Feina a preu fet no val un pet

La compra en cascada de mitjans de comunicació per les grans corporacions –un exemple local n’és la política actual de Telefónica–, afecta la mena d’informació que ofereixen, la qualitat dels continguts, la manera de tractar la realitat sobre la qual informen? I, en segon lloc, aquestes adquisicions, generalment presentades amb vestit de megafusions, com en el cas de Viacom i CBS, com incideixen en el futur dels nous mitjans d’Internet? El poder extraordinari acumulat per aquests grups mediàtics també els convertirà en els futurs taurons del ciberespai? De moment, estem presenciant (i prenent part en) un procés interessant. Mentre els mitjans de comunicació del món real experimenten una concentració sense precedents, els del món >digital continuen expandint-se i ocupant espais nous en una fragmentació i dispersió colossal. D’una banda, estem en ple “Big Crush” (Gran Trituració) i, de l’altra, en un “Big Bang” (Gran Explosió o Expansió). “Allí fora” hi governen un grapat de megatransnacionals corporatives. “Aquí dins”, al costat d’aquestes proliferen les minitransnacionals personals. I en cadascun dels àmbits hi qualla una mena de periodisme diferent.

En aquests moments, el mercat global dels mitjans està dominat per nou grups: Time Warner, Bertelsmann, General Electric, Disney, Sony, News Corporation, ATT, Viacom i Seagram. En aquesta classificació no es té en compte només les dimensions dels grups respectius, sinó també la implantació geogràfica dels seus mitjans de comunicació i, sobre tot, l’abast de les seves xarxes de distribució. Només dos d’aquests grups no produeixen continguts directament (General Electric i ATT) i només tres no són dels Estats Units (Bertelsmann –alemany–, Sony –japonès– i News Corporation –australià–) malgrat que una part considerable del seu potencial recau en les seves inversions en l’imperi. Tots destinen recursos abundants a música, cinema i producció televisiva. No és estrany, doncs, que els seus mitjans, tan poderosos, no parin de predir que el futur de la comunicació es basarà en l’entreteniment. A base de repetir-ho, al final ens ho creurem, independentment dels problemes del medi ambient, del paper en augment de la biotecnologia en les nostres societats, de la línia divisòria escandalosa entre rics i pobres i d’algunes altres qüestions que ens tenen força “entretinguts” a uns quants.

Per sota aquesta hidra de set caps hi ha 50 empreses més amb interessos importants en mercats minoritaris (en relació als anteriors). Aquí hi ha, entre d’altres, les conegudes Reuters, Gannet, Elsevier o Dow Jones. En el seu maletí hi inclouen –com les del grup anterior– editores de llibres, revistes, diaris, enregistraments musicals, producció i distribució de material per a cinema i TV terrestre, per cable i per satèl.lit. Aquestes empreses es fan la competència a mort en el mercat, però sense morir. Lluiten a capa i espasa fins que arriba el moment just d’adjudicar-se el mos suculent de la fusió. Mentrestant, entre elles hi predomina una política d’aliances i acords per a “no desestabilitzar” els mercats de comunicació. És a dir, practiquen el neoliberalisme, però amb un cert ordre.

La globalització en augment dels mitjans de comunicació implica, doncs, una integració més gran dels sistemes d’informació i comunicació per tal d’abastar els objectius comercials fixats per a diferents mercats. El sector del cinema, per exemple, és controlat per set corporacions, i totes elles formen part de grups que tenen mitjans de comunicació. Així, el llançament de cada pel.lícula és envoltat d’una parafernàlia informativa que, a qualsevol inadvertit o extraterrestre, li semblaria un exercici sistemàtic d’insanitat col.lectiva. Primeres planes de diaris i els seus suplements, programes de TV i ràdio, ens porten puntualment tots els avatars de la filmació, la paraula dels actors, directors, productors, il.luminadors, especialistes en efectes especials i bidells dels estudis.

La seva proximitat arriba a una intensitat tal, a tanta intimitat, que les angoixes, fòbies, orgasmes i tabús de cadascun d’ells ens els fem nostres. Quasi imperceptiblement el món queda reduït al seu món. I tot passa a una velocitat tan gran que amb prou feines tenim temps de verificar que el grup propietari del mitjà que ens transmet aquesta informació vital per a la nostra existència és el productor de la pel.lícula, o de l’esdeveniment en qüestió. Amb la indústria de la música passa tres quarts del mateix; és dominada per cinc empreses, quatre d’elles integrades en grans organitzacions transnacionals que posseeixen cadenes de mitjans de comunicació. Aquestes cinc empreses obtenen el 70% dels seus ingressos fora dels Estats Units.

El canvi que s’està produint en l’estructura dels mitjans globals correspon, per tant, a un augment del control sobre els continguts generats i explotats per aquests grups i, al mateix temps, un control transnacional més gran de la distribució i la generació de continguts dins dels diferents països. Si bé en el segment de la premsa de paper continua predominant-hi el capital nacional (amb una presència creixent del forà a través d’inversions creuades), en la televisió, en canvi, l’entrada de les noves companyies de cable i satèl.lit amb un ventall ampli de canals i serveis ha convertit els mercats nacionals en un formatge de Gruyère: Tombuctú es veu a través dels forats com si fos el poble veí.

Les empreses de cable dels Estats Units van a cops de colze per assegurar-se quotes de mercat a Europa, l’Àsia i l’Amèrica Llatina, i les empreses de mitjans de paper intenten diversificar-se en aquest camp amb adaptacions a mercats regionals i nacionals. La televisió, amb la seva capacitat per imposar l’agenda informativa a la resta de mitjans (el famós procés de retroalimentació TV-premsa escrita-ràdio-TV… etc., amb el qual acabem amb la mateixa informació arreu), actua com el cavall que marca la pista a la resta dels que prenen part en la cursa.

En aquest panorama no és sorprenent el moviment constant cap al color groc en l’espectre mediàtic a escala global. Ni tampoc no és estrany que el periodisme d’investigació (d’anàlisi, de precisió, o com es vulgui anomenar) i el de corresponsals, dos puntals clàssics dels mitjans de comunicació, hagin patit retallades considerables els darrers anys, i no només de tipus econòmic. Les tisores han atacat els pressupostos i les polítiques editorials dels mitjans de comunicació, que han posat el món dins el camp de visió de la seva ullera de llarga vista global tan estreta de l’entreteniment. Els mitjans de comunicació sotmesos al “Big Crush” fan pagar als seus periodistes i als seus lectors els imperatius corporatius, que es manifesten a través de criteris informatius que cada cop tenen menys a veure amb les preocupacions o els interessos locals d’aquells a qui suposadament han de servir. Sobreviure en el mercat global no és cap broma, i tots ho paguem.

Traducció: Eulàlia de Bobes