No hi ha alegria sense dol

La gran compra d’aquest final de segle, la megaqueixalada d’America Online (AOL) a Time Warner, ha fet sortir a la superfície de la nostra societat la visió més madura de la cultura industrial. Plasmada amb una certa nostàlgia tràgica pels mitjans de comunicació, la trobada d’aquests dos grups ha servit per manifestar des del desconcert supí davant el que està passant, fins al terror per allò desconegut que se’ns acosta a passes de gegant. N’hi hagués hagut prou, potser, amb una bona visita a la panxa d’AOL per desmuntar gran part de les metàfores cataclísmiques que ens han llançat al cap amb una generositat encomiable. Els mitjans de comunicació haurien descobert que el veritable subministrador de continguts d’aquest matrimoni no és Time Warner –no només–, sinó AOL, gràcies a l’activitat que duen a terme els 20 milions de subscriptors que té.

Però això hagués suposat una incursió a l’altra cara de la moneda, un viatge impensable cap a la banda fosca d’aquesta cosa que s’anomena “virtual” i, reconeguem-ho, els mitjans de comunicació tradicionals no estan per aquesta mena de romanços. És millor procurar-se unes quantes definicions més o menys truculentes, mitja dotzena de referències a les “corporacions totpoderoses que s’aixequen davant el poder polític” i una salutació esporuguida als nous temps que s’acosten, per considerar la feina complida. Així, l’important d’AOL és que és el principal proveïdor d’accés a Internet dels Estats Units i la primera empresa de la Xarxa que es menja un peix dels grossos. Així de senzill.

I què haurien trobat a la panxa del monstre? Doncs el que hem dit: que AOL és una de les fàbriques més grans de continguts de tota mena a Internet. Amb una diferència substancial respecte del seu nou soci. Mentre que a Time Warner els continguts els posen les redaccions, a AOL aquesta tasca és a càrrec bàsicament dels mateixos subscriptors, uns 20 milions d’internautes. En l’espai acurat i exclusiu dissenyat per AOL aquests navegants es coneixen, s’informen i informen, mantenen milers de fòrums sobre el que és humà i el que és diví, accedeixen a serveis de tota mena, fan teatre, literatura, es diverteixen i, a més, compren. Gasten milers de dòlars al mes en botigues reals i virtuals a través d’AOL. L’empresa és, efectivament, un proveïdor d’accés a Internet, però sobre tot és un espai protegit en el qual els usuaris ho poden fer “quasi” tot. “Com si fossin a Internet”, xarxa per la qual poden navegar quan els vingui de gust. Ens agradi o no aquesta modalitat de ciberespai, sens dubte és part del món virtual.

La fusió ha reactualitzat el malson del poder en l’era Internet. Ens hauríem de demanar el següent: AOL podrà esdevenir en el futur un Time Warner del passat? Per quins corredors han passat els seus caps respectius, Steve Case i Gerald Levin? El primer, ho sabem, pels de la seva empresa, i els ha vist omplir-se ràpidament de gent a molta de la qual li sortia barba per primer cop després de rebre el primer sou. L’altre coneix perfectament els raconets de la Casa Blanca, el departament de Defensa i d’altres replecs del poder polític i econòmic a través dels seus mitjans, com la revista Time o la CNN. Però Case es va menjar Levin. Quin xoc de cultures! Quant de temps trigarà l’amo d’AOL a assabentar-se que, segons els pronosticaires enganxatítols, ara li toca ser el dolent de la pel.lícula durant tot el segle que ve, la hidra multimèdia totpoderosa? Ho aconseguirà?

I no serà l’únic conflicte cultural que haurà de resoldre. Time Warner i AOL s’assemblen entre elles com un camell a una medusa. Trobar el punt d’equilibri entre el darrer innovador de la comunicació industrial, Ted Turner, al capdavant dels mitjans preparats per oferir una visió clara i definitiva del món, i els mitjans virtuals construïts pels subscriptors d’AOL no serà tot flors i violes. Si el negoci rau en el que fan els internautes, no en el que es fa per a ells com si fossin ciutadans incapacitats per assumir alguna mena de responsabilitat, el xoc entre el talent i la subrogació és servit.

Finalment, per no allargar la llista, tenim una altra de les grans preguntes d’aquest final de segle que els mitjans ens posen davant els ulls cada cop que dos gegants topen: La fusió d’AOL i Time Warner amenaçarà la llibertat d’expressió a la xarxa? No podrem dir el que vulguem? La resposta, en primer lloc, és senzilla i nosaltres la sabem de fa temps: els que no podran dir el que vulguin són els mitjans compresos en aquesta fusió, que ara tindran un nou messies a les redaccions i una altra empresa que hauran de convertir en església sacrosanta. Time Warner ja és el producte d’una sèrie de fusions importants, tant en el seu mateix grup com entre els seus competidors, les quals han contribuït a reduir sensiblement la llibertat d’expressió en els seus propis mitjans en sotmetre’ls a la lògica corporativa, reduir la qualitat de les informacions, imposar una agenda d’esdeveniments a escala mundial (“és el que està dient la CNN”), reduir sensiblement el periodisme d’investigació, potenciar l’espectacle mediàtic i, en definitiva, fer fugir els lectors d’aquesta mena de periodisme cap a noves maneres d’obtenir informació.

Abans que AOL tragués el cap, el nombre de grups de comunicació en el món estava experimentant un “encongiment” sensible, mentre que les respectives carteres de mitjans, ja fossin de paper, ràdio o TV, augmentaven de volum (vegeu l’editorial “La gran trituració”). Per tant, estem ben bé ficats des de fa temps en aquest procés de l’increment del poder potencial de pocs sobre el conjunt de l’opinió publica, com explica molt bé el científic Cayetano López des de les planes d’El País (16/1/00, “Abre nuevas oportunidades”), buc insígnia del grup Prisa, l’únic grup de comunicació espanyol amb vocació de conglomerat multimèdia global, juntament amb Telefónica.

La sorpresa de la queixalada d’AOL també s’ha fet palesa des del punt de vista dels números. No quadren. Time Warner té cinc cops més ingressos, sis cops més ocupats i generarà fins al 70% dels guanys del nou grup. Però les aventures que va tenir a Internet van tenir menys futur que uns Jocs Olímpics a l’Antàrtida. Time va enterrar centenars de milions de dòlars en el Full Service Network, en un gran portal i en l’estrella de la corona, el Pathfinder, davant del qual molts es van agenollar fent reverència a la “qualitat dels continguts”. En tots els casos, aquests continguts procedien de redaccions ben nodrides de periodistes, comunicadors i experts de diferent mena i color. Time no va fer gaire cas, com no podia ser d’altra manera, al que podia fer la gent quan se’ls alliberava de si mateixos. Aquest serà un punt de trobada interessant amb els seus nous caps.

AOL continua essent, entre d’altres coses, una xarxa preparada per gent que prefereix funcionar en entorns controlats, en els quals no es diu caca, pixum, collons o cul sense permís. Una intranet gegant amb passarel.les a la xarxa de xarxes. El futur del nou grup es decidirà en gran mesura en aquesta zona de reflux: entre el que faci AOL en el món real, ara que té un portaavions poderós per navegar-hi, i el que aconsegueixi fer amb el seu soci en el món virtual, on Time Warner fins ara s’ha mogut com un esquiador dins d’un avió. AOL té 20 milions de subscriptors per experimentar. Aquesta és la força tangible que té. Mentrestant, en quedem fora més de 180 milions (i en augment) d’internautes, moltíssims dels quals, milions i milions, continuem treballant sense trobar-nos durant mesos amb cap de les planes del nou monstre. Encara que, això sí, molts de nosaltres fem servir el navegador que AOL va comprar per 4.000 milions de dòlars el novembre de 1998 i que es troba gratuïtament al mercat, com el del seu competidor. A Internet passen aquestes coses tan estranyes.

Traducció: Eulàlia de Bobes