La veu del rebombori digital

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
8 octubre, 2017
Editorial: 140
Fecha de publicación original: 3 noviembre, 1998

Cadascú, l’ofici que li escau; el fil cus, i la tisora fa el trau

Sembla que el creixement constant de la població hispanauta no va a prou de pressa si fem cas de les estadístiques recents sobre la presència del castellà a la Xarxa (cosa semblant, suposo, al que deu passar amb d’altres llengües de l’estat espanyol –català, gallec i basc–, encara que no en tenim dades). Malgrat això, les anàlisis d’aquestes dades continuen essent clarament unilineals i hipotètiques, i diuen ben poc sobre el que pot estar passant, apart de la declaració avorrida que l’anglès cada s’imposa més i més. Dissenteixo d’això darrer, com vaig indicar en el primer editorial d’en.red.ando. Si està succeint alguna cosa és que les altres llengües, del castellà a l’italià, el francès o l’alemany, a més de totes les que són considerades “petites”, cada cop són més importants a Internet, en detriment de l’anglès.
Però, aclareixo, aquesta impressió també és una suposició. Per comparar dades sobre les llengües utilitzades a Internet caldria tenir una perspectiva més qualitativa. Per exemple, pot ser que Internet estigui creixent més en els països anglosaxons, particularment als Estats Units, per la dinàmica abassegadora de la Xarxa en aquell país, però això no significa que els demés siguem un volva de pols en el mar digital. Les estadístiques, a més, parlen de planes web, però no diuen res sobre el que està passant a les llistes de distribució i d’altres sistemes de comunicació no-web que hi ha a la Xarxa. També pot estar passant que els hispanoparlants pengin les seves planes en ambdós idiomes, amb la qual cosa fan créixer tant l’anglès com el castellà i així incrementen marginalment, però de manera considerable, la taxa d’expansió de l’idioma de Ben Jonson (coetani de Shakespeare: m’agrada més el seu anglès si s’ha de tirar d’exemples gastats). Potser tot això està passant alhora. I, finalment, no es pot descartar que efectivament la taxa de creixement de recursos en castellà no es correspongui amb el lloc que hauríem d’ocupar com a segon grup de població lingüística del ciberespai… fins que la Xina digui “ja sóc aquí”.

De tota manera qualsevol d’aquestes tendències, excepte l’última, tan sols valora aspectes quantitatius menors. Si volem fer referència només a la llengua –i no a l’ús que se’n fa– caldria esmentar el que diu Esther Dyson en una entrevista a en.red.ando: qui només parla anglès té un problema a la Xarxa, ja que només pot entendre els que s’expressen en la seva llengua. Els rics de veritat són els bilingües (o plurilingües), perquè es poden moure per fronts diferents d’Internet, a més del seu propi. Això ho han reconegut les empreses dels Estats Units que han començat una carrera frenètica per traduir els seus serveis a d’altres llengües, particularment al castellà. I aquí sí que hi ha un perill sobre el qual les estadístiques no diuen gran cosa: una part substancial del creixement del castellà a Internet és simplement de traduccions de sistemes elaborats originàriament en anglès, per al mercat anglosaxó. Si això és el que està passant –i tot sembla indicar que sí que està passant–, aleshores en lloc de queixar-nos per la poca presència que el castellà té a la Xarxa caldrà que ens preocupem pel que es fa en castellà a la Xarxa. Perquè la qüestió de fons no és simplement l’ús de la llengua com a indicador de la nostra apropiació d’Internet, sinó l’ús que se’n fa per expressar mitjançant aquesta manifestacions culturals concretes que s’apropien d’Internet

A Espanya fins no fa gaire ningú no havia vist mai una pel.lícula de Disney en anglès. Fins i tot les cançons eren traduïdes. I això no volia pas dir que érem els amos de la indústria dels dibuixos animats, sinó que Disney era l’amo de la cultura canalitzada a través dels seus dibuixos animats, encara que ho fes en castellà. A Internet pot passar tres quarts del mateix. Els pobles que parlem més d’una llengua som més rics de bon principi. I aquí és on es decidirà el paper que cadascú jugarà dins la Societat de la Informació. Les nostres llengües tenen dificultats objectives per canalitzar les seves cultures respectives a través d’Internet no perquè l’anglès vagi camí de convertir-se en la llengua franca del ciberespai, com alguns analistes postindustrials proposen, sinó perquè els internautes cada cop tenen dificultats més grans per sobreviure a la Xarxa. Des de les tarifes telefòniques arbitràries fins a la carrera d’obstacles que és crear i mantenir empreses dedicades a la informació i el coneixement, passant per la sorprenent desídia oficial davant aquest sector estratègic, el que és un miracle és que Internet continuï creixent per les barriades de les nostres llengües.

Queda pendent la tasca de mesurar la producció cultural pròpia a la Xarxa com un indicador més fiable de la presència de la llengua. I això no es pot fer només mitjançant la simple suma del total de planes en castellà, català o qualsevol altre idioma. Això requereix un examen més detallat dels sistemes d’informació que es creen en aquestes llengües, el seu camp d’acció, la densitat d’informació que aporten a la xarxa i el “rebombori digital” que proposen –i aconsegueixen fer– en la seva relació amb les audiències a les quals es dirigeixen. Aquest és un camp on la publicació electrònica cada cop serà més determinant, ja que representa l’ecosistema natural –els fluxos continus de la comunicació com el fet singular i explosiu de la Societat de la Informació– on la llengua i els seus productes culturals s’expressen. Però, tenint en compte la visió que se’ns proposa fins ara amb els estudis habituals, encara som lluny d’obtenir les eines conceptuals per poder entendre de manera cabdal aquest procés.

Traducció: Eulàlia de Bobes.

print