Ni dels ganys et ventis, ni les pèrdues esmentis

Amb l’aire encara saturat de les seqüelesdels actes que van tenir lloc a Barcelona contrala trobada suspesa del Banc Mundial, ens hem vistaltre cop envoltats en la retòrica de l’anomenat movimentantiglobalització. Com ja he dit altrescops, en aquest cabàs hi estan entrantcoses que tenen a veure amb aquest procési moltes altres que hi són alienes, quevenen de molt lluny, però que afegeixencert punt de confusió al debat. Tinc laimpressió que trigarem força tempsa posar-nos d’acord en quèentenem per globalització i en coms’han de decantar conseqüentment els campsd’actuació per saber on és cadascúi on és cadascuna de les qüestionsque s’atribueix a aquesta mena de rodet que potamb tot.

En el cas del periodisme, hem viscut diferentsones d’esdeveniments, cadascuna amb les sevespròpies particularitats però queara, veient les fusions entre grans empreses ila formació de conglomerats mediàticson es barregen empreses de mitjans de comunicacióamb operadores de telecomunicació, semblaque l’única explicació possibled’aquest ball d’empreses i de xifres és,per descomptat, la globalització. Peròem sembla que, encara que aquests moviments semblintan traumàtics, en realitat estem vivintl’efervescència d’un conjunt de tendènciesque van despuntar, sobre tot, els anys setantai que, a més, no tenien res a veure ambl’esmentada globalització, cadascuna equipadaamb la seva pròpia lògica i quecomencen a convergir, juntament amb Interent,i de vegades propiciades per la Xarxa, la qualcosa col.labora força a desdibuixar elscontorns del debat. Malgrat que un article deles característiques d’aquest no pot aprofundirpou en cadascuna d’aquestes tendències,intentaré com a mínim indicar-nealguns dels trets que més destaquen:

La microelectrònica truca a la porta.
Els anys 70, el sistema de producciótradicional dels mitjans de comunicacióbasat en la màquina d’escriure i el plomva ser substituït per la microelectrònica,especialment en els principals diaris del mónoccidental. La resistència a aquest canviva ser tenaç. Hi va haver conflictesèpics a Fleet Street (seu dels gransmitjans britànics), a The New York Times,The Washington Post i a molts altres diaris.Alguns mitjans van tancar i moltes vagues vanacabar amb assalts a tallers gràfics.Quan la pols va tornar a posar-se sobre elsmobles després de la batalla, el paisatgehavia canviat considerablement. A mésdels canvis més evidents a les redaccionsi els tallers dels mitjans de comunicació,havia aparegut un nou sistema de processar,emmagatzemar i distribuir informació,barat en relació a les seves prestacionsi ubic pel que fa a les funcions.

La vida és als mitjans.
Des de la meitat de la dècada dels setanta,i sobre tot cap als anys vuitanta, es desfermael furor que podríem anomenar “nomésexisteix el que apareix als mitjans”. La pugnaper la presència mediàtica faque totes les entitats socials, individus, col.lectius,empreses, organitzacions, administracions, etc.,amb una missió en aquest món s’equipinamb el gabinet de comunicació, el seuòrgan d’informació corporatiucorresponent. En pocs anys el nombre d’emissorsd’informació el destí de la qualera “sortir” en els mitjans de comunicacióes multiplica exponencialment. La lluita perl’espai (i el temps d’atenció) començaa esdevenir una categoria organitzadora delcontingut dels mitjans.

L’era de d’assalt (des de mitjans dels vuitanta).
El creixement constant dels emissors d’informaciósignifica, en realitat, el creixement constantdel volum i la importància de la informaciócorporativa. Les audiències i la publicitatescalfen aquest procés que genera múltiplesaliances estratègiques entre mitjansi corporacions (polítiques, comercials,econòmiques, culturals, espirituals,religioses, estatals) que van més enllàde la simple afinitat ideològica. Almateix temps, aquesta lluita per mantenir audiències(per trobar l’equilibri entre espai informatiui temps d’atenció) desencadena una espiralsense fi a partir del matrimoni P&P (Promociói Publicitat). P&P entesa no com la fórmulatradicional de generar ingressos a travésde la publicitat i la promoció, sinócom una activitat intrínseca dels mateixosmitjans: la informació corporativa delmitjà de comunicació esdevénotícia de primera plana. El cercle iniciatels anys setanta fins a cert punt es tanca.

La globalització que mai ningúno va demanar.
El 1969, sense que ningúho demanés, sense que el capitalismeho exigís (perquè, en realitat,ni li feia falta), sense que els sues autorsni tan sols s’maginessin el que estaven fent,va aparèixer la globalització.El primer assaig de quatre ordinadors interconnectatsen quatre universitats dels Estats Units vacrear un nou espai, un espai virtual, les característiquesdel qual van ser definides pels tècnicsi enginyers que el van dissenyar com una “Xarxad’Arquitectura Oberta”. La podrien haver articulatd’una altra manera, amb unes altres característiques.Però per motius del projecte (i del moment),la van predefinir així.

I quines eren les característiques dela XAO?:

a) el contingut l’havien de posar els usuaris.

b) l’accés seria universal: tothomveuria el que hi havia a la xarxa.

c) l’accés seria simultani: tots esveurien, encara que no estiguessin connectatsen aquell moment.

d) l’accés no havia de dependre nide la distància, ni del temps, sempreque l’usuari aconseguís connectar-sea un ordinador de la xarxa.

e) la xarxa havia de créixer de maneradescentralitzada gràcies a la simpleaddició d’ordinadors (servidors).

f) la xarxa havia de créixer de maneradesjerarquitzada; és a dir: cap ordinadorno controlaria les funcions dels altres.

Aquestes dues darreres decisions fan ser veritablementsorprenents si tenim en compte que el projectetenia el suport de l’organització méscentralitzada i jerarquitzada que ha parit lahumanitat en molt de temps: el ministeri de Defensadels Estats Units. Aquest espai virtual tenia,doncs, un tret molt peculiar: els usuaris no s’haviende moure d’on eren per processar, emmagatzemaro distribuir informació, però hofeien a tot l’espai virtual immediatament, demanera visible per tots els demés. Ditd’una altra manera, actuaven localment en un entornglobal. I el desenvolupament d’aquest, al mateixtemps, depenia del que anomenem la fórmulaPIC: Participació, Interacció iCreixement (de la informació i coneixementa la xarxa a partir dels dos factors anteriors).Per si això fos poca cosa, a aquest sistemas’hi va afegir poc temps després el correuelectrònic.

Res no ha canviat des d’aleshores, ni quan laxarxa tenia quatre ordinadors, ni ara que en témés de 80 milions. Ni quan tenia 14 usuaris,ni ara que en té més de 400 milions.En principi, excepte algunes particularitats personals,tots els usuaris d’aquesta xarxa tenen veu, podenmanifestar-se, poden relacionar-se, poden actuar.És a dir: sense que ningú no hodemanés, apareixia en una zona captivade la societat (l’estament militar i els centresde recerca dels Estats Units) un nou model decomunicació descentralitzat, horitzontal,multicèntric, basat en l’acció delsmateixos usuaris. Tot això en un entornglobal, sense que calgués que ningúes mogués de casa (o de la feina).

A principis dels 90, quan el Ministeri de Defensai la National Science Foundation (NFS) decideixenque ja no inverteixen més diners en aquestaxarxa (anomenada ArpaNet), comença el procésd’interconnexió de totes les xarxes basadesen el seu protocol de comunicació –TCP/IP–que havien florit durant els anys 80: ArpaNet,Compuserve, AOL, APC, Prodigy, xarxes acadèmiques,comunitàries, “free-nets”, etc). Aixíneix Internet (Internetworks, Entre-xarxes). Ningúno l’havia sol.licitada. Ningú, i moltmenys encara el Banc Mundial, els grans centresdel capitalisme o els departaments estratègicsde les transnacionals. Però l’efecte sobretots ells, sobre tots nosaltres, va ser brutal.És la història d’aquests darrers6 anys.

Les audiències es van multiplicar, lesaliances dels anys 80 van esdevenir fusions comDéu mana, les fronteres mediàtiquesvan començar a dibuixar-se amb dos polscom més enllà més nítids:d’una banda, els grans conglomerats amb els seusinteressos tradicionals però que no entenienmassa bé com podien aprofitar aixòque anomenen globalització, si no era perintentar envair qualsevol espai que els fes sospitarmínimament que se’n pot treure alguna rendibilitat;de l’altra, la veu de milions de persones quefins ara eren la càrrega passiva del modelde comunicació industrial. Milions de personesque irrompen per unir veus, teixir noves relacions,obrir noves fronteres, explorar les possibilitatsde les relacions virtuals. Milions de personesque comencen a experimentar que, gràciesa aquella construcció tecnològicatan peculiar que genera un espai glocal (global/local),poden impulsar la globalització, exigirque sel’s escolti, transmetre informaciói coneixement, fins i tot construir un nou “statusquo”.

Entre els dos pols encara hi ha un territoriextens. On abans només hi havia un tipusdeterminat d’informació, que oscil.lavaentre la de tall generalista fins a la mésespecialitzada, ara apareixen molts altres tons,segmentats des d’una perspectiva personal, queel model tradicional de comunicació nopodia satisfer. Apareix, en realitat, una capacitatnova per expressar demandes que aquell model noes podia permetre perquè estava estructuratde dalt a baix, de manera jeràrquica iorientat per l’oferta.

Sens dubte, la confrontació que estemvivint és formidable. En la superfícieapareix fonamentalment la lluïssor del xocentre, d’una banda, els grans conglomerats, atemoritsper la globalització perquè aixòvol dir haver d’escoltar i actuar en conseqüència.D’aquí se’n deriva el fet que, malgratcerts canvis en la seva retòrica, la sevafugida endavant és precisament antiglobalitzadora:jo continuo decidint el que és millor pelsdemés (p. ex.: el Banc Mundial). De l’altra,les xarxes tallades a mida dels interessos deles persones, els col.lectius, els moviments socials,les empreses i les organitzacions que desenvolupensistemes d’interrogació per escoltar-se,expressar-se i satisfer les demandes. Aquest ésel nuclidur del moviment globalitzador i el motorque estira el nou model de comunicacióde la societat de la Informació.

(*) Aquest text va servir de base a la Conferènciaque vaig pronunciar sobre Periodisme i Globalitzacióen el Centre de Cultura Contemporània deBarcelona el 25/6/01. En aquest acte, organitzatpel Sindicat de Periodistes de Catalunya, tambéhi van participar el sociòleg Manuel Castellsi Alfredo Maia, president del Sindicato dos Journalistasde Portugal.

Traducció: Eulàliade Bobes