Perdoneu-me aquesta, que demà us en faré unade més crespa

El subcomandant Marcos de l’ExèrcitZapatista d’Alliberament Nacional (EZLN),al capdavant de la ‘delegació’ indígena de Chiapasque va cap a Mèxic en la Marxaper la Pau, és la viva encarnació de la globalització.Un micròfon discret sobre el passamuntanyes, unmòbil a la cintura, un transmissor a l’altra bandai tota la persona i el que representa connectatsa Internet. Milions de persones escampades perarreu del món segueixen les passes que fa capa la capital del país com si fossin amb ell, almateix autocar, parant a cada ciutat i assistinta cada manifestació. Si el disseny de la globalitzacióera la penetració econòmica dels rics fins alsracons més recòndits del planeta, el desarmamentdefinitiu dels pobres i la conquesta de les mentsde tothom gràcies a un pensament únic universal,hi ha alguna cosa que no ha acabat d’anar bé.Encara que potser el que ha fallat és que homha pensat en la globalització quasi exclusivamentdes d’aquest angle, error que han comès –i cometen– bona part dels mateixos seguidors de Marcos o,dit d’una altra manera, una certa esquerra ques’aferra amb mans i peus a les millors tradicionsdel capitalisme de la revolució industrial.

Marcos, amb la prudència que el caracteritza,va reconèixer a Ignacio Ramonet, en una entrevistapublicada al diari El País el diumenge 27 de febrer,un dels factors clau en el canvi que ha tingutlloc a Mèxic que li ha permès sortir de la selvaLacandona: ‘La societat mexicana està més polititzada,més ben informada i més interessada a participaren la política’. I més endavant refuta la vellaidea de la conquesta del poder com si aquest encara’fos en mans dels estats nacionals’. Del que estracta és de construir una altra relació, d’anarcap a una ciutadanització de la política. En definitiva,els que donem sentit a aquesta nació som nosaltres,els ciutadans, i no l’estat’, va afirmar el dirigentencaputxat.

Curiosament, la marxa cap a Mèxic sota aquestespremisses ha coincidit amb la presentació a diversospaïsos de l”Informe Lugano’ (*), el darrer llibrede SusanGeorge, Presidenta de l’Observatori de laMundialització i vicepresidenta d’ATTAC.En aquesta obra de ficció la coneguda politicòlogaposa els ‘amos del planeta’ (tal com ella elsdefineix) davant la necessitat d’actuar desprésde les revelacions descarnades d’un informe secretsol.licitat per ells a un grup d’experts escollit.El llibre de George, a més de l’escenari que descriui de la decisió política que batega a les conclusions –la liquidació discreta de la meitat de la poblaciómundial per assegurar la governabilitat del mercat–atrapa la imaginació perquè s’inscriu en la literaturadels bons llibres d’espies, conspiracions i informesdemolidors en mans d’aquells que tenen a les mans’les regnes del poder’.

Susan George, en una entrevista publicada enel mateix mitjà i el mateix dia que l’esmentadaamb el subcomandant Marcos, assegura que no creuen les conspiracions, sinó en els interessos.’He descrit que els amos de l’univers fan el quehan de fer donat que són qui són, la qual cosano és una conspiració’. Efectivament, la definiciói defensa dels ‘interessos’ no demana conspiracions,sobre tot perquè, com no diu l’Informe Luganofictici i Susan George no esmenta en el llibre,som tots nosaltres els que animem la conspiració.Conspiració és, per exemple, la Política AgràriaComunitària europea (PAC), que en un quart desegle ha matat més gent de gana al món que totesles guerres que han tingut lloc en aquest període.La PAC, una pedra fonamental de la construccióeuropea els darrers cinquanta anys, tenia l’objectiude mantenir el teixit social a les zones ruralsi evitar l’emigració a les ciutats, tancar elmercat a la competència exterior i subvencionarla producció agrícola i ramadera europea.

Gràcies a les polítiques d’aquesta mena, elnivell de vida al vell continent es va dispararde la mateixa manera que regions senceres delmón van quedar ensorrades en la pobresa endèmicai la fam crònica. Els efectes d’aquesta ‘defensad’interessos’ van ser multiplicats per un dissenysimilar aplicat pels Estats Units sobre la sevaproducció agrícola i manera d’estructurar a laseva mida el mercat alimentari mundial des dela segona guerra mundial. Aquestes varen ser decisionspreses per governs, partits polítics, empreses,institucions a tots els nivells i que tots vàremacollir amb bons ulls, per descomptat en nom dela defensa dels valors democràtics, entre elsquals hi havia el mercat mundial i el comerç internacional.És a dir que la mare dels ous, amb perdó, la tenima casa. El Fons Monetari Internacional, el BancMundial o l’Organització Mundial del Comerç sónels baluards que defineixen aquestes polítiquesa la resta del món per evitar que s’esfondri l’edificiconstruït amb tanta cura per la part industrialitzadadel planeta.

La qüestió, per a mi, no és si estem disposatsa aturar l’horror que uns quants ens estan preparant’a la Susan George’, sinó si estem disposats aaturar l’horror preparat i del qual nosaltresmateixos gaudim. ¿Tenim ganes de sortir de lasala d’estar i decidir que el mercat ha de funcionaren benefici de tots de veritat? Perquè això voldir quasi exactament el contrari del que ara s’estàesdevenint, que els subsidis i altres barrerespermeten precisament que el mercat no funcionii per tant hi hagi una piràmide de dèbils commés va més dèbils, la base de la qual la formenla fam, la destrucció del medi ambient i la impossibilitatde defensar-se de malalties que nosaltres consideremtan innòcues com una afecció bronquial, però queliteralment esborren del mapa centenars de milersde nens cada any. I aquesta és la qüestió a laqual hom està començant a respondre.

Susan George manté el poder de decisió en l’àmbitd’un petit grup de transnacionals, justament quanl’economia està esdevenint un teixit capil.larde minitransaccions construïdes per persones,organitzacions, empreses, institucions de diferentmena que actuen a tot el planeta a través de lesxarxes. Aquest és el nou paisatge de la políticai aquí és on rau precisament el que George anomenael caos del sistema. Som en plena fase de l’accésa aquestes xarxes i estem començant a conformarel que seran sens dubte les noves institucions,per més obscures que per ara semblin. La novapolítica ciutadana se solapa lògicament amb lapolítica tradicional que hem heretat de la revolucióindustrial. Però mentre aquesta continua apel.lantals poders constituïts ‘perquè siguin bons minyonsi no facin dolenteries’, la política ciutadanaintenta obrir-se espais propis, la qual cosa plantejacontradiccions complexes amb l’status quo.

El que apareix a la superfície a primera vistaés un merder considerable, però sobre tot perquèels anomenats poders instituïts, des dels estatsfins a les mateixes corporacions transnacionals,no tenen manera d’imposar la seva llei. I semblaque no hi ha cap força disciplinària capaç defer-ho. De fet, ells són les primeres víctimesde la ceguesa que pateixen i els que necessitenun Informe Lugano que els expliqui perquè la situacióactual no té una sortida clara. El poder, concentraten les corporacions i el grupet d’estats que lesmantenen, va a rodolons des de fa temps. Fa unsquants anys vaig escriure a en.red.ando: ‘Totel poder basat en l’ús estratègic de la informaciósobre la força militar, el PIB, la població, l’energiai els recursos naturals no va permetre avançarni en un segon el col.lapse de l’URSS (ni tansols el sorgiment d’una potència com el Japó)'(Vegeul’editorial ‘El nacimiento del poder suave’).Precisament en aquest text analitzava l’emergènciad’una nova forma de poder, que anomenava ‘podersuau’, basat en la difusió de les tecnologiesde la informació, una educació més penetrant iconstant, la flexibilitat organitzativa d’institucions,empreses i col.lectius, tot plegat cosit amb elfil subtil de la interacció a través de les xarxes.

Jo penso que, a diferència del plantejamentde Susan George, la gran pregunta que tenim davantels ulls és força més descarnada i desafiadora:Es pot governar un món on l’escala de l’accióciutadana va emergint com les que varen desenvoluparel capitalisme industrial? Els darrers anys hemvist fusions que han fet desaparèixer de cop gransconglomerats industrials, dels quals cada vegadaen queden menys al cim. ¿Aquesta tendència apuntacap a un món governat per unes quantes corporacionso cap a una fragmentació de les unitats econòmiquescom a resposta a una política basada en l’acciópersonal, ciutadana? On és el pes de la prova?

En l’entrevista que hem esmentat, davant unapregunta sobre si se sent optimista o pessimista,Geroge cita Gramsci,el qual va dir que vivia entre l’optimisme dela voluntat i el pessimisme de la raó. Però laraó de Gramsci era la del moviment obrer de larevolució industrial. Encara no sabem quina ésla causa de les forces productives de la globalització,ni hi ha res escrit de que la lògica dels esdevenimentsapunti cap a la continuïtat. Ben al contrari.Els indicis són arreu. La ‘sublevació sorollosa’davant els rics avui pren milions de formes, completamentdiferents del que ha passat al llarg dels dosdarrers segles. Des de l’abast de l’educació finsal mateix ús dels diners, poques vegades hom hasotmès a la crítica un ventall tan ampli de decisions.És cert que les coses no passen tal com ens agradaria.Però les demandes de participació en processoso esdeveniments que ens afecten directament, deno exclusió de decisions fonamentals, de garantirun accés generalitzat a les tecnologies informacionalscom a factor de canvi social, de pertinença aun espai físic i mental cada vegada més petiti més compromès conformen, entre d’altres indicis,una agenda política, econòmica i social complexaque no s’adequa als cànons establerts per la culturade la societat industrial.

Les corporacions cada vegada tenen més dificultatper alliberar-se del pes de les demandes socialsque s’expressen a través de xarxes, siguin dela mena que siguin, que al mateix temps canalitzenformes diferents i discretes d’exercir la solidaritat.Mentre les organitzacions del vell règim –permés lloables que en siguin els propòsits– noparen de reclamar precisament que anem cap a unmón cada vegada menys solidari, estem veient elnaixement d’una activitat social interconnectadai interactiva a tot el planeta que hauria tretla son fins al mateix Karl Marx. En lloc d’adhesionsformals, tradicionals, de cara a la galeria, aquestsnous moviments es plantegen compromisos expressatsa través de projectes que els permetin aconseguirobjectius concrets en un món globalitzat.

És el que deien els indígenes mexicans en elIII Congrés Nacional Indígena cap a Mèxic: ‘Mésactivisme pràctic, més advocats, més enginyerso biòlegs compromesos sobre el terreny amb eldesenvolupament de les comunitats pobres’. Elterreny avui per fer això és el lloc (local) oncadascú és per projectar-se globalment a travésde les xarxes. Aquesta vessant política d’Internetsempre ha estat present, mer més que molts haginembogit amb la perspectiva d’engruixir el grupdels milionaris i oblidar altre cop que el mónés a tocar del seu… ordinador.

(*) ‘Informe Lugano’ de Susan George. Editorial Icaria/Intermón, Barcelona 2001

Traducció: Eulàliade Bobes