Avui ací, i demà vés a saber on

Un signe evident de maduresa de la Xarxa és que la gent gran hi arriba. Els darrers mesos estem assistint als inicis d’una veritable explosió demogràfica de la tercera edat en el ciberespai hispà. Els cursos de navegació per a gent gran (més de cinquanta anys) es comencen a traduir en planes estupendes en les quals hi aflora una mirada fresca i innovadora cap a i des de la Xarxa. Si hi ha algun sistema viu que encapsuli més informació, coneixements i experiències que cap altre aquest és, sens dubte, una persona gran. Ara Internet ofereix l’oportunitat de corregir una de les perversions més significatives de la nostra societat: l’abandonament d’aquest dipòsit de saviesa senzillament perquè la llei posa data de caducitat a les persones.

Com ha succeït als Estats Units els darrers tres anys, sobre tot a través d’un dels seus serveis emblemàtics, SeniorNet, la gent gran ha començat a trencar el tabú de les barreres tecnològiques. En tots dos extrems de la piràmide social, la base ampla és ocupada per descomptat pels més joves, que han crescut envoltats del que és propi dels móns virtuals i ho han mamat amb la naturalitat del que es mou en el seu propi territori. El cim, en canvi, correspon als que surten de la “cadena productiva” i d’avui a demà es troben amb que no serveixen per a gaire cosa i, per si això fos poc, amb que no hi ha mecanismes socials que els permetin cultivar la seva autoestima en els nous cercles que a partir d’aleshores constituiran el seu entorn habitual. Els vells amb els vells, com si els anys contaminessin.

Entre els clixés que alimenten aquesta postura hi ha, és clar, aquell que diu que les persones grans no en saben res, de tecnologia, perquè van arribar tard a la informàtica. Potser és cert, però n’hi ha prou amb repassar els fòrums o les planes que estan apareixent a la Xarxa per comprovar que, si d’informàtica res de res, de comunicar en van sobrats, perquè tenen moltes coses a dir. Un cop d’ull al II Curs de telemàtica per a gent gran jove, organitzat per l’Ajuntament de Callús, dissiparà els dubtes fins i tot dels més escèptics.

La Xarxa permet, d’una banda, reequilibrar les petites catàstrofes personals de la marginació de la Tercera Edat, i de l’altra aporta l’extraordinari avantatge de convertir-nos en néts virtuals d’aquests “avis globals” que recorren al ciberespai per continuar expressant-se, trobar la seva gent i compartir les vides en el moment en què més d’un voldria tancar-los a l’habitació del fons de tot del passadís de casa. La presència de la gent gran hauria de fer pujar el to de les relacions a Internet. De la intel.ligència compartida que la comunicació mitjançant ordinadors proposa, se’n deriva l’oportunitat de fruir de la saviesa distribuïda, com els “Jubilonautas” d’Espanya, o els seus companys argentins de “La Tercera no es la Vencida”, adverteixen als navegants. Per a tot això cal que de les planes testimonials es faci el salt a la configuració de xarxes de la Tercera Edat, en les quals els integrants siguin capaços d’organitzar-se a través d’Internet, crear clubs on intercanviïn experiències i passar al món presencial a partir d’iniciatives en les quals es recuperin els seus propis coneixements.

Aquestes “CanasNet” estan destinades a jugar un paper preponderant en moltes de les activitats pròpies de la Societat de la Informació. D’aquí ve la importància de l’abast i poder de penetració que té. Les organitzacions enxarxades de gent gran tindran moltes coses a dir, per exemple, en dos camps, el de l’educació oberta i el de l’elaboració d’un concepte propi de qualitat de vida. Per ara, la idea de l’educació digital que s’està obrint pas dins l’administració i en institucions que estan apareixent en el ciberespai, apart d’insistir en la necessitat dels continguts multimèdia, en la proliferació d’ordinadors i d’accessos a Internet, encara reposa en el paradigma vell de la relació entre el sector que posseeix el coneixement i està preparat per a impartir-lo –professors, mestres, investigadors, l'”acadèmia”, gestors de coneixement (biblioteques i centres de documentació), etc–, i el sector que aspira a obtenir-lo. D’aquesta manera s’han creat àmbits tancats –escoles, col.legis, universitats– on l’individu va a aprendre –a que li ensenyin– a partir de la relació entre ambdós estaments.

L’aparició de xarxes de la Tercera Edat en el context d’Internet possibilita dinamitar aquests murs medievals i inaugurar una era d’educació oberta. Una educació que vagi a les fonts del coneixement real incorporat per la societat. Els propers anys, per exemple, no tindrà gaire sentit ni ensenyar ni aprendre disciplines sobre les quals ja hem acumulat prou experiència encara que no estigui personificada en un cos acadèmic, però que sí que serà dipositada en xarxes de la Tercera Edat. La participació d’aquestes en el procés educatiu serà, doncs imprescindible. I caldrà dissenyar els instruments per tal que puguin arribar a les aules virtuals a través dels seus propis canals de comunicació, com els que estan sorgint a “La Página del Mayor” o “Aweblos”.

El tema de la qualitat de vida fa referència a l’oportunitat que la Xarxa ofereix a les persones grans de construir el territori de les seves relacions personals. La marginació en arribar a una certa edat no només té lloc perquè es tallen els accessos la productivitat social (“De sobte sembla que ja no serveixo per a res”) i a l’intercanvi amb altres persones, sinó perquè, al mateix temps, l’espai del jubilat s’espesseix amb un conjunt de tabús sobre el que vol dir “ser gran”. L’horitzó s’omple de coses sobre les quals se’n pot parlar o no parlar-ne, que es poden fer o no fer. Internet trenca aquestes barreres i, com passa en altres camps, ofereix l’oportunitat de parlar, d’interactuar, d’intercanviar experiències en territoris aparentment vedats, com la sexualitat o l’autoorganitació del lleure. Els debats sobre aquests temes, ja sigui en llistes de distribució electrònica o en sistemes més complexos de comunicació, s’han convertit en els promotors de la necessitat d’apoderar-se de l’eina telemàtica. És curiós que sigui per aquesta via que milers de persones estan descobrint que el concepte “ciutadà útil” és una etiqueta oficial fàcil de posar i treure fins que es recupera la facultat de parlar, trobar-se i interactuar amb el proïsme. I com asseguren moltes de les persones grans en els seus fòrums, com més cabells blancs apleguen a Internet, més joves se senten.

Traducció: Eulàlia de Bobes.