Pensant en la glòria perden la memòria

És desembre a Barcelona, per tant toca Cornella i Internet. Per cinquèany consecutiu, l’amic Alfons ha convertit aquest mes en una citaobligatòria perquè una desena de persones reflexionem públicamentsobre el futur d’Internet… durant l’any que ve. Aquest cop, ambla flamant empresa Infonomia sota el braç, en Cornella va decidir abandonar l’amfiteatre d’ESADE –que se’ns estava fent petit– i dur-nos al Palau de Congressos deBarcelona per reunir-nos amb unes 500 persones. Allí s’hi va dir moltescoses, unes de repetides i unes quantes que reflectien l’ambient quees respirava a la sala: la maduresa d’Internet. Aquesta va ser precisamentla línia argumental en què vaig basar la meva “predicció”: el segmentde població experimentada i amb un temps de vida a Internet superiorals 24 mesos s’acosta a una massa crítica que posarà com a centrede les seves preocupacions la capacitat d’expressar-se, de formulardemandes i, per tant, de gestionar informació i coneixement. Aquestaactitud predominarà cada cop més en el desenvolupament i maduresade la Xarxa.

Malgratla crisi d’un sector significatiu de les empreses ‘puntcom’, l’augmentde la població d’Internet continua batent rècords com si la cosano els afectés. La gent no fa cas ni tan sols de la fase furiosade clientització que què s’ha vist –i està– sotmesa. Però, persobre de la repercussió mediàtica de tot el que s’esdevé al voltantde les grans corporacions i de les anades i vingudes de les borsestecnològiques, els internautes –sigui considerats en tant que individus,sigui com a empreses, col.lectius, organitzacions o administracions– continuen comportant-se com alguna cosa més que simples compradorspotencials. La gent connectada és moltes coses a la vegada: curiosa,emprenedora, emissora i/o receptora d’informació, educadora, aprenent,pare/mare/parent en qualsevol grau, ciutadana, amb lleure, discutidora,dolorida, joiosa, etc., a més de venedora i/o compradora.

El problema és la barreja. I això desmunta les millors previsions defins i tot el més saberut, per molt que serri les mandíbules i vulguiignorar les ‘lleis de ferro’ d’Internet, que estan fetes perquèes fonguin a cada fornada. El creixement constant de la poblaciód’Internet i la misteriosa educació que resulta de la combinacióentre el segment novell i el madur dels internautes ha demolit –idemoleix constantment– moltes de les hipòtesis sobre la Xarxa,molts plans de negoci i molts sistemes confeccionats perquè enscomportem seguint certes pautes definides per a nosaltres, “peral nostre bé”. Com més internautes hi ha, més incontrolables sónels fluxos –i els comportaments– a la Xarxa, més possibilitatshi ha d’interacció i, per tant, més gran és també el ritme de transvasamentd’experiència d’un segment –el veterà– cap a l’altre — el novell.Això és fonamental per consolidar ‘masses crítiques d’experiència’que, al cap i a la fi, determinaran una part fonamental de l’activitata la Xarxa. Sempre hi haurà ‘retrocessos’ en aquests processos,com és natural. Qualsevol innovació pot generar, en qualsevol moment,noves riades d’internautes: la connexió a Internet de regions senceresd’avui per demà per cable, o l’aparició de noves tecnologies inalàmbriquesque ens posin a la butxaca o la cartera l’accés a servidors d’informaciópotents.

Detota manera, em sembla que estem entrant de ple en aquesta fasede transvasament. Els dos darrers anys la demanda a Internet s’havist desbordada i desmuntada per l’oferta. Seguint les riades denous internautes empesos per les polítiques d’accés gratuït l’ofertas’ha ancorat en el que sap fer i el que té, i no necessàriamenten el que pot fer i exigit una població equipada amb mitjans d’expressiópoderosos. Una població, a més, sotmesa a un procés de canvi personal,organitzacional, empresarial, professional, etc., vertiginós. Aquestapoblació ha estat tractada de manera indiferenciada –bàsicamentcom a client–, sobre tot a causa de la manca de sistemes capaçosd’interrogar-la i extreure conclusions significatives d’una demandaque exigeix un tracte molt més fragmentat, més sectorialitzat imés ben adaptat a les circumstàncies peculiars de cadascú. Moltesde les noves empreses que han mobilitzat recursos abundants elsdarrers dos anys s’han ofegat en les seves pròpies idees sense explorarles d’aquells que ells reclamaven com a ‘clients’. “La gent és aixíi vol això o allò” ha estat l’eslògan preferit aquesta època.

Lamarea comença a retirar-se, la qual cosa no vol dir que s’hagi acabat.Ara augmenta la necessitat de tenir aquests sistemes d’interrogacióque, en el fons, no són més que espais virtuals per generar informaciói gestionar coneixement en xarxa a partir de la participació delsmateixos usuaris. Ara comencem a reconèixer que tenim un problemano només de volum i fiabilitat de la informació, sinó també de plataformeson ens trobem amb aquells amb els quals ens sentim capaços de col.laborar,sigui dins el marc d’una organització, sigui en qualsevol altreespai de la Xarxa. Tenim un problema per convertir en valor estratègicla informació que ens envolta i el coneixement constant que ensproporciona, tant individual com col.lectivament. Curiosament, aquestsdarrers mesos ,a en.red.ando ens hem trobat amb botiguesvirtuals que esperaven abastar la categoria celestial d’hipermilionàriesvenent pernils, per posar un exemple, que ens sol.licitaven queles assessoréssim per variar el negoci cap a la consultoria o lacreació de fòrums moderats de l’estil d’en.medi@ per tald’atreure una fornada d’internautes més experimentats, preocupatsper obtenir informació de qualitat relacionada amb interessos personalsque s’expressen en un ventall ampli de temes.

Pertant, la flexibilitat i l’adaptació a aquesta maduresa creixentde la Xarxa esdevindran virtuts d’aquelles que abans hom anomenava’intangibles’ però que mai no haurien d’haver estat abandonadesper oferir sistemes tancats i perfectament empaquetats en què totera prefixat fins al darrer clic. Podríem dir el mateix de la possibilitatde participació i interacció que la Xarxa ofereix com a ingredientsindispensables d’aquest procés de maduració. Sempre hi han estat,però l’eluvió de nouvinguts a Internet va incrementar el miratgeque la gran idea multimilionària consistia en posar un succedanide la TV al PC i dissenyar un bon comandament a distància perquèningú no hagués de pensar massa.

Ara,pensar i pensar bé seran factors clau per sobreviure a la Xarxa,a diferència del que han fet els que han estat més pendents de lescotitzacions que dels usuaris. I pensar en xarxa vol dir la possibilitatd’expressar el capital intel.lectual de cadascú. Captar-lo i articularrespostes (en forma de serveis, de projectes o de models d’organitzacióinformacional) comporta haver de dissenyar sistemes de gestió deconeixement en xarxa. I aquests sistemes, encara que sigui amb diferentsdenominacions, els veurem proliferar allí on els internautes decideixininteractuar, projectar-se, defensar-se, vendre, comprar, administrar-se,formar-se o senzillament deixar-se guiar per la curiositat. No estracta, doncs, d’un concepte emparentat només amb la gestió empresarialen sentit estricte. La gestió del coneixement en xarxa ens atenyeràa tots i afectarà tots els camps d’activitat que emprenem a la xarxa.Al cap i a la fi, l’única cosa que podem fer-hi és comunicar-nosa través d’informació i coneixement.

(*) Aquesteditorial és una versió ampliada de la presentació de cinc minutsque vaig fer en el debat sobre “Internet el 20001”, que va tenirlloc al PX-Mozilla-Status: 0009Barcelona el 13 de desembre del 2000.Totes les intervencions van ser enregistrades per La Malla.

Traducció: Eulàliade Bobes