels pobles mediterranis sobre la informació de “caràcter oficial” s’hi afegeix el fet que el carrer és un brollador constant de fonts d’informació alternatives. I si aquestes apareixen mínimament estructurades el algun àmbit, i a més satisfan el nostre caràcter cosmopolita –polifacètic o polièdric, comsevulla–, la recepta té bastants punts per arribar a l’èxit. Això és, fins a cert punt, el que està passant a Internet. És inimaginable que al sud d’Europa algú esmorzi amb un diari a 2/4 de 7 del matí (és força inimaginable simplement que hi hagi una població tan extensa entre nosaltres que esmorzi a quarts de 7 del matí) i que subsisteixi amb el contingut d’aquest per tot el dia. Cal saber què diu el veí sobre tantes coses, per si algú li ha explicat alguna cosa diferent! I Internet s’ha convertit en un gran veí multitudinari, més complex, sofisticat, divers, immediat, barat i inacabable que qualssevol dels que ens puguem trobar pel carrer o a la feina.

Aquest veí ha adoptat les formes de diaris i revistes digitals, de mitjans que abasten una gran audiència a través de tots els instruments que la Xarxa ens posa a l’abast. Ambdues poblacions estan en creixement constant: la de les publicacions electròniques i la dels seus lectors. I una part substancial d’aquestes està diversificant constantment el seu univers d’interessos i la manera de concretar-los. Per això, potser, a nosaltres ens ha resultat del més normal el fet que sorgissin iniciatives com el Grup de Periodistes Digitals (GPD) o que organitzéssim un congrés de la publicació electrònica en el qual es va projectar un retrat sorprenent d’un sector en ràpida expansió rere el discret vel del ciberespai. I tampoc no ens sorprèn que, malgrat el que diguin les xifres de l’OJD (basades únicament en visites a planes web), la nostra realitat quotidiana és que cada cop rebem més informació a través dels mitjans digitals als quals estem subscrits, que no pas dels mitjans tradicionals. Aquest panorama és encara incomprensible a molts països europeus. Però es tracta d’un pou riquíssim del qual sens dubte en sortirà una visió i una manera de fer les coses a la Societat de la Informació amb un caràcter mediterrani molt marcat i –si ningú no s’espanta per aquest tòpic tan gastat– llatí. Si no és que perdem aquesta identitat en una cursa folla per voler esmorzar cada dia a 2/4 de 7 del matí.

Traducció: Eulàlia de Bobes