La Informació de la Societat

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
7 novembre, 2017
Editorial: 148
Fecha de publicación original: 29 diciembre, 1998

El bou per la banya, i l’home per la paraula

Encara que sabem que les dates ben sovint no volen dir res, arriba cap d’any i sembla obligat dedicar uns minuts a la meditació, o bé al pronòstic del que ens espera el 1999. A aquest tema ja hi vàrem dedicar un editorial aquest mateix mes. Em sembla més interessant tractar ara de què ens fa falta en aquest procés incipient de reflexió sobre la Xarxa que està emergint arreu. Estem en un moment d’ebullició digital evident, tant des dels àmbits més personals i empresarials –malgrat Telefónica i altres operadors entestats en fer-nos la vida força complicada– com des dels del sector públic. Avui dia, per exemple, sembla que no hi ha cap govern nacional, regional o local digne de dur qualsevol d’aquests noms si no disposa d’una comissió de la Societat de la Informació. Fa un any, només un any, això ens hauria semblat un objectiu digne del segle que ve. Doncs, com molts altres, ja és aquí. Una altra cosa és quins resultats n’obtindrem.
En la mateixa línia de foc s’hi situen qüestions que fa uns mesos semblaven insuperables. En primer lloc i a cos nu, la famosa amenaça de la saturació d’informació. Era un problema, ho continua essent, i ho serà cada cop més. Però, com he mantingut en d’altres ocasions, aquesta queixa l’entenc en boca d’internautes que procedeixen de qualsevol camp, menys del periodístic. Excés d’informació vol dir una oportunitat extraordinària per fer la feina que els correspon als periodistes, ho siguin de professió o per adopció. D’aquests darrers cada cop n’hi ha més, és cert, però si la informació digital pateix la mateixa síndrome del nostre univers, que no només s’expandeix, sinó que ho fa amb una acceleració misteriosa, és fàcil pronosticar que hi haurà feina i, de passada, nous problemes per a tothom. Una cosa porta l’altra.

Potser això explica que hagin sorgit iniciatives com les dels portals, en els quals es tracta de donar una solució a l’excés d’informació i, de passada, extreure’n un benefici comercial. Els portals han corregut els darrers mesos gairebé tant com la ciència: una barbaritat. Dels megallocs promocionats per empreses amb recursos generalistes amplis a la seva disposició –Yahoo! i succedanis– ara estem veient com apareixen portalets cada cop més segmentats, més sectorials, més dedicats a temes propers als seus promotors. Avui, fins i tot el més despistat fa de porter. En té prou amb arreplegar el directori vell, amanir-lo amb una bona selecció (o mediocre) de notícies, i ja heus ací un portal per tenir-ne cura. És una altra manera d’ordenar la informació i de plantar les estructures que ens permetin orientar-nos en la selva de bits. La jungla, al cap i a la fi, sempre ha rebut aquest nom per part de qui la visitava. Per a Tarzan, per posar un exemple, era casa seva i en coneixia tots els habitants pel nom i, en algunes ocasions, el cognom. Encara no hem abastat aquest grau d’intimitat amb el ciberespai, però si sorgeixen prou nous mitjans estem caminant en aquesta direcció.

¿N’hi haurà prou? Per descomptat que no. Internet ens ha plantejat un dilema nou. Tot s’esdevé simultàniament. En el cas de la Societat de la Informació, les dues han aparegut al mateix temps, la societat i la informació. I com passa sempre, la segona ha corregut més que la primera. Però els mitjans de comunicació no precedeixen la formació de comunitats humanes, sinó que en són conseqüències. Em sembla que aquesta és encara la pota coixa de tot aquest entramat. Tenim molts mitjans de comunicació nous que proliferen en els prats de la informació digital, però no tants en les relacions humanes que promouen, generen i requereixen aquesta informació. Les estructures socials del ciberespai constitueixen encara una bastida d’una solidesa inquietant, més propera a la del flam que no pas a la d’un bon tall de carn. L’assignatura pendent, tal com ho veig jo, són les xarxes ciutadanes, les organitzacions comunitàries en xarxa que haurien de conduir a la ciutat digital. Ni tansols aquestes xarxes –les ciutadanes– encara no han començat a negociar l’espai que els pertany amb els propis ciutadans i amb l’administració. Sobretot, amb els primers.

La creació de serveis per ciutadans enxarxats per a ciutadans enxarxats és un objectiu encara contaminat –entre d’altres coses– per la llarga ombra de les administracions locals que, segons sembla, consideren que són les úniques proveïdores legítimes dels serveis esmentats. Aquí hi manca la reflexió necessària que aclareixi els camps, no només sobre el contingut i característiques dels serveis esmentats, sinó també sobre les oportunitats que representen en l’escala de les relacions socials, econòmiques i polítiques del nou urbanisme. Moltes d’aquestes administracions proclamen que la clau de l’èxit és promoure la competitivitat de les empreses que operen en el marc de les xarxes ciutadanes, però abans d’aclucar els ulls ja estan caient en la temptació d’encarregar-se elles de procurar les activitats que les empreses esmentades haurien de subministrar.

Els nous mitjans no poden ser aliens a aquesta discussió que, indefectiblement, els concerneix. Sinó, per més que funcionin en el ciberespai, es veuran impel.lits a traslladar a l’àmbit digital les formes de treball pròpies de la societat industrial: si bé el seu “leit motiv” és en el processament de la informació, com que no estableixen una relació íntima i directa amb la comunitat digital a la qual diuen que serveixen, acaben per convertir la informació en una finalitat en si mateixa. Però no perquè es processi molta informació s’és més a prop de la societat de la informació. Com a màxim s’és més a prop de la informació. Per aproximar-se a la nova societat de la qual se’n reclamen art i part, cal que tant el seu contingut com la forma de procurar-se’l i disseminar-lo, constitueixin un exercici dinàmic de construcció de xarxes humanes sense comparació possible en el món físic. No per gust, sinó senzillament perquè no ho podrien fer encara que ho intentessin. No tindrien els recursos, les possibilitats o les oportunitats de crear l’entramat social que en justifiqués l’existència. Per aquest motiu –i no només per aquest– em sembla que només es pot entendre el destí dels nous mitjans en el ciberespai en funció de les xarxes ciutadanes a les quals han de servir, i viceversa. En aquesta relació mútua té sentit parlar de comunicació digital com a un producte específic de la Societat de la Informació.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print