Hi ha fusions que maten

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
8 maig, 2018
Editorial: 199
Fecha de publicación original: 25 enero, 2000

La salut no s’encomana

Malgrat el rebombori que ens envolta en referència a les fusions de gegants industrials, n’hi ha algunes que compten més que les demés. I en això no hi tenen massa a veure les quantitats astronòmiques que es mouen, sinó alguna cosa força més pedestre i bàsica, com és la nostra percepció del món en què vivim. Els mitjans de comunicació van buidar-se amb el matrimoni d’AOL-Time Warner, potser amb la por de veure un tros del seu futur. I ens varen fer compartir els seus sentiments amb una generositat desbordant. Una setmana després, no es va dedicar ni una desena part d’aquesta cobertura informativa a una altra fusió no menys espectacular i, per descomptat, molt més transcendent: Glaxo Wellcome i SmithKline Beechames es varen abraçar per crear la primera empresa farmacèutica del món i el quart grup industrial del planeta amb un valor borsari d’uns 30 bilions de pessetes. Entre elles controlen el 7,3 del mercat mundial de fàrmacs (el 44% entre les nou corporacions més poderoses). I cap a on orientin les inversions decidirà qui es guareix de què segons on visqui, i qui mor perquè se li va acudir néixer en un lloc equivocat i sense farmàcies.

Hi ha fusions que apugen el llistó de l’entreteniment, o que amenacen la llibertat d’expressió de segons qui. I n’hi ha d’altres que maten o no deixen viure durant gaire temps, també a segons qui. Més del 85% de la inversió mundial en recerca i desenvolupament en salut es concentra a la trentena de països industrialitzats de l’OCD. I aquesta recerca es destina a pal.liar malalties d’aquella cinquena part de la població mundial. Menys del 15% del pressupost intenta alleujar les misèries dels cinc mil milions restants…aviat és dit. En aquest percentatge s’hi ha d’incloure els 300 milions de persones que cada any els cal ingressar en un hospital per malària, el milió i mig que mor per la mateixa causa, els milions de nens que pateixen malalties infeccioses i respiratòries –la segona causa de mort al món després de l’anterior–. I, per descomptat, la sida, que mina la força de treball jove de l’Àfrica.

Glaxo y SmithKline sumen una borsa de 625.000 milions de pessetes l’any per investigar. Seran líders, a més, en quatre de les cinc categories més importants de la indústria farmacèutica: sistema nerviós central, l’aparell respiratori, l’alimentari i metabòlic i l’antiinfecciós. Aquests tres darrers reunieixen les causes de mort i incapacitació més freqüents en els països en desenvolupament. Però ni un creixement sostingut de l’economia d’aquests per sobre del 10% durant 15 anys no els garantiria disposar d’aquests fàrmacs als rebosts hospitalaris. Són massa cars. O específics: curen coses que ells encara no pateixen. Haurien de menjar més i millor per postular aquests remeis. Aquests països necessiten altres estratègies farmacològiques que, fins ara, o no han existit o han quedat ofegades sota l’imperatiu dominant d’un grapat de corporacions. I quan han coincidit amb les de les nacions industrialitzades, com en el cas de la sida, aquestes corporacions fins i tot han intentat retirar els fàrmacs útils senzillament perquè les patents eren a punt d’expirar.

Internet té alguna cosa a dir sobre tot això? Doncs molt més del que les megatransnacionals s’imaginen. Els seus matrimonis són forçosos, imposats per la necessitat de compartir l’única dot de què disposen: protegir les patents que s’esgoten i estendre l’abast dels drets de la propietat intel.lectual sobre la genòmica, la nova terra promesa d’una indústria que boqueja en els seu propi vòmit. O converteixen la dotació genètica de l’ésser humà en una fàbrica de fàrmacs patentables, o el futur serà tan transparent per a elles com per als mitjans de comunicació tradicionals després d’AOL-Time Warner.

Però, com ja comencen a experimentar altres gegants industrials en els terrenys respectius, el món se’ls fragmenta i els més petits comencen a créixer arreu. L’estratègia de la fusió deixa caure pel camí una gran quantitat d’activitats que per a les corporacions ja no són rendibles i que ara els més petits per primer cop poden escometre. Mentre els grans acumulen burocràcia i depressió científica a causa del fet que cada cop depenen més del món universitari i de les iniciatives hiperactives de l’activitat acadèmica, la Xarxa redueix costos de marketing, publicitat, distribució i venda de les petites empreses. Els nínxols econòmics ara es creen a la mateixa velocitat amb què abans desapareixien amb greus conseqüències per a la salut pública de pobles sencers.

Javier Villate, en un estimulant article sobre la fusió d’AOL-Time Warner que avui publica en.red.ando, planteja aquesta contraposició entre els pocs grans i els milions de petits com una mena de destí d’Internet. La qüestió, com sempre, és de percepció: cap a quina banda del paisatge mirem i què hi descobrim que ens preocupa, anima i impel.leix a l’acció. Com diu The Economist, en aquests moments no se sap si el que és gran és tan bonic en el món farmacèutic, encara que la revista britànica recalca que des del 1970 cap fusió entre aquestes empreses no ha funcionat. Al mateix temps, per primer cop el mercat està abastant una capilaritat insospitada gràcies a Internet: on, segons sembla, abans calien inversions faraòniques per subministrar les cures sanitàries bàsiques, ara s’obren noves possibilitats fins i tot per a la recerca i el desenvolupament farmacèutic, així com per a polítiques innovadores de salut pública en els països en desenvolupament. Tots dos són camps als quals l’ambició mercantil de les farmacèutiques va aplicar durant dècades una política de terra arrasada.

Traducció: Eulàlia de Bobes

print