Per saber, s’ha de cremar oli

Us imagineu el que seria poder veure tot l’arxiu i el contingut de la setmana d’en.red.ando de cop, amb només un cop d’ull a la pantalla, i arribar a l’article que cercàvem amb un parell de clics, sense que calgués utilitzar un robot de recerca, ni tenir cap coneixement previ del lloc, i sense ni tan sols tenir-ne una idea aproximada del contingut? Què veuríem, com podríem reconèixer l’estructura dels continguts o la distribució temàtica d’aquests? Molt senzill: en obrir la plana en el navegador, tots els documents de la revista s’haurien transformat en un mapa topogràfic en relleu i navegable. El contingut de la informació hauria adoptat la forma de cadenes de muntanyes, valls esquitxades de llacs i retalls de mar plens d’illes, relacionats entre si en funció de l’abundància i proximitat dels conceptes. Ficció? Un avanç de la versió 3.0 d’en.red.ando que sortirà la setmana que ve? Ni una cosa ni l’altra (encara), sinó un simple exemple d’algunes de les noves formes de representació de la informació destinades a revolucionar –altre cop– la comunicació digital.

Els nous mitjans de comunicació de l’era de la Societat de la Informació es distingiran dels que coneixem avui per molts aspectes. Però el més important consistirà potser en la capacitat que tenen per estructurar i, sobre tot, per mostrar tota la seva informació d’una manera que només és possible en el món de la comunicació mitjançant els ordinadors (CMO), és a dir, en el ciberespai. L’objectiu serà desplegar el contingut de milers de documents en una sola pantalla, i d’una manera intel.ligible. No només ensenyar-lo, sinó també permetre que l’usuari “hi navegui” fins a trobar el punt precís d’immersió per extreure’n el document que cercava. Algunes d’aquestes tecnologies ja s’han començat a comercialitzar discretament, d’altres esperen del desenvolupament d’Internet-2 per poder utilitzar les prestacions de la banda ampla.

La presentació de tota la informació d’un arxiu en pantalla de manera intel.ligible ja va ser un problema amb el qual es van enfrontar –amb èxit desigual– els serveis d’intel.ligència dels exèrcits més desenvolupats, en particular el dels Estats Units. Del magatzem on possiblement es va guardar aleshores el calaix de l’arca perduda ara estan sortint a la llum algunes d’aquestes tecnologies. Totes apunten al cor dels nous mitjans de comunicació, especialment, i de la gestió i tractament de la informació en general. I totes afectaran decisivament els sistemes operatius dels ordinadors i la WWW tal com la coneixem avui.

Totes aquestes noves tecnologies tenen un parell d’eixos comuns que les recorren com la tornada d’una cançó. D’una banda, la ment humana localitza les coses de manera visual i espacial. Per tant, el mètode actual d’haver de recórrer capes i capes d’hiperenllaços per desenterrar la informació desitjada suposa, fins a cert punt, una violació del mètode “natural” de localitzar-la, amb el que això comporta de pèrdua d’eficàcia i necessitat d’un aprenentatge forçós, d’entrada. Per l’altra, es desplaça l’èmfasi que predomina en els sistemes actuals d’organització de la informació: en lloc de voler saber on es troba, és més important saber de què va. Per tant, no cal –com passa ara– que la informació estigui, en primer lloc, organitzada rigorosament (en carpetes, arxius o arbres jeràrquics). La nova manera de tractar-la i mostrar-la es basa en motors de recerca i altres eines de programació capaces d’analitzar i organitzar informació desestructurada –correu electrònic, cartes, articles, documents, esborranys, bases de dades, resultats de recerques a la WWW, etc.– i mostrar-la en funció del contingut conceptual.

Per exemple, heus ací SPIRIX, un processador de texts peculiar, d’origen militar, desenvolupat pel Pacific Northwest National Laboratory, del Departament d’Energia dels Estats Units, la primera versió del qual alimenta el sistema ThemeScape de l’empresa Cartia. SPIRIX combina l’anàlisi estadística, regles gramaticals i paràmetres ortogràfics. Per explicar-ho ràpid –i malament–, s’agafa tot el text i imatges de l’edició d’avui d’un mitjà de comunicació (tradicional o digital), es col.loca els centenars o milers de documents resultants a SPIRIX i el programa en pocs minuts ens torna un mapa en relleu ple de muntanyes, valls llacs, mars esquitxades d’arxipèlags, etc. Les muntanyes indiquen agrupacions de documents relacionats entre si. Els no relacionats van a parar al mar o, si tenen algun grau de parentesc llunyà, a les valls i llacs circumdants. En clicar sobre qualsevol d’aquests accidents geogràfics, tots designats amb el topònim corresponent (Editorial, Entrevista, En.red.ados, En.medi@…), van apareixent més mapes els noms dels quals són més precisos: periodisme digital, nous mitjans de comunicació, telefeina o comerç electrònic. Un clic més i la pantalla ensenya els textos que fan referència al tema escollit. Sense que hagi calgut utilitzar un robot de recerca ni cap altre artilugi.

Aquesta nova manera d’accedir a la informació és l’anomenada navegació conceptual. El resultat final és que, per primera vegada, podem veure tot un diari de cop, amb totes les interrelacions i fragmentacions, sense que calgui recórrer-lo, llegir-ne cap secció o tenir-ne una imatge prèvia de l’organització interna de continguts. I qui diu un diari diu un arxiu de qualsevol mena, la qual cosa vol dir, en principi, la possibilitat de rescatar del fons opac històries ja oblidades o descobrir interrelacions que no hauríem imaginat mai. Un autèntic exercici de mineria i reciclatge de la informació.

L’interessant d’aquestes noves tecnologies és que no requereixen visualitzadors de 3D complexos, ni de realitat virtual. Però sí que requereixen canvis en els navegadors actuals i en la capacitat de processament dels ordinadors. L'”Arbre hiperbòlic” de l’empresa Inxght, per exemple, llança un navegador propi, en el qual el desplegament de la informació es produeix de manera que es pot trobar el document cercat sense perdre de vista en cap moment tota l’estructura del sistema. És com si en mirar (clicar sobre) un objecte, aquest es convertís en el centre d’atenció, però sense que per aquest motiu desaparegués l’organització de l’entorn. Com passa al nostre cap.

També funciona així SemioMap, però amb un desplegament gràfic una mica diferent. El processador de texts de l’empresa Semio converteix milers de documents en una representació fascinant de l’univers. La informació s’agrupa en conglomerats galàctics que no passen de ser mers puntets a la pantalla del navegador. En passar-hi el ratolí per sobre i clicar-ne un, l’usuari “vola” cap a aquella galàxia, que es desplega en estrelles relacionades entre si mitjançant línies intermitents. Cada galàxia, cada estrella indica mitjançant un simple títol el que conté. Quan s’arriba al límit de la galàxia en qüestió apareix el document en pantalla, o la part del document que cercàvem. O una relació breu dels documents relacionats amb el tema.

en.red.ando 3.0 ni tan sols s’apropa encara a aquests nous mètodes de navegació i de representació de la informació. Però serà una de les nostres preocupacions analitzar-ne l’evolució i examinar l’impacte que tindran en el disseny i el desenvolupament dels nous mitjans de comunicació, cosa que sí que tindrà cabuda especial en la nova versió d’aquesta revista que presentarem la setmana vinent.

Traducció: Eulàlia de Bobes.