No es pot repicar i anar a la processó

La ressaca de la mal anomenada “criside la nova economia” està prenent formes curioses.En una sèrie de conferències i fòrums que hantingut lloc els darrers tres mesos, molts plensa vessar de representants d’empreses “del cimenti el totxo”, entitats financeres o consultoresamb pedigrí jove en l’àmbit d’Internet, ara hancomençat a sorgir un conjunt d’actituds que espodria enquadrar sota un denominador comú: “Araus n’assabentareu: això és El retorn: La Venjança2”. El que es respira en aquestes reunions ésuna mena de clima artificial d’alleujament jutamentamb el desassossec de la perplexitat que, malgratque tot això ha passat i tot va tornant a lloc,Internet causa. Una cosa més o menys així: “Uf!,menys mal que tot això ja s’ha acabat i tot tornaa lloc, però ara on és el lloc?”. En una cosasí que sembla que hi ha acord, i és en l’opinióque ha arribat l’hora de modificar els criterisd’actuació que, en general, ells mateixos vanimposar: “Ara cal aplicar les pràctiques bonesi sensates de sempre, les que garanteixen la rendibilitatde la indústria”.

Aquest ambient el trobem a les escoles de negocisi a les conferències o fòrums de debat on, comsi fos una mena d’exercici catàrtic, s’intentadescobrir un camí rere el xuclador borxari i s’acabaanatemitzant el que s’ha fet fins ara. Un bonexemple d’aquesta atmosfera ens el va oferir,entre altres, la Conferència sobre Tecnologia,Societat i Desenvolupament, que va tenir lloca Madrid els dies 5 i 6 d’abril passats. Entreels ponents n’hi havia alguns -pocs- que representavenl’economia d’Internet sota noms tan coneguts comTerra o Oracle, juntament amb dirigents d’indústriestradicionals com Endesa o Mercedes Benz.

Molts no van poder deixar de felicitar-se perla pràctica desaparició dels “sense corbata”,aquella mena d’uniforme que caracteritzava elsportaveus de la nova economia (aquesta declaraciógeneralment anava precedida d’un acte d’adhesióa les possibilitats futures d’Internet a la vistade la diversitat industrial que la Xarxa haviainjectat en l’economia). Després de l’exposiciód’aquests dos principis i l’admissió que el consumidorcada vegada és més important (sense aclarir gairebé com hem de relacionar-nos amb aquesta figurapeculiar de l’era de les xarxes), començaven aaflorar les perplexitats de fons, que es podrienresumir en una de sola: Què hem de fer amb Internet?

L’aspecte positiu de la crisi actual és queha fet surar no només el que s’ha fet malamenten l’anomenada nova economia, sinó també aquestapor reverencial que a la indústria li fa Internet.S’intueix, per descomptat, que les relacions nosón iguals a través de la Xarxa, que la informacióconsiderada estratègica fins ara d’alguna maneras’escapa de les quatre parets on havia estat benprotegida de mirades indiscretes i que, entrealtres aspectes crucials, els sistemes de controlsocial a les xarxes es dilueixen, adquireixenun altre caire. Tot plegat planteja un canvi deparadigma cultural al qual no és fàcil adaptar-sei que es reflecteix, en gran mesura, en el modelde les dues velocitats: la de la ment i la dela tecnologia. Mentre aquesta darrera funcionapràcticament a la velocitat de la llum, la mentnecessita temps i entorns diferents que no éstan fàcil passar per alt. En aquest context, lapretensió de reduir-ho tot a l’àmbit de l’intercanvieconòmic actua quasi com a admissió anticipadade derrota en l’intent de comprendre la nova situaciócreada per Internet.

A la conferència de Madrid va ser des de l’audiènciaque es va plantejar aquesta mena de disjuntiva:Vostès com pensen aprofitar el capital socialgenerat per les xarxes?, va demanar algú del pública una de les taules rodones. Silenci sepulcral.Kevin Kelly, de la revista Wired, va ser l’únicque va resituar el debat en insistir que la novaeconomia no era el que feien, havien deixat defer o havien deixat fer a les empreses puntcom,i com aquesta activitat s’havia reflectit a laBorsa, sinó que la clau rau en la construccióde xarxes que permetin modificar les bases culturalsde la nostra societat (i no és pas clar que lesseves paraules arribessin gaire a la gent, perquèmentre parlava la sala es va començar a omplirdels membres del servei de seguretat del presidentAznar, que havia de clausurar les jornades a continuació).

El cert és que, cinc anys després que Internetsortís de la closca gràcies a l’ajut de la web,la indústria tradicional i moltes de les empresesque han sorgit a l’empara d’oferir serveis a lesempreses de la Xarxa, com les consultores, notenen gaire clar com ficar-se en aquest assumpte.Hi ha una disparitat de percepcions evident entrela indústria i el que Internet representa. Aquestinstrument que va sorgir d’una investigació queningú no va sol.licitar des del mercat, que vacréixer i madurar en l’àmbit acadèmic i que maino va arribar a reflectir-se en el Producte InteriorBrut dels Estats Units, de sobte va aparèixera escena i, com si David Copperfield se l’haguéstret de la màniga, va sacsejar els fonaments del’economia, va obligar que els presidents de països,empreses i indústries parlessin de la xarxa comd’un objectiu iniciàtic, les trobades de més amunt -com Davos-la van tenir com a principal estrellainvitada i les borses li van retre l’homenatgede fer rajar milers de milions de dòlars cap alseu entorn virtual. Un misteri.

El desconeixement de -i la fascinació per-lanaturalesa d’aquest entorn virtual va fer quees perdessin en l’aire els criteris establertsde les inversions financeres. Els fluxos vertiginososd’informació van enlluernar els inversors. D’avuiper demà s’havia consolidat la cultura segonsla qual amb una bona idea n’hi havia prou perentrar al club dels multimilionaris. Mentrestanthom va perdre de vista que la xarxa propicia queels usuaris facin alguna cosa més que seguir lesindicacions dels posseïdors de les bones idees.Poden construir les seves pròpies xarxes, perexemple. Curiosament, ara als fòrums es despotricacontra aquesta política de la “bona idea” queha arruïnat milions de petits estalviadors a migmón i ha ocasionat pèrdues elevades a empresesde renom, sense que ningú assumeixi la responsabilitatdel que ha passat. Així, avui podem trobar-nosen una conferència amb qui fins ahir vessava dinersa mansalva (o aconsellava que ho féssim) en projectesde consistència dubtosa, i avui assegura que jan’hi ha prou d’aquest color, com si ho haguésfet algú altre.

Les empreses de capital risc, així com moltesde les empreses tradicionals que ara enfoquenuna part del negoci cap a Internet, haurien dereevaluar els criteris d’actuació no només teninten compte les benaurades “bones pràctiques” (quemai ningú no hauria d’haver abandonat), sinó tambéles pràctiques noves que la Xarxa proposa. Lesbones pràctiques només garanteixen una gestiósensata, però amb això no n’hi ha prou per sortir-se’na la Societat del Coneixement. Quan el coneixementi la informació esdevenen els béns estratègicsdel mercat a partir de les xarxes que els creeni distribueixen, el factor clau emergent aleshoresés la capacitat de mobilització social per posaren contacte individus, col.lectius, empreses i/oentitats que abans ni tan sols fregarien els unsamb els altres, però que ara es troben cara acara gràcies a les xarxes, a través de les qualspoden emprendre projectes conjunts i crear noussectors d’activitat econòmica, als quals tambécorrespondran nous models de negoci.

Si a més això es fa amb bones pràctiques empresarials,oli en un llum.

Traducció: Eulàliade Bobes