Cadascúparla de la fira segons li va

LaXarxa és a punt d’esdevenir una veritable naturalesa artificial,amb totes les complexitats que es poden esperar d’un entorn d’aquestescaracterístiques. Una naturalesa formada per hàbitatselectrònics que no dependran de la presència de l’ésserhumà per funcionar. Intercanviaran energia, alimentaran unapoblació diversa, exerciran tasques de manteniment –reequilibri–,vigilaran la seva pròpia informació, detectaran errorso excessos, proposaran solucions i les implementaran. En el fons,és el resultat d’un procés de maduració que haestat incubat des de la mateixa concepció de la Xarxa i lamultiplicitat de sistemes d’emmagatzemament i transmissió d’informaciódesenvolupats al llarg dels darrers 40 anys (el primer Sputnik, unade les banderes de sortida més emblemàtiques d’aquestprocés, va ser llançat el 1957).

Aaixò s’hi afegeix una allau d’innovacions que està essent gestadabàsicament a diferents centres d’Europa, el Japó i els Estats Units.Per ara, el que tenim a les mans és un trencaclosques descomunal.Però, com asseguren molts dels protagonistes d’aquestes recerques,les peces van encaixant de pressa i sense pauses. D’una banda hiha els nous llenguatges de la web, que són capaços de detectar informaciórepetida o rellevant. De l’altra, els sistemes de coneixement distribuïtsamb una alta capacitat d’organització de la informació. Més enllàhi ha els sistemes d’autoorganització que podran establir enllaçosautomàtics entre diferents àrees de coneixement a partir del comportamentdels usuaris. I pel damunt de tot això, la comunicació inalàmbrica,aspiradors invisibles de la informació i el coneixement emmagatzemata la xarxa disposats a distribuir les dades pertinents així ques’encengui un dispositiu a prop seu. En resum, la computació discretai omnipresent.

Lacomputació discreta suposa la integració de moltes de les cosesque hem vist, sabem que existeixen i fins i tot de vegades hem empratal llarg de les darreres dècades, com la comunicació mòbil interpersonal,l’electrònica de consum (des dels equips de música fins a les rentadoreso el sistema d’arrencada dels cotxes), els parabrisa-pantalla, elshabitatges i edificis intel.ligents, el control informàtic de laxarxa viària, els videojocs, el paper amb tinta electrònica, l’autoverificacióremota del funcionament de dispositius electrònics i un llarg etcètera.És la connexió total i a temps complet, independentment que la femservir o no, o del mecanisme concret que decidim emprar en cadacas, siguin unes ulleres amb visió de vídeo, un bolígraf amb pantallaper a textos curts, qualssevol de les superfícies d’un cotxe, unxip incrustat en alguna part del cos (útil per a hospitals i serveisd’aquesta mena), o fins i tot un telèfon mòbil de les generacionsque han de venir (ja sigui d’or, com els d’alemanya, o de coure,com els d’Espanya). Com ja vàrem veure a l’editorial “L’Imperide la Xarxa Naixent”, per ara el Japó lidera aquest procés.Fa amb prou feines un any aquest país oriental quasi no sortia ales estadístiques demogràfiques i de contingut d’Internet. Ara hitreu més que el cap: tota la seva indústria tan poderosa de l’electrònicas’apressa a fer el gran salt.

Peròamb això no n’hi ha prou. La creació d’hàbitats electrònics discrets,per més “invasius” que ens els imaginem i els dissenyem, només garanteixque la informació i el coneixement estaran, literalment, en l’aire.Una altra cosa ben diferent serà atrapar precisament la informaciói el coneixement que necessitem. El que avui s’anomena “el contingut”.És a dir, el que a en.red.ando considerem el producte de la fórmulaPIC, el codi genètic de la Xarxa: Participació, Interacció i Creixementde la informació i el coneixement a partir de les dues primerespremisses (en anglès, curiosament, les sigles serien PIG). Dit d’unaaltra manera, comunicació per crear coneixement a través de la modificació(la interacció) dels missatges.

Lessolucions que teníem fins ara ens han servit relativament durantaquest primer lustre d’enlairament. Ara comencen a semblar cadacop més rudimentàries, si és que no semblen un insult a la intel.ligènciaindividual i col.lectiva dels internautes. Si féssim cas del queens ofereixen els megaportals i les grans corporacions per a aquestsalt cap a la computació discreta, podria semblar que tots ens desviurempels horaris de trens, les cotitzacions a borsa o el darrer èxitmusical dels 40 principals. Alguns sí, acceptem-ho, però els centenarsde milions de connectats a la naturalesa virtual previsiblementtambé tindran altres interessos, necessitats diferents, voldranfer altres coses a més de quedar fascinats per l’hora de sortidadel proper vol cap a Samarkanda que fa pampallugues a la pantalletad’un rellotge. Horari, d’altra banda, que no podran “modificar”ni amb el qual hi podran “interactuar”, com passa avui quan miremel panell d’horaris d’una estació o un aeroport, i patim irremissiblementel missatge de retard o cancel.lació del viatge en qüestió.

Laclau de la Xarxa discreta serà en com generem coneixement, per aqui i en quin context. I aquí és on entren en joc moltes de lesaltres peces d’aquest trencaclosques gegant de la naturalesa virtual,en particular els nous llenguatges de la web. L’objectiu és aconseguirque la Xarxa sigui construïda com una mena de memòria col.lectivaque se sumi a la capacitat intel.lectual de cada individu. Aquestserà el primer pas cap al desenvolupament de nous espais electrònicson cadascú –individu, col.lectiu, empresa, organització, institució,etc.– pugui establir els límits del seu hàbitat en funció del coneixementque genera i que necessita mitjançant una comunicació específica,i no només dels formats tecnològics que li permetin manipular-loi transmetre’l. D’això en parlarem més la setmana que ve.

Traducció: Eulàlia de Bobes