Galàxies amb codi de barres iestrelles
Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
5 febrer, 2019
Editorial: 279
Fecha de publicación original: 7 agosto, 2001
Qui no té vergonya, tot el carrer és seu.
El Secretari de Defensa dels EUA, DonaldRumsfeld, a una d’aquelles intervencions dignesde quedar plasmades en bronze, va assegurar enuna conferència de premsa a finals del passatmes de maig: “La puixança dels EUA a l’espai estroba amenaçada per estats i grups terroristesque poden atacar en qualsevol moment els nostressatèl.lits i posar en perill la seguretat nacional”.En un exercici de cinisme que no diu gaire endefensa de la professió, els periodistes presentsno van posar-se a riure. Al contrari, van continuarprenent nota com si no passés res. L’objectiude les paranoiques paraules de Rumsfeld el vaaclarir ell mateix: als propers anys, el seu país,i el seu ministeri, gastaran quantitats ingentsde diners en satèl.lits artillats per tal d’evitaratacs allà dalt que posin en perill les videsde la gent, posem per cas, de Connecticut.
Bush està venent aquest nou augment de despesesmilitars com un escut antimíssils, la “Guerrade les Galàxies II”, després de la que va servira Reaganper desmantellar la Unió Soviètica. Però,aquesta vegada el tret li pot espatllar el somriureelectoral. La maquinària militar nord-americanatracta amb desesperació de trobar el seu lloca un món on nohi ha guerra freda que l’assisteixi, les guerrescalentes les liquida amb l’aviació i no sap comdistanciar l’instrumental bèl.lic del civil. Elfet que la informació, tant pel que fa a infrastructurescom a contingut, s’hagi convertit en l’actiu mésimportant de les nacions, empetiteix els espaisvirtuals i asseu cada cop més comensals a unataula fins ara destinada a convidats industrialmentprivilegiats.
És un problema. A l’únic imperi que s’ha mantingutdempeus després de l’aparició del capitalismefa un parell de segles, cada cop li resulta méscostós caminar sol. Al no voler seure a parlaramb la resta (típica cultura de metròpolis), lesinversions en seguretat per atrinxerar el seuterritori prometen obrir una distància política,social i econòmica considerable no només respectela resta del món, aliats (si existeixen) inclosos,sinó, fins i tot, dintre del seu respectiu teixitsocial, que serà el primer en patir les conseqüènciesde preparar-se per a una amenaça inexistent.
Sigui com sigui (massa cinema, literatura debutxaca, periodisme de ficció?), els militarsdiuen que s’han convençut, i ens volen convèncerals demés, que hi ha poders a la terra que estandisposats a iniciar una guerra contra els EUAa l’espai. No donar una pilotada ocasional a unsatèl.lit, sinó embarcar-se a una guerra espacialen tota regla. L’excusa serveix per apuntar, enprimer lloc, els mateixos EUA, l’única potènciaque, per ara, té el poder de liquidar satèl.litsen òrbita i està intentant adquirir més capacitatsper aconseguir-lo a través de la “Guerra de lesGalàxies II”, després del fiasco de la primeraversió. La de Reagan no va aconseguir desenvoluparcap arma digna de tan ampul.lós títol, encaraque les inversions en xarxes d’ordinadors interconnectatsva posar l’URSS de genolls. Ara la qüestió ésdiferent: la Societat de la Informació es sostésobre els seus ciments al cel. I cap allà apuntauna política imperial destinada a crear friccionsamb tota la comunitat internacional.
La diferència essencial entre la Societat dela Informació i la Industrial és precisament quela informació, a la primera, està continguda dinsespais virtuals impossibles de cercar i distribuïdaa través d’un intricat i complex entramat tecnològic.Les eines per crear i actuar en aquest ciberespaisón les mateixes per a tots. I tots els qui accedeixena aquest ciberespai tenen la mateixa capacitatd’expressió, exactament el contrari del que succeïa(i encara succeeix) amb els espais industrials,on el domini dels mitjans de comunicació vehiculatambé els privilegis de qui els controla i dirigeix.
Malgrat això, tot apunta que els EUA, i possiblementalguna potència més, malgastaran els propers anysmilers de milions de dòlars en l’esforç militarmés inútil de la història. En primer lloc, nohi ha res del que es pugui posar a l’espai, tantper atacar altres satèl.lits com per protegir-los,que no sigui vulnerable des de terra, ja siguiapuntant a centres de comunicació, a les instal.lacionsde les operadores de telecomunicació o als interruptorsde bilions de fibres òptiques que encatifen elsubsòl terrestre i marí. De fet, el major desastred’aquest tipus en temps de pau encara no s’hacalibrat en termes econòmics.
No va ser necessari ni un atac terrorista nil’acció d’un “estat brètol”, segons el llenguatgede la Casa Blanca. Va ser suficient amb l’erradad’un operador d’InterNic, l’empresa que controlavaels registres .com, .org i .net, en actualitzarun matí la base de dades i “cegar” el trànsitde correu electrònic de milions d’usuaris un infaustdia de 1996. Gràcies al fet que la Universitatde Los Andes de Venezuela s’havia constituït unnode de la xarxa troncal d’Internet a través deComsat (enllaç via satèl.lit), es va poder restituirel servei, encara que els EUA mai va oferir unavaloració econòmica del que va suposar aquest”petit ajut”.
Aquest descuit podria entrar al capítol d’unaaltra classificació dels enemics potencials: elshackers. Però, en vista de la forma com actuenaquests, resulta difícil imaginar-se que es decideixinper la costosa empresa d’enviar satèl.lits a l’espaiper atacar als que ja estan en òrbita. És moltmés barato desviar-los del seu curs mitjançantun ordinador, com asseguren fonts no oficialsbritàniques que li va succeir a aquest país ambun satèl.lit espia. Per a què li hagués servitanar carregant feixos de partícules o canons deneutrons? A quin barri li hauria disparat quanva detectar que li estaven palpant els sistemesde guiat? Si aquesta història és certa i encarano han trobat els responsables de la maniobra,quina és la mesura de seguretat més eficaç, aleshores,en un món on cada cop haurà més ordinadors interconnectatsi cada cop seran més dependents de les comunicacionsper satèl.lit? Com evitar l’efecte cascada a lainfrastructura d’informació que produiria el fetde donar-li una garrotada a un d’aquests artefactesespacials?
En segon lloc, doncs, la mesura cautelar méseficient -i pacífica- és que tots, països, institucions,empreses i ciutadans, formin part de la mateixainfrastructura de comunicació, tant a dalt alcel com a baix a la terra. Tots compartim el mateixinterès per salvaguardar-la, perquè tots dependremdel seu funcionament de la mateixa forma. Clarque aquestes no són les inquietuds que abundenpel Pentàgon. Allà, la qüestió fonamental és:”Si no ens poden atacar amb tancs i avions, segurque ho intentaran destruint el nostre sistemaespacial”. Aquesta lògica és la que inspira elfinançament de l’escut de míssils i la multitudd’iniciatives que aquest comprèn a l’espai.
Per aquest camí, Bush aconseguirà que l’armaprincipal de la “Guerra de les Galàxies II” prenguila forma d’un boomerang que li colpegi al cap.El diner que li va servir sota l’era Reagan perasfixiar l’imperi soviètic, pot convertir-se araen una soga al seu propi coll (i al coll d’aquellsque el segueixin) perquè la guerra freda ha acabati el món es va configurant, d’una forma o unaaltra, com un escenari multipolar, tant quanta potències, com a les successives capes polítiquesque comencen a expressar-se a la Societat delConeixement.
En una entrevista publicada al diari espanyolEl País ara fa un any (25/8/00), Vernon Walters,exdirector de la CIA i ambaixador dels EUA a l’Alemanyaa qui inexplicablement li va caure un mur quehavia de durar un segle, narrava així el declivide l’URSS: “Poc després de ser nomenat president,Ronald Reagan va convocar una sèrie de reunionssobre, diguem-ne, l’estat del món. Jo assistiaa elles com a subdirector de la CIA. Quan elsseus assessors van començar a parlar de Rússia,ell els va començar a preguntar: “Podem utilitzaramb ells l’arma nuclear?” Els assessors, com ellesperava, ho van desaconsellar: moriria massagent. Reagan va preguntar aleshores: “Guanyaríemuna guerra convencional?” L’opinió general eraque l’exèrcit convencional soviètic era extremadamentpoderós i que ningú podia garantir una victòria.Aleshores Reagan els va preguntar què era el quetenien els EUA que no tingués Rússia. Ell mateixs’ho va respondre: diners. I els diners van acabaramb Rússia. […] Així va ser com es va posaren marxa la guerra de les galàxies, que va sortirmolt cara, i altres iniciatives paral.leles”.
La qüestió ara és: qui sortirà afeblit d’aquestnou intent d’omplir la galàxia amb els codis debarres i les estrelles de tan imperial bandera?