Fent i desfent es va aprenent

Mentre, per una banda, la crisi de lesempreses d’Internet continua gravitant al voltantde la percepció pública sobre la projecció dela Xarxa, per l’altra, creix la preocupació decom utilitzar-la en àmbits que, fins ara, o noli havien parat prou atenció, o no encertavena trobar el benefici d’incorporar-la de manerarutinària a les seves activitats.

En la recent presentació del seu darrer llibre,’Digitalismo’, el catedràtic d’economia José Terceirova dir: ‘La informació i la manera de gestionar-laseran la moneda de canvi en el futur’. I aquestés el problema creixent davant el qual es trobenorganitzacions i empreses de tota mena. La poblacióde la Xarxa creix sense aturar-se, multiplicaels seus usos constantment, però no sempre estroba el punt de convergència entre els interessosdels usuaris i la capacitat d’assumir les sevesdemandes. Aquesta va ser precisament una de lespreocupacions que varen expressar els museus aBarcelona durant la 20enaAssemblea General del Consell Internacional deMuseus (ICOM, en sigles angleses).

La Xarxa multiplica exponencialment la gestiópersonal dels estímuls. El lleure i l’entreteniment,així com un conjunt d’activitats culturals, proporcionenel territori ideal per tal d’assumir i exercitaraquesta gestió. Un exercici simple ens permetràcalibrar la projecció d’aquest canvi. Durant lesvacances de la passada Setmana Santa, les casesrurals de tot l’estat espanyol varen gaudir d’unaocupació pràcticament del 100%. Doncs bé, mésdel 85% de les reserves es varen dur a terme através d’Internet. A banda de la comoditat delprocés i de la necessitat de trobar un lloc peral descans familiar, és ben cert que a la Xarxal’internauta no sols trobava el lloc que cercava,sinó que la informació procedia complementadaamb la d’un entorn que potser desconeixia, peròque la manera de presentar-ho reforçava el missatgede l’oferta i li provocava desitjos no explicitatsclarament: paisatges, béns culturals, gastronomia,història, esports, etc.

La qüestió, en el camp de la museística, esplanteja precisament en aquest punt de trobadaamb la gestió personal dels estímuls. Com desenvoluparsistemes de gestió d’informació i coneixementque expandeixin els murs del museu i al mateixtemps, ampliïn la comunitat d’interessats en elsseus continguts? En l’era de la societat del coneixement,a on resideixen els límits de la capacitat delsmuseus per tal de combinar informació, coneixement,emocions i percepcions poderoses del món que ensenvolta? A aquestes preguntes tractaré de donarresposta en una conferència pronunciada en elcitat congrés de l’ICOM.

La globalització, entesa com l’hem explicaten editorials recents (vegi’s, per exemple, ‘Laxarxa que ningú no va demanar’), ens plantejauna sèrie de preguntes interessants en analitzarles oportunitats que ofereixen les xarxes en l’àmbitde la museística. En primer lloc, les activitatsdels museus, entesos com a recintes a on es consumeixart, història, ciència, cultura en tots els seusàmbits, es reduiran en un futur proper al queexhibeixin i a les obres exposades públicamenten els llocs físics a on es troben ubicats? Comes mostrarà la seva producció en el marc de laglobalització? Com es percebrà la vida passada,present i futura del museu i del seu contingut?Qui decidirà el que s’exhibirà i com dins elsmuseus? Serà possible crear comunitats de visitantsmés enllà del lloc i del temps en el qual estiguiemplaçat el museu?

En altres paraules: què significarà el conceptemuseu o en què es convertirà la museística enuna societat articulada per xarxes d’arquitecturaoberta, com és el cas d’Internet? Si parlem d’unasocietat del coneixement, quina serà la quotad’aquest coneixement que aportarà el museu i quinaels seus visitants? Com s’expressarà – o miraràd’expressar-lo – el coneixement en qualsevol delsdos casos? I per finalitzar, que no per últim,quan parlen de la dialèctica entre regionalitzaciói globalització: a on es situen tots dos, el museui l’usuari consumidor de la seva producció?

Aquests interrogants apunten cap a qüestionsclaus que han sorgit en els darrers anys i a lesquals s’ha tractat de donar solucions ‘ad hoc’,sobretot mitjançant aquesta pròtesi tan versàtilperò insuficient, com és el denominat ‘productemultimèdia’, ja sigui en forma de CD-Rom o dela incorporació d’algunes tecnologies de la informacióa les exhibicions (video, en la majoria dels casos).De fet, aquesta línia d’actuació, que ha generatproductes molt dignes d’una utilitat evident,nua, al mateix temps, l’absència d’un debat urgenten el camp de la museística que permeti perfilar,en un esforç conjunt, el contorn del que hauriade ser la sea relació amb una societat de xarxes.Des d’en.red.ando hem tractat de posar el nostregranet de sorra desenvolupant el concepte delque denominem la ‘Sala Virtual’ (SV), entesa aquestacom un nou espai en els museus que vincula a lainstitució amb processos complexes de gestió d’informaciói coneixement compartits amb els seus visitants,ja siguin reals o virtuals.

Malgrat que la bateria de preguntes anteriorsencara no té respostes clares en tots els casos,ja sabem prou en aquests moments com per començara esbossar les línies bàsiques d’aquesta SV. Aon estaria situada? A on li correspon: dins unaxarxa d’ordinadors interconnectats. Quin seriael contingut d’aquesta xarxa, quin paisatge reproduiriai amb quins habitants? Aqui és a on s’ha de començara exercitar la imaginació, sempre lligada a lespossibilitats reals del museu en qüestió, sobretotara que aquestes es veuen magnificades per l’oportunitatde crear una xarxa que empenyi les seves fronteresreals tangibles a la ilimitada frontera virtual,és a dir, a la creació de xarxes amb usuaris iamb altres museus dins d’un conjunt d’objectiusclarament compartits.

D’una manera temptativa, i ajustant-nos a l’estatactual de la tecnologia, ens sembla que la SalaVirtual estaria articulada, en principi, sobrequatre eixos:

• El viatge virtual: De l’oferta generalitzadadel museu, al museu personal (amb la possibilitat,en un futur proper, d’interactuar amb cada elementmostrat al museu).
• L’exploració de la capacitat narrativa del’obra: Aquesta es troba a on jo la visito ipuc recórrer el seu context en múltiples direccions.
• La gestió personal dels estímuls. Decideixoquan accedeixo a les obres (i al seu context),encara que sigui abans d’arribar al museu, icom les segueixo després.
• La memòria històrica del museu: Les sevesactivitats, el seu passat, el seu present iel seu futur. Sense lloc i sense temps, en elseu lloc i en el seu temps.

Per tant, una possible estructura de la SV podriaser:

La Meva Visita

Des de la SV es podrà:

• viatjar pel museu,
• entrar a cadascuna de les seves sales reals,
• conèixer més sobre cadascuna de les salesque una persona visita o visitarà,
• connectar-se amb sales similars o conceptualmentannexes en altres parts del món,
• visitar als protagonistes del tema en exposició,conèixer escoles, tendències, esdeveniments,etc.

La Meva Comunitat Cultural

Cada visitant, en entrar al museu, trobarà unentorn virtual des del qual:

• podrà connectar-se amb altres visitants,presents o no,
• intercanviar informació,
• concertar reunions ‘in situ’,
• cercar experts de ‘cos present’ o ‘virtual’,
• experimentar amb tecnologies de la comunicacióinteractiva,
• rebre informació sobre exhibicions que elMuseu construirà, el context en el qual s’inscriurani les seves relacions amb altres exhibicionsen altres parts del món.
• una ‘assistència en línia’ per tal de respondrea les preguntes dels visitants abans que abandoninles instal.lacions (hom se’n va sempre amb méspreguntes de les que tenia quan va arribar…sense possibilitats reals de trobar les respostesmentre dura ‘l’embruixament afectiu’ del llocque se les va provocar). Aquests preguntes irespostes haurien de configurar una base deconeixement que permetria orientar la políticadel Museu.

La SV tindrà recursos que permetrà als visitantstreballar jugant amb aqusta tecnologia:

• escriure un diari de la seva visita,
• suggerir millores que tant sols els visitantspercebeixin,
• nodrir una base de dades amb preguntes sobreles exposicions visitades, etc.,
• avançar propostes sobre materials de caràcterdocumental i educatiu,

Les possibilitats són gairebé infinites.

La SV: el node de La Xarxa del Museu

Després de la visita, els visitants restaranlligats al Museu mitjançant:

• correo-e,
• els materials educatius que es generin,
• llistes de correu a on s’anunciïn novetats(noves exposicions, conferències, novetats,etc.)

Aquesta xarxa interconnectarà amb altres i generarà’La Xarxa de d’Art’, ‘La Xarxa de la Ciència’,’La Xarxa de la Història Natural’.

Bé, doncs, quin és el punt crític de la SV?En primer lloc, la percepció sobre la seva importància,el lloc que ha d’ocupar dins les prioritats dela institució i l’avantatge competitiu (i cooperatiu)que ofereix. La SV apunta a un canvi en la políticaactual de la museística que té evidents connotacionsculturals. Suposa un canvi en les organitzacionsque ni serà fàcil, ni estarà exent d’un grau elevatde tensió. El factor clau resideix en la gestióde la informació i el coneixement en un períodeen el qual ambdós es convertiran en els béns essencialsde l’economia. I aquesta gestió no es resol mitjançantla simple addició de tecnologia o l’incrementde les dosi de comunicació. En primer lloc, ésnecessari sostenir un debat entre els actors principalsde la política museística (i això suposa un exerciciprevi d’investigació per tal d’identificar-losen tota la riquesa de la seva diversitat disciplinària).I aquest debat ja hauria de desenvolupar-se detal manera que es percebeixin els avantatges detreballar en xarxa.

En altres paraules, la definició d’aquesta novapolítica museística hauria de desplegar-se a travésde la tecnologia adequada, la metodologia, l’experiènciai l’entrenament necessari per tal de gestionarinformació i coneixement en xarxa. D’aquest procéshaurien de sorgir els elements conceptuals pertal de desenvolupar projectes adaptats a cadacircumstància, per una banda, així com les basesper a la cooperació que defineixien el seu abast,per l’altra. Aques és l’objectiu d’en.red.andoen el desenvolupament conceptual de la SV: aplicarla gestió del coneixement en xarxa mitjançantun conjunt d’instruments i de recursos humansque contribueixin activament a establir les basesdel que hauria de ser la millor i més potent einade comunicació dels museus.

Traducció: LidiaCorredera