La ruta de Davos

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
5 desembre, 2017
Editorial: 155
Fecha de publicación original: 16 febrero, 1999

Poca cosa és un rei per a un pastor

El Fòrum Econòmic Mundial de Davos, la cita anual dels rics i poderosos del planeta, enguany va esdevenir una pràctica froidiana d’autoflagelació. Per començar, el títol de la reunió: La globalitat responsable, tot un exercici d’ironia en boca de presidents de corporacions transnacionals, bancs nacionals i mundials, líders de les finances i equilibristes enlairats de l’especulació. Per continuar, les constatacions: els fluxos de capital especulatiu de curt termini fuetejen l’economia mundial amb violència, i deixen cicatrius arreu per on passen. Destrucció de la indústria local, atur, pobresa sobtada, evaporació de recursos financers i materials ingents en són algunes de les manifestacions més visibles. Per acabar, les conclusions: menys reverències al mercat i més control d’aquests capitals. En amb prou feines tres anys, els sermons de George Soros, el gran tafur de la borsa, han esdevingut doctrina. La criatura d’aquests prohoms, la globalització econòmica neoliberal, els està fent cagar-se a sobre.
Una cosa, però, és demanar controls, i l’altra és poder fer-los efectius. Els fluxos de capital especulatiu, sobretot els de curt i mitjà termini, són essencialment fluxos d’informació. No hi ha manera de posar-hi barreres sense aturar aquests darrers al mateix temps. I darrere tots dos ve la innovació tecnològica i la inversió necessària per propulsar-la en els circuits econòmics. No és un peix que es mossega la cua, sinó un tirabuixó capriciós que ningú no sap com controlar-lo, i ni tan sols com preveure cap a on girarà l’espiral. La dinàmica no depèn de polítiques públiques, sinó de centenars de milers d’accions privades, cada cop més privades, de vegades tant que només hi ha un parell de persones al darrere. Per això l’elit mundial comprova, amb força capacitat, que ha arribat el moment d’abandonar el nadó neoliberal, al qual van alimentar amb una “especulació irresponsable” i ara cal passar al postliberalisme d’una “planificació irrealitzable”. En aquesta mateixa política hi entra l’objectiu idíl.lic d'”armonitzar” les polítiques econòmiques i els sistemes polítics a escala mundial, tot d’un sol cop.

El paquet és ornamentat amb la preocupació, com més va més, per la desigualtat. Fins ara aquesta tenia sentit perquè feia palesos els punts dèbils per envair les societats amb capitals d’alt risc, beneficis immediats i una volatilitat màgica. Ara esdevé un problema greu perquè alimenta la inseguretat –irresponsabilitat– dels mercats. Crea i destrueix recursos humans, financers i materials, i deixa un rastre de conflictivitat elevada allí per on passa. No és l’escenari apte per controlar els sistemes polítics, i ja no diguem els econòmics, i encara menys per “harmonitzar-los” ambdós. Soros, el gran especulador del regne, ja ho havia advertit en les cimeres d’abans de la de Davos. Ara les seves paraules han estat gravades amb foc en aquesta estació alpina tan bufona: o es controlen aquests fluxos de capital, o l’invent se’n va a fer punyetes.

Internet s’ha convertit en el màxim exponent previsible d’aquesta tendència cap al descontrol. Els Estats Units i el Fons Monetari Internacional –i en gran mesura la Unió Europea–, sobretot els mercats bursàtils del primer país, observen aquest enrenou per damunt l’espatlla. Regulació? regular què? Ara que Wall Street torna a viure una època daurada mercès al joc de la fi del mil.leni, jugar a favor dels propis fluxos d’informació? Allí on a principis de l’any passat amb prou feines hi havia alguns experiments d’especulació on-line, avui es barallen per l’aire uns set milions de corredors de borsa –la immensa majoria nous, aficionats, en l’ofici– que fan pujar i baixar empreses que, en d’altres circumstàncies, no serien conegudes ni a ca seva. Les IPO, Ofertes Públiques Inicials, l’acte pel qual una companyia posa a la venda al públic per primer cop les accions, és el nou corn de l’abundància. El secret per sobreviure en aquesta versió renovada de “La foguera de les vanitats” és nedar en els fluxos “bons” d’informació, ser inscrit en els mercats adequats (com si fossin una llista de distribució electrònica, cas d’Ameritrade) i gaudir d’una certa reserva líquida per aguantar les primeres batzegades. Si l’encertes, et pots convertir en un capitalista de cap de setmana amb guanys superiors al sou d’un parell d’anys o més. Amb sort, de tota la vida.

Hi ha milers de milions de dòlars en circulació. I el volum augmenta cada dia. Darrere, empreses joveníssimes de poca gent, amb els números encara vermells, tecnologies amb l’etiqueta de “gran promesa” i tota la Internet per davant per pastar tants bits com els surtin pel camí. Els fluxos d’informació que disparen són una part que no para de créixer dels capitals de curt termini –el punt de sortida dels quals són els Estats Units– i que mantenen en estat de turbulència els mercats bursàtils a partir de la mateixa turbulència de la informació transmesa per sistemes electrònics interconnectats. Les transaccions financeres són instantànies. Quan el tirabuixó es posa en marxa, produeix un efecte ventilador previsible. Els capitals, com si fossin gas, s’expandeixen per tot l’àmbit electrònic i ataquen allí on senten l’olor dels guanys immediats. Les economies més dèbils es descusen amb la mateixa facilitat amb què s’arrenca un embastat, també instantàniament. Qui li diu als Estats Units que controli aquests mercats? I, si per casualitat en fessin cas, què haurien de controlar exactament? La munió cada cop més gran d’internautes que es dediquen a bombejar l’economia saludable que la Casa Blanca fa veure a la resta del món?

A Davos fins i tot es va plantejar la celebració de convenis internacionals capaços de supervisar i canalitzar aquests fluxos, de salvar els inversors globals quan pinten mal dades, tot això, per descomptat, sense afectar els mecanismes sagrats dels mercats financers els quals, d’altra banda, no hi ha manera de controlar. Tot un reconeixement que, possiblement, estem consolidant el desordre com a forma de vida.

La mostra més palpable és la manera en què el fuet dels fluxos de capitals especulatius afecta directament la pròpia governabilitat de les societats, tal com s’ha entès fins ara aquest concepte: la creació de condicions òptimes per extreure’n el màxim benefici. Ara la dualitat democràcia-mercat ´s vista com una hidra de set caps: primer el mercat i després els beneficis del sistema polític, o a l’inrevés? A Davos, els poderosos i els intel.lectuals van expressar la seva perplexitat sobre l’ordre correcte d’aquesta equació que procedeix de la nevera de la guerra freda. Si les certeses econòmiques són cada cop més qüestionables, les polítiques són pràcticament en el punt de liqüefacció.

Aquest cop, Davos, els protagonistes de la qual no acostumen a amagar l’espasa, va esdevenir un graó més de la dificultat de convertir la realitat que construïm dia a dia en idees fèrtils. En primer lloc, fins a quin punt la pròpia idea que el sistema pot continuar funcionant amb decisions preses des de dalt afecta la governabilitat de les societats. Els rics continuen donant confiança als rics, com si tot fos igual que sempre, com si els desastres i esdeveniments imprevisibles passessin en un altre lloc. Mentre s’ofereixen dades macroeconòmiques per justificar les visions optimistes de les zones opulentes del planeta (els Estats Units, Europa i, en menys mesura, el Japó), a la rebotiga es destrossa el medi ambient, la cohesió social es deixa en mans de polítiques d’inspiració global i les zones urbanes deriven cap a una concatenació de barriades que s’assemblen més a camps de concentració amb parets blanques i piscines per als presos.

En el fons hi ha un desajustament tel.lúric entre el que els individus i les societats són capaços de fer en un món d’informació globalitzada i les polítiques que els governs implementen en aquell mateix escenari. És un xoc de trens del qual no en tenim precedents i, per tant, ni en sabem la dinàmica interna, ni molt menys les conseqüències previsiblement escandaloses de la topada. L’única cosa que és clara és que s’està produint i, com acostuma a passar amb els accidents, no hi ha manera de controlar la manera en què tindrà lloc, ni de determinar d’antuvi qui en sortirà il.lès i qui ferit. La història recent ens en diu molt poca cosa, més aviat al contrari, com els savis de Davos comprovaran. Les receptes, conegudes i fugisseres, són ràncies. L’única cosa que deixen clara és la necessitat peremptòria de pensar amb frescor l’impacte desconegut de la difusió del tecnologies informacionals, cada cop més potents i barates, entre poblacions a les quals avui l’elit de Davos contempla com a víctimes eternes. Si el nou ordre econòmic mundial és el desordre, cada cop serà més difícil saber qui va davant, al mig o darrere.

Traducció: Eulàlia de Bobes.

print